 TRES NARRACIONS
Fèlix Sardà
Concert impossible
(Tema amb tres variacions i una coda)
Tema
El concert és a les deu en punt, i ell tem arribar-hi tard –com de costum–
si no s'espavila. Acaba de sopar d’una revolada, pren l'abric i se'l posa mentre
baixa corrent l'escala, sense esperar l'ascensor –massa lent. Ja al carrer, atura un
taxi, dóna l'adreça del local i suggereix l'itinerari que creu més ràpid. Incita el
xòfer a saltar-se semàfors en ambre, alguns en roig. En arribar al teatre, paga amb
escreix el servei, menyspreant el canvi. Travessa a gambades l'accés i empenta el porter
amb energia. Puja de dos en dos els graons que menen al pati de butaques.
Iª.
Quan aconsegueix el replà, s'entrebanca amb un rebrec de l'alfombrat, cau
estrepitosament damunt de la darrera fila i es produeix un traumatisme cranial. Tenyida de
sang, la mirada li explica que no hi ha cap espectador i que l'escenari és buit, llevat
del piano –un Steinway refulgent– i el banquet de vellut verd.
Abans de morir, recorda que el pianista havia de ser ell i que el concert estava anunciat
per a l'endemà.
IIª.
A l'entrar, s'adona que la sala és buida i que el pianista que interpreta Beethoven
–amb escassa fortuna– és ell mateix.
Una vegada més, ha fet tard. Fins i tot al seu propi concert.
IIIª.
Quan s'asseu, esbufegant, rere el refulgent Steinway, s'adona que l'orquestra ja està
a punt: el director, prest a donar l'entrada; el concertino, amb l'arc damunt les cordes;
violins, violes, violoncels, contrabaixos, flautí, flautes, oboès, clarinets, fagots,
contrafagot, trompes, trompetes, tuba, caixes, címbals, percussions. Tots, expectants. Ha
arribat, però, amb tant de retard que els músics han esdevingut estàtues silents.
El Concert número cinc, dit de l'Emperador, de Beethoven, quedarà reduït, doncs, a una
peça per a piano sol.
Coda
El concert és a les deu en punt.
Quan, finalment, aconsegueix asseure's rere el refulgent Steinway, obre la tapa i s'adona
que les tecles han fugit: impossible, el concert. Es gira devers el pati de butaques, que
roman buit. Arronsa les espatlles com si vulgués excusar-se. Endinsa una mà a la butxaca
del frac i treu un petit ràdio-cassette. El col·loca damunt del piano i desapareix per
un lateral.
La música de Beethoven comença a guarnir els velluts de la sala.
___________________
Lul·liana
Perdut en el foscant dels carrerons del vell Cork, vaig entrar en una taverna
per tal de refer-me del fred humit que m'amarava. En el local només hi havia el patró,
el qual, després de servir-me una Murphys, va començar a discursejar sobre el temps, amb
evidents ganes d'encetar conversa. Aviat, en adonar-se que era estranger, em va demanar
d'on venia.
–De l'illa de Mallorca; tanmateix, un país amb un clima més benigne que no pas el
vostre d’Irlanda –li vaig contestar.
No sé pas de quin obscur forat va sorgir l'ombra d'un home d'edat indefinida, esperitat
en sentir la meva procedència.
–Així, senyor, vos sou de la mateixa terra que el gran Llull –m'etzibà.
–Certament –vaig respondre. I, encara que no en sóc un expert, me tenc
per un admirador de la seva obra.
Immediatament se'm col·locà al costat i, amb to confidencial, va començar a contar-me
la història del seu avi. La transcric de forma molt abreujada car em resulta del tot
impossible reproduir la prolixitat de detalls amb què em fou transmesa.
«El meu avi, senyor, es deia Michael McMurray, i era natural de Sligo. De jovenet va
entrar en el seminari dels jesuïtes, a Dublin, on estudià filosofia i matemàtiques,
ultra les disciplines pròpies del sacerdoci. Aviat va començar a familiaritzar-se amb
l'obra lul·liana, sobretot l'Ars Magna, la qual exercia damunt seu una
inexplicable fascinació. La veneració per l'obra del Doctor Il·luminat el va dur a
l'extrem d'odiar Swift, a causa de la burla que aquest n'havia fet amb el seu savi de
Laputa.
»Després de molts anys d'estudi, va arribar a la conclusió que si es reactualitzava el
disseny de la màquina de pensar (a la llum de les aportacions de la lògica formal, de
l'àlgebra de Boole i del mètode dels camins crítics), seria possible calcular totes les
possibilitats de l'atzar i es podria respondre a qualsevol qüestió, desvetllant-se,
així, tots els arcans del món, inclosa l'existència de Déu.
