CARLES HAC MOR
ANTONIN ARTAUD
I JOSEP PALAU I FABRE
Aviat farà trenta anys de l’edició (a la Col·lecció Cristalls –d’Edicions La Magrana–, dirigida per Vicenç Altaió i Jaume Creus), de les “Versions d’Antonin Artaud” de Josep Palau i Fabre, amb una introducció d’aquest poeta, que va conèixer Artaud, que el va tractar i que considera, i ho demostra, que el va comprendre, el personatge i la seva poesia, “d’una manera ben natural i ben d’hora”.
Aquesta introducció o miniassaig, ve a ser una quinta essència d’un assaig sobre Artaud que hauria pogut redactar Palau i Fabre, un llibre que va esdevenir innecessari un cop escrita per ell aquesta destil·lació, el pròleg a la tria de poemes d’Artaud feta per ell.
La poesia d’Artaud, ens hi argumenta Palau, és la menys esotèrica de les poesies, és poesia física: és i diu -diríem- allò que és i diu, i tanmateix ultrapassa qualsevol tautologia. El valor dels seus mots, de les seves locucions, rau en llur materialitat, que no és pas únicament fonètica, i que no va mai agombolada per cap formalisme, per cap esteticisme ni per cap mostra de saviesa assenyada. “La llibertat en les relacions que s’estableixen entre el poeta i la paraula –assereix Palau– és la gran lliçó d’Artaud (...), que esmicola la prosa quan li convé i atomitza la paraula. (...) La paraula d’Artaud no és mai paraula pensada (pronunciada en el silenci de la ment) (...), és sempre pronunciada verbalment, físicament”.
I en l’única nota a peu de text, Palau i Fabre hi escriu això tant encoratjador: “L’anada d’Artaud entre els pellsroges Tarahumares ha estat posada en dubte i fins i tot negada. Encara que el viatge no hagués existit, la seva veritat no canviaria gens, perquè és del tot subjectiva”. La veritat subjectiva, doncs, al marge de, o contra, la veritat suposadament objectiva.
D’altra banda, Palau i Fabre ens fa veure que l’art d’Artaud és el de la negativitat; no és pas l’art de dir, sinó el de desdir: ell desenuncia les coses, fa que no siguin; mira cap a llur no-existència, llur no-ésser. En Artaud, “el que hi ha, per damunt de tot, és sempre aquesta voluntat de no-ésser”, hi afirma Palau, que ens alerta de no cercar-hi pas el que hi pot haver en els seus poemes, perquè “el que no hi ha” o “el que no hi és” suposa el resultat d’una epifania a l’inrevés, o diguem-ne el no-resultat (diríeu que la contraombra metafísica) d’una antiepifania negadora de la realitat.
La poesia d’Artaud prové, en gran part, d’un existencialisme portat a les conseqüècies més extremes, per la qual cosa s’allunya de totes les posicions existencialistes i postexistencialistes. I el mateix li passa amb les avantguardes, i concretament amb el surrealisme: no hi té res a veure. La poètica o teoria implícita de la poesia d’Artaud són uns enunciats que no enuncien res.
Els artaudnians tot just poden existir com a caricaturistes de l’obra poètica, teatral i de pensament d’Artaud. I els antiartaudnians, mal que ho siguin per simple desdeny envers l’obra d’Artaud, seran tothora interpel·lats per aquest negador que, tot negant, assenyala allò que no existeix. I tothom és incordiat pel seu refús de la poesia i del teatre com a art cívic, com a esnobisme elitista, classista, i com a menja espiritual per a conreadors de les manifestacions de la cultura, de les més populars a les més sofisticades.
Artaud és un referent que remet a si mateix, un forat negre: no emet res, o irradia el no-res i prou. És un antídot contra l’addicció als plaers de la poesia, del teatre i, per extensió, contra tot allò que és vaselina cultural. Per tant, que els integrats se n’abstinguin.
(Publicat al diari Avui el 2002)
© CARLES HAC MOR
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor. Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com ------- març-abril 2008