 D’un lloc a l’altre (fragment)
Ramon Farrés
El Ristorante Da Arturo deu el seu nom a un lloro, segons sembla.
A la paret exterior hi ha un mosaic amb un lloro mal pintat i la inscripció:
"Arturo, il papagallo sapente". I al costat, en una mena d’aparador amb
begudes, un molinet de cafè i un plat amb petxines, hi ha també dos lloros dissecats, un
dels quals porta la inscripció citada en un cartellet enganxat al sòcol.
A la vista dels dos lloros dissecats a
l’aparador, que no fan pena sinó fàstic, el client del Ristorante Da Arturo hauria
de veure clar que alguna cosa no rutlla en aquesta casa i que no és per res si els preus
escrits a mà en una cartolina del mateix aparador tot just arriben a la meitat dels que
es demanen a la resta de restaurants de l’illa.
Però el més probable és que, en el moment de
descobrir l’Arturo i el seu company anònim, el client ja s’hagi assegut
còmodament en una de les tres taules buides de l’encantadora terrasseta que dóna al
port de la Marina Grande i, o bé ja ha encarregat el dinar, o bé no gosa tornar-se a
alçar davant dels nassos de la senyora de la casa i s’estima més prendre’s els
dos lloros per un simple senyal de mal gust italià, al capdavall entranyable.
Per cert, quina altra la senyora! Només amb
l’ínfim diàleg que es produeix a l’hora d’encarregar el dinar ja es fa
evident que la dona no hi és ben bé tota o, per ser més exactes, fa tota la impressió
de ser allò que els espanyols en diuen ida.
Tot això el client ho rumia després d’haver
encarregat uns ravioli alla caprese i mentre obre Il mattino, esforçant-se
encara per treure importància a senyals tan preocupants.
El client del qual parlem se sent una mica més
alleugerit en veure pujar els quatre graons que porten a la terrasseta a dues turistes
angleses, que finalment, després de comptar els diners que porten a sobre davant dels
ulls de la senyora, es decideixen a demanar un plat de gnocchi cadascuna -el plat
de pasta més barat de la cartolina- i una amanida per a totes dues. "I per
beure?", s’atreveix a demanar la dona. "Res, gràcies", contesta amb
rigidesa de directora d’internat una de les dues angleses.
Abans de tenir temps de treure conclusions
d’aquesta última escena, al nostre client preferit li arriba el plat de ravioli,
que fa força bona cara, i una amanida d’enciam i tomàquet, i a l’acte se li
torna a fer present la gana que l’ha arrossegat a aquest "curiós"
establiment. Així que, amb aquest últim intent desesperat de fer l’orni -la
qualificació mental de "curiós" per a un local com a mínim estrambòtic-,
enforquilla sense més preàmbuls un ravioli i, quan va per fer el mateix amb un sucós
tall de tomàquet, descobreix un cuc blanc i llefiscós que s’hi belluga
frenèticament, potser a causa de la sal.
Una bafarada de fàstic puja coll amunt del client,
que per uns instants està a punt de cridar la mestressa i fer que se’n torni el plat
immediatament d’allà on ha sortit. Després se’n recorda de les angleses i li
fa llàstima i tot provocar un escàndol i fer fugir les dues úniques clientes del
restaurant a més d’ell. Això i l’aversió que sent de per si el nostre client
per tot el que sigui cridar l’atenció el porten a decidir-se per una solució
ràpida i silenciosa: amb la punta del ganivet pesca el cuc del tros de tomàquet i,
assegurant-se que ni la mestressa ni les angleses el veuen i que en aquell moment no passa
cap grup de turistes per sota la terrasseta, l’espolsa amb un moviment brusc i sec
per sobre la barana.