»Car l'error –diguem-ho així– de Llull va consistir a considerar, tan sols,
tres discos: per tant, un subconjunt ínfim de possibilitats. El meu avi sostenia que
s'havien de substituir aquests per un nombre aleatori d'esferes amb les definicions
(establertes segons categories filosòfiques) i les regles de generació continuada de
premisses, la conjunció de les quals donaria lloc a les conclusions finals. El projecte,
naturalment, preveia la incorporació d'una màquina auxiliar que aniria eliminant les
contradiccions i les deduccions absurdes.
»Les seves teories foren considerades herètiques, i va ser expulsat de la Companyia quan
va negar-se a frenar les seves investigacions i a destruir els documents elaborats fins
aleshores. Dilapidà la hisenda familiar per tal de continuar la recerca científica i el
disseny de la màquina; després va començar un inacabable camí de rodamon: xarlatà de
firal, mariner, dentista impostor, administrador de bordell, turber, pescador de perles al
mar de Java... Així, acumulà alguns centenars de guinees i va poder començar a
construir el giny, sense plànols de cap mena, car temia que algú li'n manllevés la
idea. Quan ja tenia enllestit el bastidor sobre el qual s'havien de muntar els engranatges
amb les esferes que contindrien les definicions i les regles, una politja li colpejà
–de forma accidental, se suposa– el crani i el va desnucar a l'instant.»
Eren les onze en punt quan el patró va fer sonar la campana per advertir que el local es
tancava. Amb la ment enterbolida, tant per la història de Michael McMurray com per les
pintes d'stout, em vaig acomiadar d'aquell home.
L'endemà al matí, abans de prendre el ferry cap a Roscoff, vaig visitar un antiquari a
fi de comprar algun gravat de tema bucòlic –els meus preferits– per al meu mas
de Petra. Tafanejant pel magatzem, vaig descobrir, amagat entre una col·lecció de
tapissos orientals i un escriptori Chippendale, un estrany artefacte que semblava una
armil·la, atapeïda de petites esferes, a la qual s'havien afegit unes grotesques
figuretes, amb evident poca fortuna. L'antiquari va dir-me que, a parer seu, es tractava
d'una mena de xarada de fira del segle passat i que els ninotets podien respondre a les
preguntes que se'ls formulessin; en vida del seu avi, també antiquari, l'artefacte ja era
en aquell indret.
–Si li interessa –afegí– li puc deixar a bon preu, car la seva inutilitat
és ben palesa.
Al capdevall d'una de les potes del suport, en una placa de llautó rovellada, vaig
poder-hi llegir, amb dificultat, la següent inscripció: "M.McMurray me
fecit.MDCCCLXXXVI".
___________________
Hi-Fi
Ho havia provat, gairebé, tot, en matèria d'alta fidelitat, però res no el
satisfeia prou; sempre trobava algun defecte, alguna falla que li desvirtuava el plaer de
la perfecció de les músiques que estimava –Mahler, sobretot.
Finalment, va decidir escriure a un anunci aparegut en una revista especialitzada, en la
qual, un savant bretó oferia, literalment, "la possibilitat d'escoltar, sense
cap de les imperfeccions derivades de la reproducció, qualsevol música que hagi estat
mai interpretada". Com a referència, donava un nom i un indret, "près de
Carnac".
Al cap d'un temps, va rebre un paquet postal que contenia un giny i una llibreta
manuscrita amb les instruccions per al muntatge i funcionament. En elles s'advertia que,
en el cas d'aplicar-s'hi molt en la seva utilització, el sintonitzador podia captar
músiques pretèrites, sons del més enllà, converses immemorials. A partir d'aquell dia,
la seva vida va canviar. Es passava llargues jornades manipulant els dials, fascinat, tant
per la varietat infinita de temes que aconseguia com per la perfecció amb què li
arribaven. Així, va poder sentir Schönberg mentre treballava en la composició del segon
acte de "Moses und Aaron" a Vallcarca; Farinelli cantant per darrera vegada
"Il lamento d'Arianna" al Teatro de la Fenice; Mozart rebent l'encàrrec del
"Rèquiem"; l'estrena de la "Missa" de Guillaume de Machaut a Nôtre
Dame. Més endevant, li semblà que escoltava la veu de la seva pròpia consciència: si
tractava de recordar fets esdevinguts durant el dia, l'aparell li'n feia una lectura
moral, descrivint el (dis)curs ètic de la jornada.
Després de la descoberta, cada vespre el sintonitzava amb litúrgica devoció, amb
atenció creixent. S'adonava que, d'aquesta manera, no solament obtenia una interpretació
del passat sinó una predicció per al futur.
Un dia –atemorit o, potser, avorrit de saber la seva vida tan preprogramada–,
decidí regalar l'estri a la Casa de Caritat local. Per un atzar casolà no era present a
l'habitació en el moment en què el sintonitzador predeia que, al cap d'una estona, la
institució benèfica sofriria un paorós incendi que provocaria la mort immediata de
totes les persones que hi haguessin, visitants ocasionals inclosos.
|
Especial
Jordi Domènech