  |
índice no 27: novembre - desembre 2001 |
|
índice no 27: novembre - desembre 2001 |
Record de
Jordi Arbonès Jordi Arbonès i Montull, destacat traductor al català, va morir el dia 6 d’octubre a Buenos Aires. Al llarg de 30 anys, des de la capital argentina, Arbonès va fer una contribució cabdal a la literatura amb la traducció d’una cinquantena de títols d’autors anglesos i nord-americans. Coneixedors de la dificultat que representa traduir "de lluny" a una llengua en evolució tan quotidiana els darrers anys com el català, i per expressar des d’aquí la nostra admiració per la seva dedicació i l’obra que ens ha deixat, hem demanat unes paraules sobre ell a dos amics seus, Antoni Clapés i Matthew Tree. |
Tanmateix em resulta ben difícil parlar d’en Jordi -poc després que ens hagi deixat. Són tants anys d’amistat, d’enriquidora relació, que no poden reduir-se a unes ratlles més o menys afectuoses. Tractar d’encabir la seva humanitat en aquesta breu nota em sembla, fins i tot, injust. Reduir la ingent obra de traductor a dir que havia fet una cinquantena llarga de títols (entre els quals Henry Miller, Lawrence Durrell, Ernest Hemingway, Henry James, J.R. Tolkien, Jane Austen, etc.) i que el seu criteri era molt apreciat per bona part dels professionals, em sembla també dir molt poc. L’entusiasme i el rigor penso que van ser senyera de la seva tasca, més enllà que traduir fos una font d’ingressos. Ens vam conèixer l’any 1982 -per carta, perquè en persona encara havíem de trigar un parell d’anys a fer-ho. En aquella època jo dirigia una petita editorial a Sabadell, "les edicions dels dies": publicàvem textos breus, en una col·lecció anomenada "plecs" que preteníem que fos un seguit d’ "entregues" parcials d’una mena de gran llibre que havia de prendre el pols a l’estat de la literatura del moment. Havíem publicat fragments del Dietari de Feliu Formosa, un text extraordinari del malaguanyat Joan Borrell sobre la figura de Hölderlin, el meravellós Planeta Miret de Joaquim Sala-Sanahuja, poemes d’Albert Ràfols-Casamada, de Miquel Bauçà, de Serge Sautreau (traduïts per Vicenç Altaió), de Víctor Sunyol... quan, de sobte, l’Avui inseria una entrevista a en Jordi en la qual deia que disposa de tres narracions curtes de Henry Miller que havia traduït per encàrrec d’Aymà i que mai no es van arribar a publicar a causa del poc gruix de pàgines que el text feia (unes cinquanta). Interessats no solament en l’obra milleriana, sinó en la reconeguda qualitat de les traduccions d’en Jordi, el vam escriure tot seguit, i ell, amabilíssim, ens la va enviar juntament amb una còpia d’una carta d’en Miller en la qual manifestava la cessió dels drets editorials. El resultat fou una bella edició titulada En tombar la vuitantena, que tenia l’encant addicional d’uns delicats dibuixos de l’autor dels Tròpics. Val a dir que, després d’aquella primera trobada, ja no ens vam deixar mai més. La correspondència mútua va esdvenir força continuada, i en les seves visites a Catalunya, cada cop més sovintejades a mesura que la seva tasca de traductor anava sent més i més apreciada i tinguda en compte per tothom (els premis i la participació en seminaris i cursos ho palesen a bastament), sempre miràvem de trobar moments per a veure’ns i comentar la situació cultural i política del país. (Del país: ell, ferm independentista, s’esgarrifava de veure com es malbaratava el capital polític català en mans de polítics sense escrúpols. De l’Argentina, en canvi, no li plaïa parlar-ne gens: la situació, cada cop més desastrosa, el feia patir, per ell, pels seus, i pels milions d’homes i dones que havien sofert la repressió militar i ara patien la corrupció i misèria de la farsa "democràtica".) Joaquim Carbó, amic comú, compartia sovint les xerrades, que s’abocaven en cordialíssimes discussions. <> Quan, ja fa dotze anys, vam començar l’aventura editorial de "Cafè Central", vam demanar-li un text, i ell ens va cedir una magnífica visió personal sobre Henry Miller, que va ser editada en forma de plaquette l’any noranta. Convé recordar que en Jordi ja s’havia endinsat en el terreny de l’assaig amb Rellegir Pedrolo i en les sovintejades col·laboracions en les més diverses publicacions dels Països Catalans. En èpoques més properes, quan ell ja s’havia instal·lat l’email, durant una bona temporada vam fer, cada dia, "un cafetonet" (virtual): això és, comentar la jornada de cadascun, les notícies del país, de la literatura... Per a ell, deia, era una excel·lent manera de posar-se a la feina: obrir l’ordinador i trobar els missatges amics. Valguin aquestes notes per rememorar la figura i la tasca, duta en condicions tan difícils, de l’amic, escriptor i traductor que fou en Jordi Arbonès i Montull. Antoni Clapés És difícil escriure sobre els amics que moren, com ara el Jordi