Mentre ataca l’amanida, separant curosament el
tros de tomàquet sobre el qual s’havia recargolat segons abans el cuc, el client es
convenç a si mateix de la inofensivitat de l’animaló i n’acaba traient una
conclusió favorable i tot: el cuquet és la prova que els tomàquets són de l’hort
de la casa i que no estan tractats químicament. Arribats en aquest punt, no cal ni
aclarir que el nostre client és allò que se’n diu un bon jan (també hi ha qui
prefereix el mot "babau").
Una estona després, el client es troba mentalment
ocupat a valorar la qualitat dels ravioli i l’amanida -la valoració dóna un
resultat de notable per a tots dos plats- quan veu sortir de la porta que dóna a la sala
interior del restaurant una pobra bèstia que li fa oblidar de cop els lloros embalsamats,
la senyora tocada del bolet i fins i tot el cuc fastigós: es tracta d’un gos tirant
a gros, amb una pell entre ocre i rosada que -és evident- no sempre havia estat
d’aquest color i les potes tremolant-li lleugerament. Però el que és horrible de
veritat són els seus ulls, tots dos girats, o entelats, o vés a saber què, però
l’un d’un color blanc brut i l’altre d’un rosat més pujat que el de
la pell.
El nostre client es queda paralitzat amb un ravioli
nedant-li a la boca, i de poc més no el treu quan el gos gira el cap en direcció a ell i
fa com si el mirés amb aquests dos ulls desgraciats. És en aquest instant que surt de
dintre la mestressa del restaurant i enceta un diàleg sorprenentment afectuós amb el
quisso, que fa mostres amb les seves potes tremoloses de voler baixar els quatre graons
que porten al carrer. Aleshores la senyora li lliga un collar al voltant del coll i
se’n van tots dos passejant carrer amunt entre les bandades de turistes. En
veure’ls perdre’s més enllà d’una parada de peix, al client li fa
l’estrany efecte d’acabar de contemplar una escena de felicitat familiar entre
dues criatures tarades.
En aquestes apareix una nova figura a la porta del
local: un home baixet i rodanxó que aparentment no ha estat castigat pel cel amb cap tara
física o psíquica. L’amo de la casa, dedueix el client, en veure com retira els
plats de les dues angleses, que tota aquesta estona han estat concentrades en la tasca
d’empassar, interrompent-se només per intercanviar unes quantes frases precises
sobre el menjar o alguna altra qüestió inajornable.
L’home torna al cap d’un moment de dins i es
queda plantat al llindar, dirigint una mirada directa, gairebé severa, al client, que
malgrat tot ha aconseguit fer tirar coll avall tots els ravioli i el plat
d’amanida, si n’exceptuem el tros de tomàquet amb sorpresa. Per respondre
d’alguna manera a la mirada increpant del senyor, el nostre bon jan articula
d’esma en el seu italià defectuós la pregunta-comanda: "Em portarà un capuccino,
si us plau?" I de seguida se n’alegra, d’haver reaccionat així, i es fa
pagues de cloure aquest àpat accidentat amb un cafè amb llet potent i cremós.
La credulitat del nostre client no té límits, com es
demostrarà uns moments després: amb un somriure que potser vol semblar amable però
s’estrafà en befa involuntària, l’amo del restaurant li presenta -això sí,
amb safata- un brou de color inclassificable que faria passar les ganes de provar-lo al
cafeter més assedegat.
En baixar les escales de la idíl·lica terrasseta,
després d’haver pagat i mentre rumia que al cap i a la fi el capuccino en
qüestió era prou bevible, el nostre esforçat client topa amb la senyora beneitona i el
gos estropellat, que tornen de la seva beatífica passejada. La mestressa de Da Arturo li
regala un "arrivederla" que sona gairebé eufòric i el quisso, mirant-lo
amb els seus dos ulls de vidre glaçat, es diria que esbossa un somriure displicent, que
vindria a significar: "No t’hi encaparris pas; al capdavall són quatre
dies."
|
Aquest text forma part del llibre D'un lloc a
l'altre, Proses de viatge, a punt de ser publicat per Edicions Galerada.
Narrativa