La lletra informa la forma
Ester Xargay
Quin serà el meu anhel quan et
confonguis amb la llunyania?
Tu que et dius com les coses.
«Al Cantal»
Gabriel
Amb la mirada perduda darrere els vidres entelats, la LLum Anímat
intentava copsar formes possibles a les planúries congelades del paisatge siberià; de
l'estesa il.limitada dels blancs i grisos en confusió, n'apreciava els matisos; s'havia
acostumat a observar-los detingudament, a contrastar-los.
Sobre la capa de neu glaçada, les
espurnes de gel, ingràvides i bellugadisses, s'elevaven amb fluxs i centelleigs bo i
navegant per una franja d'aire sota la massa pesant i gris del cel.Tanmateix, el que li
faltava a la Llum Anímat era l'escalfor del sol, que no podia sentir mai sobre la pell.
Li feia l'efecte que aquest astre igni havia entrat en un estat de pal.lidesa i
defalliment: absort, com la seva mirada i com la d'ella sobre la gran esplanada desolada,
bellíssimament aclaparadora, en la qual, adesiara, el glaç translúcid brillava com un
suc lletós que la penetrava per la nineta dels seus ulls fins a aniquilar-ne la vivor.
Fins aquí tenim la formació d'un
estat d'ànim, una informació donada sense gaire ni massa energia per a un discurs sobre
la forma, a desgrat dels animosos adeptes de la desinformació.
En conseqüència, seguirem algunes
reflexions de Paul Virilio sobre fets haguts i per haver, les quals, en quatre mots, fan
així: Les faits sont défaits (Els fets són desfets). I això el porta a citar,
enèrgicament, Norbert Wiener: «La informació no és ni la massa ni l'energia, la
informació és la informació.»
I conclou Virilio que la informació
és la tercera dimensió de la matèria: avui la informació i la seva mediatització a
ultrança han abolit els fets; de fet, la tercera dimensió de la matèria impera en els
monopolis globalitzadors, en la informatització.
És a dir, a les xarxes llançades al
mercat informatiu que viatja per les vies informàtiques, la forma no dóna fe dels
principis ni dels fets realitzats en la realitat que roman en segona divisió, perdó,
dimensió. ¿Si la realitat de segona dimensió dóna els fets de segona divisió, quins
són els fets de primera divisió, dels quals donaria fe la realitat de tercera dimensió?
O bé, on passarien els fets de tercera divisió?
Potser aquests són apuntats per
Virilio mateix al manifest L'ecrit contre l'écran (L'escrit contra la pantalla),
quan cita Pere Duran Farrell: «Tot allò que és racional en l'home pot ser transferit a
la màquina... La part racional ha esdevingut la menys noble de l'home. Aleshores, què en
queda? Ens queden els nostres sentiments, les nostres llibertats, les nostres
contradiccions, les nostres anarquies, la nostra fretura d'amor, les necessitats d'allò
que pensàvem que era absurd.»
Per això mateix la Llum Anímat (una
informació de tercera? una informadora muda?) esdevé presonera del format d'un conte, en
el qual fa d'heroïna i viu per les paraules de l'autora, que ens n'informa amb
irregularitat i indisciplina: la Llum Anímat és una éssera pensarosa, d'ulls diàfans,
el cognom de la qual ve d'"encendre i tornar a encendre les cendres" o
d'"animat", que vol dir "encès", que en l'heràldica indica l'esmalt
dels ulls dels animals quan resulta diferent del del cos, o el de les flames d'una bomba.
Alhora, la autora -mare de l'ànim de
la Llum Anímat-, tot mirant d'explicar-se com n'és de fastigós aquell fenomen
autoritari que tant desanima l'esmalt de la nineta dels ulls de la seva heroïna, opta per
escriure-ho tot en infinitiu i no pensar en imperatiu.
I comença pel verb sentir: «Per
sentir els mots en llibertat? Per sentir sempre aquest afany de voler-los tancar? Per
sentir les paraules amb nom i llum propis? Per sentir que són de per si una veu darrere
els conceptes? Per sentir bullir els pèsols? Per sentir a l'atmosfera una pila
d'electricitat? Per sentir endollar la planxa i no haver de fer servir el verb planxar? Ja
que la llum és cara, clar, de pagar. I de sentir?»
Per sentir la Llum Anímat com descriu
les coses que veu, bé se li ha de donar veu! La Llum Anímat enganxarà el seu front als
vidres, netejarà amb els llavis el baf de l'alè del seus narius, i descriurà allò que
li entrarà per la vista fins a escopir-ne tota l'angúnia que li omple l'ànim amb la
monotonia de la mecànica informativa d'aquesta observació:
«Hi veig espurnes de gel, lucíferes!
Es desprenen del glaç i, si les deixesque se t'acostin, segons el fons de l'aire,
penetren pels angles dels vidres im'envolten com una nuvolada cristal.lina. I em plouen a
la conca de la ment,tot inundant allò que hauria de descriure tot seguit!»
«Llavors, no sé que diré, tot sigui
dit, i verbigràcia dic: el sol és l'ombra d'una ratlla que ressegeix una roda! Són les
dues al desert. Qui ha escrit l'hora sobre les dunes? I es desfan les espurnes de gel en
un torrent cabalós que se m'emporta amb les lleis de la gravetat del llenguatge que
parlo, i m'arrossega l'ànim i fins i tot l'animat cognom que m'has posat en imperatiu.
Tot em raja del cap als peus!»
«Per sort, em vaig aferrar al meu
cognom, Anímat. Aquest surava al toll de llum que evaporava l'aigua conforme jo anava
recordant un acudit brossià, del "Vivàrium", llibre que tantes vegades tu,
autora, m'has llegit: "-Oh, Casimir, se m'ha arnat el paraigua! -És clar, dona, com
que només el treus quan plou..."»
|
Ressenyes