Joaquim Carbó: Suite del metro

SUITE DEL METRO
Joaquim Carbó

Introducció i homenatge

De pas per Barcelona, un rodamón de color va fer nit a casa d’uns amics que vivien al Turó de la Peira. L’endemà, després de contemplar la ciutat per la finestra, va voler conèixer-ne el rovell de l’ou i algú el va acompanyar a la parada del metro. Quan feia una estona que seia a la terrassa d’un bar molt popular de la Plaça de Catalunya i es distreia veient fluir un riu de gent ben diversa, tres joves - dues noies i un noi -, li van preguntar si li feia res que s’asseguessin a la seva taula. Entre sorprès i intrigat, perquè n’hi havia d’altres de buides, no s’hi va negar. La conversa, en principi vacil·lant, es va fer viva, divertida, apassionant. Més tard el van convidar a dinar: era l’aniversari d’un de la colla que ho volia celebrar compartint l’àpat amb un desconegut. El foraster no s’ho va fer repetir, i així va tenir ocasió de continuar la conversa i conèixer alguns carrerons del Raval. En acabar, desorientat, una de les noies el va portar a casa els amics amb moto. En aquell instant va renunciar a la seva condició de rodamón perquè acabava de descobrir que Barcelona era aquella ciutat que sempre havia somiat per establir-se.

Realisme social

Final de trajecte al suburbi: el metro es buida del tot. Els passatgers, després d’una dura jornada de treball, s’afanyen a pujar les escales per trobar el forat que els toca en aquell enorme rusc de pisos petits i miserables. Però al carrer plou a bots i barrals, sense parar, i els viatgers que han baixat de combois anteriors no gosen sortir i formen una atapeïda barrera que frena l’aspiració dels qui, al seu darrere, empenyen inútilment per obrir-se pas perquè no saben què passa. La massa compacta no es mou, però alena, és viva. De sobte, de sota l’aigua, pel cantó del carrer, arriben uns uniformats que volen entrar en el recinte i arrenquen amb violència els que hi ha a primera línia i que obstrueixen la sortida. Mai no ho haguessin fet! Així que cedeix la resistència dels capdavanters, l’enorme cuc es posa en marxa sense aturador i passa pel damunt d’aquells que han trencat l’equilibri. Tots plegats, un cop al carrer, s’escamparan sota la pluja. Incapaços de reflexionar sobre el que ha passat, no s’adonaran de la força que tenen tots junts quan algun ressort és capaç de posar-los en marxa.

La resurrecció de la carn

Com cada matí, s’entreté durant el trajecte amb aquell diari gratuït que li ofereix una mossa de bandera amb un somriure difícil d’interpretar. Sempre va tan just de temps que no ha pogut iniciar cap maniobra d’aproximació per saber si és una provocació, una promesa o una rutina pròpia del servei… Ara observa i comprova que li queda una parada, s’aixeca, s’acosta a la porta que s’acaba de tancar i, de sobte, els ulls li fan pampallugues. No és possible el que ha vist! Frustrat perquè li han clavat la porta pel nas, a l’andana hi ha algú que diria que… I tant, que el coneix! El coneix tan bé, que fa cosa de dos mesos va anar al seu enterrament! Era un company d’escola de qui feia anys no tenia notícia fins que va saber-ne la mort per la trucada d’un amic comú… Empipat, el de l’andana colpeja el vidre de la porta però no aconsegueix que ningú li faci cas, com si els altres no el veiessin, i la serp de metall arrenca lentament. És en aquest instant que també el veu, el reconeix i reacciona: es porta l’índex als llavis per recomanar-li discreció, que no digui que l’ha vist, que no se sàpiga que ja torna a estar viu.

El mocador

Sempre a la recerca d’un ideal molt particular de bellesa, ara mateix descobreix a certa distància, dins el vagó del metro, amb tants de cossos que s’interposen entre tots dos, una noia de qui només pot distingir la cara. I no para de fer-se preguntes en relació a la seva identitat, unes preguntes que tindrien resposta si la pogués veure de més a la vora per saber com vesteix, com parla, com respira… Ara, doncs, només pot admirar la finor de les línies d’un rostre molt pàl·lid sense que en pugui apreciar, per tant, la forma, el color i la llargària dels cabells, ja que porta el cap cobert amb un mocador. I té un seguit de dubtes, perquè no sap si es tracta d’una Fàtima que s’amaga amb un vel per convicció o perquè la família ho exigeix, per desmarcar-se de l’amoralitat del país decadent que els ha acollit, on han trobat feina i casa, no pas repòs espiritual. O si és, senzillament, una Caterina, o una Mariona, que ha estat sotmesa a un sever tractament mèdic que l’ha mantingut en el món dels vius a canvi de perdre el cabell, i que amb aquest tros de roba protegeix i abriga un cap preciós però pelat com una bola de billar.

El món de l’espectacle

Aquells viatges en metro d’abans, tan ensopits, quan l’única evasió consistia a llegir, ecs!, s’han animat gràcies als actors i músics que han convertit els budells de la ciutat en un escenari permanent… Gràcies als diversos grups d’intèrprets russos, cepats i amb estudis, que interpreten sense pressa i amb tot el sentiment un extens repertori de melodies zíngares... Gràcies als peruans que tampoc no en tenen mai prou i toquen, canten, salten i ballen encara que deixin més d’una parada enrere… Gràcies, també, a aquells altres, potser del país, poc preparats, que sempre interpreten una mateixa tonada, difícil d’identificar, i als quals no els fa res deixar la feina a mig fer potser perquè saben que els agrairem més si desapareixen que no pas si insisteixen a fer-se escoltar… Gràcies, també, als nombrosos delinqüents que acaben de sortir de la garjola i ens volen tranquil·litzar proclamant que s’estimen molt més demanar que no pas robar, esbudellar-nos o encomanar-nos la sida. Gràcies, amics! Toqueu i xerreu tant com vulgueu, però no em traureu ni cinc, avui, que encara no he cobrat i ara he de baixar.

Duros a quatre pessetes

Entra en el vagó del metro vestit de vint-i-un botons, les sabates reflectint els neons del sostre…Va tan mudat que costa situar-lo entre aquelles parets decorades amb els grafits del darrer dissabte. Ara avança, es col·loca al bell mig del passatge i, amb veu de tro, fa un discurs inversemblant, insòlit… Durant bona part de la seva vida, diu, les ha passat tan magres que ha sobreviscut gràcies a la generositat de la bona gent que viatja en metro que l’ha ajudat quan els ho ha demanat. Ara mateix en reconeix una pila entre els presents. I ja que un cop de sort l’ha tret de la misèria i que totes li ponen, continua, no vol quedar com un mal agraït i ha decidit tornar als seus antics benefactors part del que n’ha rebut... I d’una cartera ben farcida comença a distribuir bitllets de deu euros a gairebé tots els passatgers. Quan un jove es queixa per què se l’ha saltat, li etziba: "A tu, ni el bon dia! Ets aquell garrepa que se’m girava d’esquena així que em veia venir!" El noi no se’n recorda, però calla i abaixa la mirada perquè la de tots els altres passatgers, confortats amb aquell premi inesperat, l’acusa de falta de sensibilitat.

© Joaquim Carbó

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització