 Els gínjols d’Ulisses
Martí Domínguez
Quin era aqueix fruit dolç com la mel que va seduir els companys
d’Ulisses? Quin és aqueix fruit embriagador, que feia perdre les notícies de tot, i
que els antics anomenaven lotus? Què menjava aquell poble impressionant dels
lotòfags? Evidentment no era la nimfea que fa fulles i flors precioses als estanys de
l’Índia i als aiguamolls del Nil, a les aigües lèntiques de l’Eufrates. El
lotus dels lotòfags havia de ser alguna cosa de més substància nutritiva i espiritual,
que fera als companys d’Ulisses plorar en abandonar aquelles terres paradisíaques.
Fins i tot ens podríem preguntar si aquesta mena de mannà hel.lènic ha existit alguna
vegada, o si, en canvi, és un punt més del fantàstic engranatge homèric, una
d’aquestes referències boiroses, immerses en el magma indesxifrable, però
bellíssim, de l’Odissea.
En fi, existia aquell mític país del nord
d’Àfrica al qual va arribar Ulisses després de «nou dies dut al grat dels vents
ruïnosos»? Teofrast, en la seua inesgotable Història de les plantes, escriu: «A
Líbia el ginjoler i l’espinavessa són molt abundants i molt bells. (...) Una
peculiaritat del ginjoler és el seu gran volum comparable al de la perera. N’hi ha
diversos tipus, que es diferencien pels seus fruits. El fruit és de la dimensió
d’una fava i madura canviant de color. És dolç, agradable i innocu per a menjar, el
del poble anomenat "dels Lotòfags" (menjadors de lotus o de gínjols).»
És possible que aquell lotus fantàstic i homèric
siga, al capdavall, el gínjol?! És clar que, com ens adverteix Teofrast, n’hi ha
diverses espècies, que el savi Linné va descriure dins del gènere Ziziphus, i
una d’elles, típica del nord d’Àfrica, duu el nom específic de Ziziphus
lotus. El nostre ginjoler és el Z. jujuba, i fa els fruits més grans i
saborosos que els del lotus. Però encara hi ha el Ziziphus spina-christi,
l’espinavessa (corrupció d’espina vera), amb el qual asseguren els entesos que
fou feta la corona de Jesús, la diadema del rei dels jueus, en el seu camí vers el
calvari, vers aquell pujol ingrat de Jerusalem, que des de lluny recordava la forma
d’una calavera (calvaria en llatí), on ajusticiaven els infeliços.
Lotòfags i fariseus, Ulisses i Jesús, paradisos i
calvaris, gínjols dolcíssims i espines sagrades... Així és la història de la
humanitat: una pura odissea.
Els gossets de Murillo
L’impertinent Maxime du Camp escrivia que «el millor que hi ha en l’home
és el gos». Això, en tot cas, explicaria l’afecte que li arriben a tenir els
homes, fins i tot els monarques, com aquell gos que Carles V va regalar a Andrea Doria
assignant-li una pensió de 500 escuts. Quan el gos va morir, el príncep, adolorit i
inconsolable, el va soterrar al seu jardí, i va fer escriure el següent epitafi: «Qui
giace il gran Rolando/cane del principe Andrea Doria/il quale per la sua fede e
benevolenzia/fu meritevole di questa memoria.» Un gos, un bon gos, es mereix una
memòria eterna, i si bé un epitafi pot semblar excessiu, què menys que conservar-lo en
els quadres familiars. Com el gran mastí de les Menines, o el simpàtic gosset dels
Arnolphini, o el ridícul caniche de la duquessa d’Alba.
Però, en qualsevol cas, els artistes retrataven els
gossos seguint aquella vella tradició cortesana de conservar les efígies dels éssers
singulars que per la seua deformitat o pel seu enginy divertien i acompanyaven el sobirà.
Poc importava que fóra el bufó de la cort, com El enano Michol (Carreño), o la
col.lecció reial de gossets i cacatues. El gos, en definitiva, no tenia vida pròpia i
posava per al pintor com conscient de la transcendència i quasi contenint la respiració.
Eren gossos de cartró. En canvi, que diferents que són aquells altres gossos que
apareixen en algunes pintures de Murillo, quan el pintor sevillà aconsegueix desfer-se de
totes les seus Immaculades Concepcions i pinta una senzilla escena de xiquets! El gosset
apareix contenint la respiració, però aquesta vegada no mira el pintor, sinó un tros
d’empanada que un xiquet es llança fent malabarismes a la boca (Muchachos con la
empanada). Tot són riures i tot és moviment, menys el gest fix, suplicant i
pidolaire del gosset, que espera o bé un accident en la trajectòria de l’empanada o
senzillament una propina. Ara ja no es tracta d’un gos cortesà, tibat i ridícul,
sinó d’un gos autèntic: un gos famolenc.
|
Ressenyes