 Els
ports
A l'Anna, amb qui he compartit
Le Spleen i Las Contemplaciones.
Recordes aquells vaixells amb formes
espigades i ormeigs complicats, que ens feien créixer ritme i bellesa? Ara, no els veiem
passar des del moll ni ajaguts al mirador. Els volem a la vora dels somnis i ens agrada
que ens porten, mar endins, en una cambra de roure. O, a coberta, contra el vent i totes
les tempestes. Temps enrere, només els contemplàvem. Ara som els vaixells i ens dol la
fusta que grinyola i els colps de mar que ens esquerden.
No passen els anys debades. Ni els mots, que ens serviren per viure'ls. I m'enamora el joc
de dir-los com van ser dits. O com altres diuen que ho foren.
Així, disposat l'espill perquè es dupliquen, aquests ports que ens balancegen entre
poemes i somnis.
Del clam de Jasó
A tu em giro, Art de la Poesia,
que saps alguna cosa de remeis;
intents de mitigar el dolor amb Fantasia i Verb.
C. Cavafis (traducció de Joan Ferraté).
A Heike van Lawick.
Hauria volgut trobar-te a Alexandria i
oblidar els cossos tímids pels qui no ha estat feta la voluptat de l'ardor! Sí, hauríem
visitat les tombes d'aquells morts que no envelliren, bells i amb llessamins als peus, com
desigs sense ni un sol matí lluent. I una vesprada d'estiu, al cafè Savoritis, hauria
sabut de l'art d'embolcallar dolors amb paraules i que és dolç el clam del fill de
Cleandre contra els dies. Per què no he sabut trobar-te a Alexandria?
Guarde en la memòria mots que altres m'han ofert i els dic cada vegada que uns ulls em
fan mirar enrere i encara sent la tremolor dels llavis. Cada vegada que un cos dibuixa
ritme i bellesa entre rutines i albes. Cada vegada que al moll o a la taverna un vell
festeja darrers moments amb vins i músiques i tristesa. I així t'he anat deixant pels
llocs que em pertanyien: damunt d'aquella taula a la taverna del Carme, pas a pas quan la
ciutat s'adorm de crits i d'esperances, i en el record de tanta murta estesa en els
carrers gastats dels dies.
De tant en tant aguaite i ningú no traspassa el llindar de la casa de Lepsius. Si el déu
t'abandonà, per què em fereix encara l'insòlit cant, les vanes esperances?
L'ull de llum
A José Ángel Valente,
in memoriam.
És difícil recompondre el món per anar
posant sobre unha morte outra até atinxir o tempo que se vai polo ollo de luz da ponte.
Però és dolç l'esforç quan l'acompanya el silenci poderós del temps que la pedra
amaga: sense ni un fil que destorbe el vol, sense ni un bri d'allò que diuen que diran
des de la inútil remor de les coses.
I ens agrada sentir el fracàs i parlar-ne. No debades, vivim per mostrar el més gran
dels tresors: les solituds que compartim, cada instant en què batega el verb, totes les
músiques de l'aigua. O aquell immens desert on dormen gest i memòria.
És difícil recompondre el món per anar posant sobre un mot l'altre fins atènyer la
llum que ens il.lumina el temps sense moments, sense ni un sol record que el clivelle.
Vesprada a la Nau
Els homes passen i les ciutats esbuquen
recers deshabitats..
Enric Sòria.
A Enric Casaban.
La ciutat? Només quatre o cinc llocs
entre intempèries. Com aquesta vesprada al carrer de les ombres, sense geranis. Com
aquest vidre -ara, més fred que mai- on tantes vegades he deixat la mirada. Però sé que
no estic sol, que l'atzar d'aquest novembre em pertany només en la minúscula proporció
que mereix el meu silenci. Quina calma compartesc amb el vell que tanca llibre i ulls
mentre s'engronsa? Per què retruny encara el crit si fa temps que Zaratustra ha mort en
qualsevol racó d'aquesta cova inútil?
No és lluny el lloc on vaig aprendre que és difícil saber i que el valor sempre és
dels altres. I em reconforta l'orgull d'haver sabut traspassar el vidre i, allà dins,
triar les paraules contra el temps amb no sé quin garbell i llum fràgil i pols i peixets
de plata. ¿N'hi haurà prou si dic: és meu el dolor i l'amor d'aquella vídua que es
feria el pit i deixava sobre el cos de l'estimat els cabells que s'arrencava? ¿N'hi
haurà prou si escric: per bé que després de tant i tant no hi haja ni un sol pensament
capaç contra la mort, no estic sol?
Són meus dolor i amor i les paraules dels altres. Són meues les paraules contra el temps
i aquesta immensa joia que cada dia creix entre intempèries.
|
© 2001 Vicent Alonso Nascut a Godella (1948). És professor del Departament de Filologia
Catalana de la Universitat de València. Fundador i membre del consell de redacció de Caràcters,
revista de llibres. Autor de nombrosos assaigs i articles de crítica literària, ha
traduït Baudelaire, Tristan Tzara i Montaigne i ha escrit quatre poemaris: Vel de
claredats (Prometeo, 1983), Albes d’enlloc (Edicions 62, 1985, traduït a
l’euskera per Dani Salaberri), Ritme de clepsidra, (Tres i Quatre, 1986) i Cercles
de la mirada(Bromera, 1998). El clam de Jasó, del qual formen part els
poemes que publiquem, apareixerà pròximament.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
Narrativa