vet allà el mar
i el mas
el porta a la butxaca
perquè el mar no vol qui es mareja
i ell campa a son lloure
ara formiguejant
adés trepitjant raïm
i
segons com
no se’l veu enlloc
de tan a tot arreu que és sempre
ara bé
essent cert que l’ésser veritable és
igualment deu ser veritat que tot allò vertader
com el no-ésser
també és
posem per cas
avui no n’ha tingut gens
de no res
que deu voler dir que ha tingut molt de tot
potser per això aquest doll d’escriptura que ens ha retransmès gairebé en directe
ens fa veure que la paraparèmia és una vergonya que no es pot amagar
i no sap pas com fer-ho
aquest és un monstre de pa sucat amb oli
i el pa és aquell pobre malaurat i l’oli és aquell altre
i de seguida burxa al forat del pany de la cabana del port
o bé fot el bec armilla endins i s’adona que
del mas estant
la mar és femenina
i tanmateix
això
que sembla una endevinalla
es ramifica en una figuera i una garsa en una branca d’un ametller
tots dos arbres vora el camí ral
a l’altura d’on gira el torrent que baixa de la torre reial on va haver aquella
batalla campal de formigues que va durar minuts per tal com hi van abocar cabassos de
figues de les dels marges de la vinya
a l’indret on es planta l’endeví a fi de d’esbargir-se amb la canalla
aleshores
però
allò que no és ver
que ací no equival pas ni a veritable ni a vertader
així mateix existeix
car és impossible de destriar la incertitud de l’ésser de la realitat del no-ésser
i no se n’ha adonat
perquè n’ha estat massa conscient
i aquesta paradoxa pren la màscara d’allò informe que
a mesura que es va diluint
arriba a ser el paradigma de les coses més visibles
que
en aquest cas
són les masses que volen capir allò que se’n diu aporia de la convicció que el
segon terme de tota metàfora no remet sinó a la d’aquell qui no té res i va més a
poc a poc que qui es pensa que ho té tot
i en sentir l’estrèpit de l’escriptura líquida que cau sobre les pedres on
tot sol
ha pres el sol un llangardaix
el campaner crida
qui hi ha
i si no ho fa
té por d’acabar enllestint-ho sense adonar-se’n
com aquell qui diu
i malament rai
llavors
monstre
es demana
tot amb tot
a l’infern d’un gec
hi troba una veta i s’ajeu a la porta de ca sa mare bo i provocant un bon tro
inferior a l’estat feble de tanta eixordadissa vana
que és una cosa incomprensible
malgrat la qual s’emprova una samarreta vora la màquina de batre i ja ensuma qui li
ha fet mal a la mà dreta
i a despit de tot plegat
continua amunt i avall
sense pensar-s’hi gaire
amb les antenes ben ertes
travessant camps amb les potes del davant obertes
amb ànim acollidor
complaent
ergo
l’ésser i el no-ésser vénen a ser certament iguals pel que fa a l’existència
mal que no pas quant a l’essència
si més no quan ni l’un ni l’altre no arriben ni a assemblar-se a causa de la
certesa
que no ací no és pas sinònim de certitud
pròpia de tota veritat
i això amb l’afegitó que
quan arrenca el bull
l’olla de qui es pensa que no té res es refreda de cop i volta
sense motiu i contradictòriament amb la fúria de la massa sollevada que entraria a casa
seva si no s’amuntegava a la porta tot barrant així el pas a qualsevol persona
animal o cosa
i no li va respondre ningú
perquè qui hi havia era difunt
tant per tant
doncs
més val que es decideixi a fer-ho d’alguna manera
sense saber si aquesta serà bona o no
a més
cada matí
quan arriba
va amb la cua entre les cames
és el moment en què la febre fa eixorca la seva fàbrica i ja no en surt res
tot i que
amb la maregassa i el bat de sol
ves quina de fer anar els braços per escampar les llavors
i vés a saber si una evidència incerta l’atansaria tant a la falsia d’allò
que alhora és i no és que aleshores la no-distinció en les veritats entre autèntiques
i il·lusòries el portaria al dubte sistemàtic i
en conseqüència
a l’error de confondre
per exemple
una entelèquia realitzada amb una irrealització impossible
o sia
de barrejar l’essència d’allò que és amb la probabilitat d’allò que no
pot ser
car totes dues coses perdrien llurs atributs immanents
l’una deixaria de ser i l’altra arribaria a ser
en efecte
el cadàver del lector
escaldat pel raig del líquid verbal
és ara a l’indret on abans prenia el sol el llangardaix solitari
i el cas és que no sap pas com començar
i el seu amo ni tan sols sap que aquest tros de quisso és seu
la conclusió n’és que no hi ha res que sigui fals
ni intrínsecament ni extrínsecament
tot es tothora veritable
fet i fet
la mort del lector fa que les campanes toquin a mort sense que el campaner se n’adoni
Narrativa