Arbonès i Montull, perquè és massa fàcil omplir un text d'aquesta índole de records
sentimentals i ovacions tardanes i la idea aquí, doncs, no és pas escriure un article
necrològic en tota regla sinó senzillament parlar una mica, a pler, d'aquest amic que
era tan simpàtic i tan especial, que va morir el dissabte dia 6 d'octubre (a l'edat de 72
anys) i a qui vaig conèixer per primera vegada a una presentació organitzada a Barcelona
el 1990 per l'editorial aleshores incipient Cafè Central, arran de la publicació d'una plaquette
escrita pel mateix Arbonès sobre el seu escriptor preferit i el meu: Henry Miller;
l’Arbonès sempre havia sentit un interès especial en aquest autor i a més havia
estat la primera persona a l'estat espanyol a traduir les seves novel·les
autobiogràfiques més importants (com ara Tròpic de càncer); va ser un plaer,
poder parlar amb ell de tota l'obra de Miller, tant dels seus llibres famosos com dels
gens coneguts, fins i tot vam arribar a confegir llistes de les obres que teníem i de les
que no teníem i a enviar-nos fotocòpies de les coses que faltaven, com uns
col·leccionistes de debò, i el fet és que el Jordi s'havia cartejat amb Miller, tenia
cartes de Miller en què aquest li donava el seu punt de vista sobre la situació dels
bascos i els catalans; ara bé, amb el temps vaig acabar fent un parell d'entrevistes al
Jordi gràcies a les quals em vaig assabentar de la quantitat enorme de traduccions que
havia fet d'una trentena llarga d'autors anglesos i nord-americans, a més de Miller,
incloent-hi Jane Austen, Henry James, Charles Dickens (el 1994 va guanyar el Premi
Nacional per la traducció de 'Una història de dues ciutats'), Ernest Hemingway, Vladimir
Nabokov ('mai més Nabokov!' va exclamar en una entrevista després d'explicar les
dificultats que havia experimentat tot traduint 'L'Ada o l'ardor'), Anaïs Nin, George
Eliot, D.H. Lawrence, Margaret Mitchell ('Allò que el vent s'endugué') i Herman
Melville; l'Arbonès vivia, per raons personals, a Buenos Aires i a Buenos Aires hi havia
un Casal Català on feien obres de teatre en català i de tant en tant Jordi també
traduïa i hi dirigia algunes obres d'Arthur Miller i Tennessee Williams; vivia una mica
com un exiliat cultural en comptes de l'emigrant que era, i sempre tenia, com aquell qui
diu, un peu a Catalunya, si més no mentalment; era un independentista de la vella escola
que recordava una infància en un barri obrer de Barcelona on sempre es parlava en català
al carrer i en castellà només a l'escola i lamentava que la situació s'hagués capgirat
d'una manera tan aparentment irreversible; és estrany, per cert, que precisament Jordi
Arbonès --autodidacte nat-- hagués de suportar l'acusació d'utilitzar un català massa
acadèmic, una acusació plasmada a l'assaig El malentès del noucentisme, de
Xavier Pericay i Ferran Toutain (1996), que el va molestar força, a l'Arbonès, i amb
raó: al cap i a la fi, havia fet algunes traduccions magnífiques, com ara una del Sexus
del mateix Henry Miller que va sortir el 1992 i que un servidor va llegir amb l'original
al costat, meravellant-se de com l'Arbonès ho havia encertat amb totes aquelles frases
plenes de l'argot nord-americà dels anys vint que Miller havia emprat a tort i a dret; en
fi, Jordi Arbonès era, per damunt de tot, allò que se'n diu una bellíssima persona:
tossut, encantador, optimista en el fons, el veig ara somrient amb aquell somriure entre
murri i bondadós que tenia: una bellíssima persona, un bellíssim self-made man
que ens ha deixat tot un món traduït, una multiplicitat de móns anglosaxons, i també,
per als que el coneixíem ni que fos una mica, el record d'una actitud vital davant de la
vida, una actitud que no va defallir ni quatre mesos abans de la seva mort, quan va venir
a Barcelona per última vegada, un record gens sentimental que viu en les escletxes on els
records dels amics solen pul·lular amb vida pròpia per tal de sorprendre'ns quan
vulguin, als moments més inesperats, durant anys i anys, mentre vivim. Matthew Tree |
| © Antoni Clapés © Matthew Tree Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
| navegació: | tbr : número 27 novembre - desembre 2001 |
|
|
 crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)números anteriorsAudioenllaços (Links) |
|
www.BarcelonaReview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |
|