índex | índice | navegació 

 número 22: gener - febrer 2001

Eros desencadenat
Dante Bertini

Traducció de Dolors Udina
Dibuixos de María Alcobre


1
Arriba silenciós i astut com un invasor a trastocar-ho tot
Sense horari ni cap mena d’avís se’ns allotja al cor;
de vegades com un esbufec líric,
altres vegades com un càrrega feixuga.
Des del cor, amb un degoteig silenciós,
ens inunda el cos desarmat.
A través de la sang que fins ahir ignoràvem,
va deixant missatges sense paraules i anuncis
precisos a tots els nostres muscles.
Desperta allò que dormia,
abalteix el sentit comú,
ens torna a submergir a la selva.
El vellut es converteix en metàfora i la seda en cruixit.
Salten pels aires les barreres,
i si no ho fan,
tot el nostre ésser, convertit en carceller de si mateix,
explota.
Les mans s’escapen dels punys,
les cames corren darrere les cames,
la pell és l’únic paisatge que interessa.
Les finestres quotidianes,
velades per gruixudes cortines de cansament ensopit,
s’obren al buit i una ràfega escruixidora,
sense nom ni sentit,
ho fa volar tot.
Pertot s’envolen els papers que teníem ordenats,
la pau i el seny;
els esquemes de vida,
els horaris escrits,
les cites de negocis,
les dietes i les prevencions.
De què serveixen les mans desposseïdes d’eines,
d’utilitat precisa, de feina i sou,
sinó per investigar els nostres canvis,
per tocar l’altre cos?

2
Sí,
arriba com un missatge més: entrant pels ulls.
Un perfil semblant,
un batec similar,
una respiració sense diferències,
per què es destaca amb tanta claredat dels altres?
La corba,
en un instant, es fa precipici;
la suor, oceà.
La mà que acaricia no és aquella que aferra,
la boca que humiteja no és la mateixa que devora.
I amb a penes cap canvi dels termes,
els dits que fan mal emmordassen els crits;
les dents que estripen amoroseixen els contorns amb tendresa.
Entro en un món aliè sense demanar permís;
me’l guanyo pam a pam, entre temors i gemecs.
Em deixo penetrar mentre penetro
i quan deixo de posseir sóc posseït.
Els dimonis em corren per les benes
escupen les paraules,
em giren el cap.
Desallotjo la creu per clavar-m’hi jo.
M’endinso a l’infern,
assoleixo el paradís.
El meu cos recorre tota la història de la història sense trobar
un lloc per a l’oblit.
Dessagno amb netedat allò que sagna,
llepo la ferida amb saliva neta.
Hi ha un animal que em creix entre les cames,
i clama ferotge la llibertat perduda.
“Udolaré fins que em demostris que no val la pena”,
em diu.
Què puc sinó callar davant d’aquests crits?

3
Fica la mà aquí,
m’ordenen.
Deixa’m tocar aquest lloc,
suplico.
No destorbis la meva pau, ans destrueix-la.
Uneix-te al meu costat,
enganxa’t al meu front,
sagna per les meves ferides,
gaudeix amb el silenci que guardo entre les mans,
bressa’t sobre els meus genolls,
accepta que la meva pelvis s’entretingui amb l’olor
de les teves natges, cuixes, ròtules, malucs.
Somia el mateix somni que jo encara que sigui mentida.
T’acariciaré el front,
com si fos la primera vegada que sentís la paraula que li és nom
i volgués entendre,
acariciant-la,
de què s’hi parla.

Un segon després, ensordit de silenci,
trencaré un a un
tots els miralls per mirar-me a la teva cara
i no ser res més que el teu reflex.

4
Mentre amb el dibuix hermètic del palpís d’un dit
miro de desxifrar els enigmes rodons que amagues al ventre,
deixaré penetrar a la teva oïda
el verí calent d’una paraula bruta
i quan et colpeixi i t’estremeixis de fàstic,
aprofitaré el plec sobtat de la teva consciència
per quedar-m’hi arraulit a dins,
evaïnt-te,
dominant-te,
revelant-te com t’estimo.

5
Respira’m on tu ja saps.
Puja a l’arbre i quan siguis al punt més alt
esquinça la branca.
Deixa que t’envaeixi amb fills no nascuts,
que t'envolti amb un mur espès de saliva i semen,
amb un exèrcit de mirades lascives.
Trenca’m el cor, juga amb les estelles,
fes-te’n un collaret calent que al menor desig bategui
i m’assenyali el camí fins al teu cos.

