ÍndexNavegació

índice  no. 47: març -abril 2005

Una estada a l’infern
Josep Lluís Seguí


      -Un dia, de matinada –va començar a dir Daison-, em vaig trobar que algú havia escrit, supose que amb el dit, a la rosada blanca que cobria el vidre posterior del cotxe, una inscripció que deia: Abandoneu ací tota esperança. Infern. Què li pareix?
      -Ho entenc –va contestar el psicoanalista, i no semblava estar marcant-se una faroneria. Ho entenia.
      -Els escrits anònims... –Daison va dubtar. Va moure el cap vers un costat i un altre. No sabia què dir? Va dir-: Suposant que allò fóra anònim. A mi més aviat se m’acudeix pensar que fou un d'aquests petits mestres desficiosos que sempre tenen la citació a punt qui ho va escriure sobre la rosada blanca del vidre del meu cotxe. Infern! Ningú no sap allò que és l'infern fins que no ha estat allí.
      -Vostè? –va insinuar, més que preguntar, Deumann.
      Daison va pegar tres cabotades, tres, de forma afirmativa. Anava a explicar-li al psicoanalista que... Que sí, que ell havia baixat a l’infern, i més d’una temporada, a l’infern, que és certament en baset le ciel en haut-, si havia de creure-hi l’enfant poète, maudit poète, que ell sí que s’ho creia, creia en ell. Les seues sessions a l’infern. Li ho digué una nit, tendra era la nit –i sabem que la tendresa demana una mica de desesperació, perquè allò que no produeix tendresa provoca una buidor desesperada-, aquell jove, ¿Eli, li deien?, a qui se’n dugué una nit, llarga nit, de moderada borratxera, jazz marginal i filosofia i lletres fins a trenc de l’albada. Li digué, el jovenet, Eli, amb la tremolor sexual de qui dubta del seu objecte de desig i la tendència filosofal a triar: "Tu... veig que ets capaç de fer... de fer-me pujar al cel, però els teus descensos als inferns deuen ser fatals". Això, en una nit, nit de paraules per boca de Daison i de mirades del jove Eli, maleït aprenent de les estades al Cel i a l’Infern, dubtant entre la transmigració a la nirvana i la fatalista caiguda a l’avern. "C’est l’enfer, l’éternell peien... Et je brûle comme il faut", potser li arribà a sentir dir a Daison, mentre un quartet de saxo, clarinet, teclat i baix acústic, amb la veu trencada d’una subtil Eve Dénia, interpretava morosament, càlida, The First Time Ever I Saw Your Face. Eli dubtava, li vacil·lava la copa de mistela a la mà, que veia com Daison tenia els ulls, ferms, no com els d’ell que devien, humits com se’ls sentia, trobar-se puerilment trontolladissos, els de l’home posats en la figura de la cantant, Eve, vestida de negre, seda negra sobre el seu cos magre, sense cenyir-lo, dibuixant-li ací i allà, en un moment i un altre, la forma d’una cuixa, de l’altra, lleument les natges, la rodonesa fugissera del ventre, els diminuts pits, tot el blues que duia al cos, una black note entre la consistència del saxo alt, la fluïdesa del clarinet, el precís contrapunt del teclat i del greu, profund, del contrabaix. I la mirada d’Eve, que es perdia per la imprecisió de la sala, l’equívoc dels oients, la troballa d’un ulls que la fitaven a ella i només a ella des de la penombra, més aviat la fosquedat dels mateixos ulls, per a replegar-se la mirada en ella mateixa, en la consciència de la seua veu, tot el blues que hi havia. "¿Que la coneixes?", tremolà la veu d’Eli, com si es disculpara de ser allí amb l’home que escoltava jazz i mirava de manera tan pregona la mena d’escenari on actuava el grup musical, l’escena. "Hi ha una història", féu Daison, i s’adonà que duia molt de bourbon endins i que a més la mateixa embriaguesa li’n demanava un altre. Eli anà a la barra del club pel whisky de