ÍndexNavegació

índice  no. 43: juliol -agost 2004

Sis poemes
Anna Aguilar-Amat



Rebaixes


Lentament m'he tornat a despullar davant
d'aquell altre mirall del provador,
les proporcions perdudes. He vist que uns quants
mots tendres teus s'havien quedat agafadets
als voravius del meu sostenidor. I uns petits
esquiadors han relliscat fent ziga-zagues i
gatzara d'orxata per les meves espatlles: eren
les teves bromes. I allò que sóc difícil i un
parell més de mocs han rebotat al tamboret amb
un soroll de penjarobes. Un sobre l'altre els
tres vestits discrets que he triat amb desmai a la
botiga per si agradar-te fóra una cosa necessària.
Semblen records de noies; de vegades les veig en
passarel·la per la teva mirada bellugant les
caderes i les denes brillants del teu desig. No
els sóc hostil: els seus humors t'han conduït a mi.
I imagino altres dones, a les quals precedeixo i
somric: l'oreig tebi als cabells de la meva cançó.
Veig les veus... "La cremallera domina, els botons
fan bossanyes..." La banalitat sona igual en europant.
N'he triat un que deixaré a l'armari fins el dia que et vegi.
Als altaveus Gardel.
A la caixa un garbuix i xereca d'adolescents de
professió i gent rica i jo com una nena amb un ram
de clavells embolcallat amb paper de diari.
Ja veig que no és poètic. És només una història
vulgar (i tan petita) de com passo les hores que
et segueixen a tu. Com un cristall de sucre girant
a la sínia d'una tassa per la força centrípeta que
algú fa en remenar. Mica en mica em desfaig sense
el perdó que em fes desaparèixer i em transformo en
te amb gel, amb la esperança enterbolida que la set
de la pressa em regali un altre instant, em deixi
la propina d'un matí repetit,
la propina d'un matí repetit
de petons.

fan2.gif (1627 bytes)

Benaventurances

Dius que l’amor és com un got:
es trenca si l’agafes
massa fort o massa fluix.
         Ronny Someck, Trosset de vidre

Benaventurats aquells que no han trencat cap got,
que no van prémer poc ni tampoc massa
la copa amb què brindaven.
O aquells que van deixar-lo caure
sobre una superfície
tova de factures o de bolquers
o baralles de cartes.
Els que adquiriren duralex,
metacrilat o porexpan.
O l’eucarístic copó massís dins l’or.
Aquell que penjà a la paret una copa de vi pintada
per Dalí. Els qui desaren la vaixella dins la
vitrina amb els anells.
O aquell que en ser ell mateix el recipient
va deixar d’existir, a mans d’un altre.
Benaventurats els no poetes.
Visquin les fonts; els tolls com aquest
poema.

fan2.gif (1627 bytes)
Ícar

Va ser el pare qui et va ensenyar a fer les ales.
Per això, i perquè vas escapar del laberint, vas
acceptar-les com una cosa bona.
Era bonic, la terra des de dalt amb ginesta florida.
Al teu costat els núvols esfilagarsats com llana d’un cabdell
amb que han jugat els gats dels àngels.
I una font que cantava: se li veia la veu
quan el sol de la tarda li acaronava el doll,
i el fet de no sentir-la, mesura i lleugeresa del plaer de volar.
Aquí pogueres reconèixer l’orgull calmut de l’àliga i el teu,
de voler ser més que ella: lliure, l’afany de la cacera ignot.
(Esquirols i teixons fiten indiferents).
L’aire un mormol a les orelles de missatges del nord. I entendre
el privilegi que els deus han atorgat als escollits que sobreviuen.
Pujar, pujar, pujar, fins on els raigs de sol perden l’obliqüitat,
on no hi ha vells que ploren ni supèrbia de reis minsos com nans
ni funcionaris ronsos, ni demandes inútils com caramels de sal.
Però amb un darrer cop d’ull vas veure el nen amb el dit enlairat.
Va ser llavors que vas començar a caure. La tendresa, la mandra,
la rutina, la roba que s’eixuga, una mica de febre, la manta de
dibuixos, què has fet avui a l’escola, bon dia, bon profit, si
un malson et desperta pensa que quina sort, somniaves,
tots els mitjons són bruts, aquesta sopa crema, bufa
i el gelat al costat perquè es refredi. Totes les plomes volen.
Peses. Com avellana de perfídia la cera generosa s’ha desfet.
Caus. Mai no sabràs què volies saber. Si el sol
era realment el sol, si el mar era realment el mar,
si el camí cap el cel tan llarg i trist com et temies.

fan2.gif (1627 bytes)

Silenci abans de les bombes


Una sirena. Corredisses.
Després un gran silenci, com una llosa
sobre un tros de pastís d’aniversari.
Rebobino paraules per trobar quina mà
s’endugué les espelmes de la festa,
el malentès que t’ha fet venir febre.
Peses trenta-dos quilos i la mare et
pela grans de raïm un a un.

"Explica’m històries de la guerra, mare" .
Una sirena, corredisses.