6
Vull suar amb tu,
amor,
perquè vegis que dura que és la feina del plaer
i el sofriment que implica.

I bressolar-te el repòs
i comptar-te els dits
i cantar-te cançons d’una altra època
i besar-te aquell lloc desconegut al qual mai no arribes
i parlar-te d’altres amors per posar-te gelós
(amb tots els seus errors perquè no em faci mal
amb tots els seus detalls perquè els puguis aprendre)

I allargar el moment de l’adéu fins a uns minuts abans de la meva mort.

7
Com qualificar el temps que passo amb tu:
temps de plaer o temps de càstig?
L’altre, el de la meva soledat, no té nom.
Tot és silenci; un espai de morts on només trobo la teva absència,
lacerant com un crit.

8
Nodreix-me, alleta’m.
Vull beure tot el que tu m’ofereixis, créixer al teu costat.
Ser allò que t’ompli fins a afartar-te.
No és fruit ni fruita allò que tempta i enardeix, no és metàfora
És carn, pell, matèria viva i animal, múscul i sang.

Deixa de pensar, em dic. Submergeix-t’hi, m’ordeno.
Em despullo l’ànima als peus del llit
i la deixo caure a la catifa com si fossin pantalons.
Que res ni ningú no t’aturi:
pots fer el que vulguis de mi.

9
On acabo jo, on el teu cos?
Rumiant, bruelant, afamat,
espero a la frontera,
a l’aguait.

Si m’hi introdueixo, fins al teu centre,
em preservaràs del fred de la nit,
em protegiràs fins que es faci de dia?

10
Audaç simetria.
Podria conformar-me amb la meitat de tot, frugal i penitent.
Però el tiberi és a punt,
a l’abast de la mà
i dels sentits.
No em puc aturar i, a més a més,
no vull.

11 (Retorn)
Ja tot ha acabat.
Et puc tornar a mirar sense que els ulls se m’escapin de la cara,
perduts entre els esclats d’aquella esplendor que ara no trobo.
Tornes a ser real.
Cos finalment,
com tots.
Com totes, carn perible i de destí segur.
Terra que mai no fóres però que sens dubte seràs,
esmicolada i morta.
Ja puc descansar,
seure en la tristor d'haver perdut el que no vaig tenir mai,
desfer l’invent que aquell dia em vaig imaginar a partir dels teus ulls,
d’una mirada sense color,
tota blanor.
Torno a preparar el jaç
--que sens dubte fou d’amor,
de vida retallada,
de petita i domèstica bogeria--
per jeure-hi com un nino.
De què serveixen les mans desposseïdes del teu cos?
De què serveix aquesta pell desèrtica sense el remei balsàmic del teu alè?
És lent el despertar.
Torno a ordenar els papers que el vent havia escampat per la casa.
Fa fred.
Tanco la finestra sense mirar enfora.
Res no haurà canviat: els mateixos plàtans sense fulles,
la mateixa quantitat de cotxes,
la mateixa fressa.

L’agenda és a terra de boca per avall,
el telèfon mut,
la nevera en silenci:
tot recorda un temps sense records.
Em serveixo, per costum, una tassa de te;
l’ordre em torna a cronometrar la vida.

Cada cosa al seu lloc, cada acció al seu moment.
Des de la fruitera de vidre transparent --al bell mig de la taula--,
tres aranges emeten una olor que, a manca de paraules més exactes,
puc definir com groga o cítrica.
Amb els ulls closos n’acaricio les fredes superfícies,
suaus, poroses, arrodonides i,
sense voler ni poder contenir-la,
la tristesa esclata contra terra com un fruit madur
i m'esquitxa un cop més la seva amargura.

 

ma11.gif (11403 bytes)

© Dante Bertini
©Traducció de Dolors Udina 
©Dibuixos de María Alcobre

espanyol
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:                    

barcelona review número 22     gener - febrer  2001 

-Narrativa

Matthew Tree: CAT
Jordi Puntí: Déjà vu

-Poesia

Poetes de Farrera  (Conn i Crowe)
Dante Bertini: Eros desencadenat
Vicent Alonso: 4 poemes
Antoni Clapés: A frec
Núria Esponellà: 4 poemes

-Entrevista Flavia Company
-Col·laboracions Lluís Calvo: Principis actius
Salvador Faura: Caixa d'Olivera
-Ressenya 'De l’Hospitalet a Osona passant per Flix i Girona'
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il