Reflexionar sobre  Catalunya. A propòsit d’Aniversari
Matthew Tree: Aniversari
Columna.
Barcelona, 2005.
Francesc Graupere
Aquest nou lliurament de Matthew Tree –l’anglès que gairebé s’ha
fet català, a base d’anar vivint i explicant les misèries, grandeses i meravelles
del país que l’ha acollit– ens endinsa de nou i, potser, per darrera (i
definitiva?) vegada en l’univers del seu imaginari, forjat en vint anys de maldar per
la conservació d’un equilibri (ecològic?) entre el seu origen donat i la seva
adopció triada; vint anys al llarg dels quals ha anat desenvolupant-se una estreta
relació d’amor –i, també, d’un cert odi– envers Catalunya.
Fins ara, bona part de la literatura que Tree havia
anat generant i publicant aquí (Fora de lloc, CAT, Memòries!) tenia
una forta component autobiogràfica, i el país adoptiu només era el paisatge on residia
el personatge, el teló de fons on es projectaven les llums i les ombres de les seves
vivències; és clar que es tractava de la vida d’algú que es mostrava absolutament
inquiet, obert i sensible envers tot allò que feia part de l’esdevenidor
col·lectiu, i els llibres de l’autor significaven així suggestives interpretacions
(i crítiques) de les formes de vida catalanes. Aniversari trenca aquesta manera de
fer literatura, i ara el que Tree ens ofereix és un seguit de reflexions encadenades,
fetes des de la lucidesa del coneixement, la distància de l’objectivitat –i per
què no?– la maduresa dels anys.
Tot fa pensar que, segurament, serà el darrer text
que l’autor publica amb les característiques abans esmentades; entre altres raons
perquè no solament es tracta d’un camí que sembla esgotat sinó perquè el registre
emprat en el llibre és tot un altre: aquest Aniversari té tots els trets de ser
una escriptura catàrtica: una escriptura que vindria a ser com "rebentar el gra de
pus" que li suposa la complicada xarxa d’obsessions que la dita cosa Catalunya
li ha provocat.
El llibre s’inicia amb unes encertades
reflexions sobre el que ha significat per a l’autor el fet de viure a Catalunya,
després de vint anys d’haver executat el "canvi permanent de país",
saltant d’un que trobava "flatulent, atipador, inflat, pagat d’ell
mateix" a un de nou i engrescador –justament, per la petitesa de les seves mides
i per la tossuderia amb què ha sobreviscut a un rosari de desgràcies històriques. A
partir d’aquí ens adonem que la seva és una posició catalanocèntrica: una
forma específica de mirar el món (des de les "ulleres" catalanes), sense que
això impliqui cap tipus lectura política –catalanista, que en diríem. Fet aquest
advertiment, l’autor confessa sentir-se exhaust de la complicada tria que ha fet
("viure en català" és possible, però enormement esdevé enormement esgotador,
atesa la difícil coexistència amb tot l’espanyol i la feblesa amb què els catalans
defensen allò que els pertoca). Tree confessa que "no és que vulgui canviar de
cavall", sinó que sovint voldria "sortir de l’hipòdrom i córrer prats
avall fent saltirons".
Continuant l’escriptura, el discurs el du a
l’inevitable reflexió sobre la llengua, que defineix com l’element més
important de la cultura –de tota cultura– en la seva triple vessant
d’element de comunicació, d’expressió i de complicitat. Segueix una divertida
taxonomia sobre els catalans i sobre els estrangers que viuen a Catalunya, tenint en
compte els canvis demogràfics, socials i culturals operats en els darrers vint anys. És
en aquest context que Tree, que havia triat no solament de viure a Catalunya sinó de ser
escriptor en català, explica els mecanismes per arribar a ser subfamós, que no
és altrament que la detallada observació sobre les dificultats de l’ofici, amb les
seves petites misèries. Finalment, dos capítols bens seriosos ("Catalunya és una
invenció" i "El futur") mostren la relectura que Tree ha fet de textos
capitals per entendre el passat i comprendre el futur col·lectiu: els llibres clàssics
de Torres i Bages, Trueta i Vicens i Vives, d’una banda, i de Prat de la Riba i
Almirall per l’altra.
Amarat amb aquests elements, l’autor explica el somni que ha tingut d’una
llengua que ha xopat tots els elements lingüístics vius per esdevenir "el català
dur del futur", en un explícita càrrega de profunditat contra els capdansaires dels
mals averanys. La cursa de cavalls –dels dos cavalls– acabarà, inexorablement,
amb la victòria d’un dels dos –ja podem intuir quin– si no arriba un
"canvi psicològic fort que comporti un canvi polític de debò". És a dir, la
independència que vol dir la normalitat total.
I és que Tree encara segueix somiant "sota el
cel d’aquest país, d’aquest lloc que m’ha embruixat i m’embruixarà,
que m’encaparrarà, que m’obsessionarà durant vés a saber quant de temps, de
la mateixa manera que ho ha fet durant els vint anys que se m’acaben d’escapar
dels dits".
|
Narrativa