Plou un silenci al voltant de la tarda,
com si l’aire sués, mentre ella espuça
llàmenes de records d’entre els cabells
dels morts.

"Explica’m històries de la guerra, mare" .

Els patiments passats clavats en paral·lel,
barrots d’una barana d’urinari que ens du
de guerra en guerra i ara em toca tirar.
¿És ella o jo o la meva filla, qui hi frega un pal
fent una música com Bach al clavicordi?

"Explica’m històries de la guerra, mare".

Cinc dones i onze nens tancats dins una cambra fosca
mentre còndors de ferro llencen caques de mort.
Una sirena, corredisses, els xiulets de les bombes,
vidres esmicolant-se en crits. I aquell gos del silenci
amagant el seu cap dins el teu pit petit.
Mentre m’expliques històries de les guerres a les
que sobreviure, em dius "tu escolta sempre, i després
mira i després calla,
calla, calla, calla, calla, calla, calla ..."

fan2.gif (1627 bytes)

Anne Sexton. In memoriam
*

Morir-se és cosa fàcil si a la panera veus
totes les coses fàcils que ens demanen
i no sabem com fer.
Morir-se és una idea grata si la felicitat
que han cuit per tu
degota d'un embut que no pots defugir,
o la lluna de març és flonja beixamel,
o la ceba cremada s'ha infiltrat
com un aroma d'Auschwitz
pels foradets petits, molt junts,
com mancomunitats de propietaris.
Morir-se és una cosa pertinent
quan en comptar veiem que dos i dos fan un
i que amb això no es pot comprar
ni mitja lliura de cigrons.
Morir-se és un verb reflexiu que s'inicia
quan veu venir l'extremaunció del dir "t'estimo".
És una autopropina per haver-nos begut
un got de vodka en un autoservei.
Morir-nos com moltons sobre l'altar hebreu.
Morir-se és una conclusió quan a la fe d'errades
l'editor ha esmenat: on diu "demà"
hauria de dir "matar".
I el vers és una espasa dirigida
al ventre de peluix d’un elefant
o al cor de la carxofa on dorm la teva mà.
Morir-se a Amèrica deu ser una temptació.
Però jo tan sols conservo de la mare un bitllet
cap-i-cua de la rifa i el record arrugat d’aquella
camisola desnonada de setí. I aquí, la lluna
minva, i amb gotims de la fosca embotellem
vi novell. Que també pots morir-te a una bodega,
però contemplar la rima ens plau, i fora fa calor i
la terra duu injectats per tot arreu catèters que són
sèquies de líquids saburrosos, doncs no fa vent,
ni plou, fins ben entrat l'octubre.

* La nit del quatre d’octubre de 1974 Anne Sexton va entrar al garatge de la seva casa amb un got de vodka a la mà i l’abric de la seva mare sobre les espatlles. Va pujar al cotxe, va engegar el motor i va deixar que el monòxid de carbó acabés amb la seva vida. (Del pròleg de Jonio González a la traducció del recull El asesino y otros poemas publicat per Icaria, 1996)


fan2.gif (1627 bytes)

Felicitat

No sé què vols, de mi.
¿L’instant feliç? ¿Aquest gel de tacte mil·limètric que segella
aquell toll entre les pedres? ¿Pensaves que era un ull, i et veia?
Al seu costat les teves ànsies són taronges de plàstic.
Tu ja has sabut que la bellesa fàcil és una cosa trista, com totes
les excuses, com la perícia en disfressar les dites
que fan mal.
Mira’m: encara estic rentant sota l'aigüera la truita de patates,
i esbrinant per quin camí de nusos han pogut les formigues arribar,
com petons teus, a aquell racó del cor que havíem volgut aïllar
dins d’un plat d'aigua.
No hi ha felicitat per a nosaltres.
Només un plaer dur com una bala de cristall amb vetes de colors.
Evangelis apòcrifs, genives amb ferides, temps que
es desguassa com orina.
Voldria donar-te alguna cosa, però puc veure només el fang
que duc a les sabates, la meva llibertat i un camí d'esbarzers.
I aquell trosset del cel amb núvols de la fira com mamelles que parlen
mentre venen i van.
Però això, abans que jo arribés, ja era teu.

fan2.gif (1627 bytes)

© Anna Aguilar-Amat
.....(Barcelona, 1962), a més a més de poeta és professora i assagista. Actualment ensenya terminologia i lingüística computacional a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat els llibres de poemes Trànsit entre dos vols (2001), Música i escorbut (2002) i Petrolier (2003).

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:  

no. 43: juliol -agost 2004

-Narrativa

Pep Rosanes-Creus: El marge
Josep Lluís Seguí: Egoforismes
Peu de foto

-Poesia

Anna Aguilar-Amat: Sis poemes
Joan-Elies Adell: Cinc poemes
Ester Xargay: De la mística pagana

-Assaig

Francesc Parcerisas: El valor de la paraula

-Ressenyes

Rebosteria Selecta

-crítiques breus/ressenyes (en català)
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.Barcelonareview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il