Cinc poemes de
MOLT MÉS QUE UN TEMPLE
Vicenç Calonge
L’ALFA I L’OMEGA
A Lluís Servera Sitjar
A negra, E blanca, I vermella, U verda, O blava: vocals, algun dia
contaré els vostres latents naixements.
Arthur Rimbaud
Maror en no-res, espai,
forat que no serà mai
eixorc sinó cert bressol.
I tot perquè la primera
ona de lluor sencera
l’inici serà d’un sol.
D’un sol que no se sap sol,
esglai, buc, força en trespol
per alçar futur, sement
en cant d’adob. També vida
plena, roda, pols eixida
del batec de l’excrement.
La innocència sorprèn
entre vapors del depèn
que és dubte, fred, tremolor
d’umbel·les, blanc impossible
per a fulgor increïble
en melodia i dolor.
Barreja ignota de càntics
en cercle de nigromàntics
afamegats de certeses.
A vegades mots devots
que són moviments bruixots
i mai lleugeres foteses.
Tremola el bessó del fruit,
la umbel·la mou el pas buit,
la vermellor troba lloc
enmig de l’orat destí.
Orat perquè fa camí
en dir que parla d’enroc,
no en dos que és amor, rialla,
entusiasme, tenalla,
per endevinar la llar
prolífica en el divers
discurs de la vida vers
la vida. Un renillar.
I després de la negror
i la incertesa, sentor
resolta en verdor, umbel·les,
saliva d’arbre futur,
esclata el mirar madur
que alenarà aquarel·les
que seran tardor, estiu,
maig, èxtasi pel nadiu
que llaura l’ànima. Passes
de l’ésser retronaran
en aigües que faran
en el verd llum i carbasses.
Més enllà del viarany
travessat amb gran afany
la gent anhela repòs
en carn plena de total
realització. Cal
obrir els blaus, no reclòs
ànim ni esguard teb, dubtós,
perquè el sentit no és plorós
ni l’hora voldrà usura,
sí meravellós volar,
encís, desig d’estimar
que en pregar i escrit perdura.
|
Narrativa