sègol, sense gel ni aigua. Hi havia hagut una història amb una cantant de jazz. Al Perdido Club, una anit hi hagué un assassinat; algú havia fet un tret de pistola i la pianista, Simone, una xica de Baton Rouge, de la color de l’eben, caigué abatuda". Eli, amb els ulls dilatats, colpit, exclamà: "De veres? I tenies, tu, alguna relació amb ella? Vull dir si la coneixies molt". Daison es féu un glop del Four Roses que li havia dut el jovenet. Va sentir cremor a la gola. "El tret no anava dirigit a ella. Va ser una errada, una víctima errada. I la vaig veure morir davant meu". Eli li agafà el got de bourbon a Daison; l’ensumà només. Féu: "¿Anaves al club de jazz per la pianista? Era la teua xica?" Daison va somriure, potser per primera vegada en la nit. "No, no; res d’això. En realitat anava perquè m’agrada la cantant, una xica de Texas, d’algun lloc de San Antonio, que començà cantant rythm and blues fins que descobrí que tenia la veu negra i començà a cantar blues a la manera de Lady Day. Un cas semblant a Peggy Lee, se li assemblava i tot. M’agradava. Per això hi anava. I perquè m’agrada escoltar jazz. La cantant supose que també hauria sigut una dona errada, per a mi". Un altre glop del dubtós bourbon de Kentucky. "Totes són les dones errades, les dones de la meua vida", es digué Daison, amb un eructe etílic que no deixà que se li sentiren les paraules, i pensà: "¿Dones errades, o dones dolentes?, ¿que no havien sigut bones xiques, com li manà la mare? O era ell l’errat, que s’errava per simple, o ximple, dolenteria. El dolent, alhora que el ximple". Tornà a eructar, i va sentir com si el bourbon li negava els ulls. Guaità Eli, el jovenet el mirava, als ulls; què hi buscava, podia preguntar-se Daison. Li arribà al cap el final d’un conte infantil que repetien cada dia per la ràdio, quan de xiquet, un d’aquests que tenien un missatge moralista final: "Lo cual viene a demostrarnos que ciertas amistades son peligrosas". I Eli: "I aquesta, Sandra, ¿era la teua xica?" Eve Dénia finia en aquell moment un dels temes clàssics de les ladies del blues allargant, per damunt i més enllà de la darrera nota del teclat, la frase que deia you get me in between the devil and the deep blue sea. Eli, commogut, el seu jove cos trèmul, insistí: "¿De veres has viscut, tu, a Nova Orleans?" Daison acabava de creuar, per primera volta en la nit, la mirada amb la cantant; es posà dempeus, alhora que mormolava: "Anem-hi, let’s go, let’s go". I afegí: "Tots hem estat a l’Easy Lady alguna vegada". Sabia que fóra hi havia l’Infern, però necessitaven prendre una mica d’aire fresc. Mentre eixien del club, anava sentint en la veu d’Eve, pausada, greu, allò de: "no… nobody knows you... when you’re down and out... no, no, nobody wants you... no, no, body needs you…", mentre abaixaven les escales... "no, no, nobody knows you…", i es capbussaven a la nit... "when you’re down and out…"
       

© Josep Lluís Seguí

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:  

no. 47: març -abril   2005

-Narrativa

Miquel Bauçà: Autobiografia
Josep Lluís Seguí: Una estada a l'infern

-Imatges amb text

Yael Langella: Del cel cau com una pluja:
Gènesi d'un quadre d'Uwe Geest

-Poesia

Dolors Miquel: Cinc poemes inèdits
Perversos

-Assaig

Miquel Tuneu: Art amb majúscules i art amb minúscules
Carles Hac Mor: Antimemòries de l'alliberament
Francesc Carreras: FAE (Front d'Alliberament de l'Escriptura)

-Ressenyes

Margarita Ballester
Nicole Brossard
Rebosteria selecta

-crítiques breus/ressenyes (en català)
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.Barcelonareview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il