índice         no. 35: març - abril   2003

PRÒLEG
Matthew Tree

És un acte d'una arrogància gairebé estratosfèrica, escriure les pròpies memòries (i, encara més, un pròleg a aquestes memòries) a menys que hagis arribat a una edat prou avançada per convertir-te en una mena d'historiador del teu temps. Aquest no és el cas de qui signa, ni en broma, al contrari, l'època descrita aquí passa entre els quinze i trenta anys i jo ara mateix en tinc tot just quaranta i tants. Hi ha hagut dies en què m'he aixecat convençut que aquest llibre breu valia la pena i d'altres en què amb prou feines he aconseguit aixecar-me perquè aquest llibre em semblava absolutament mancat d'interès per a qualsevol lector. Però com que el dubte, últimament, s'ha convertit en un company constant, que s'estira al meu costat quan descanso, que m'acompanya, agafat del braç, pels carrers, que llegeix per damunt la meva espatlla al metro i que em mira des del fons del got quan bec, intento no fer-li massa cas (malgrat els seus planys): intento mantenir-lo a ratlla, de manera que aquest llibre s'ha escrit en una sèrie de sessions ben breus durant les quals he aconseguit que el dubte callés com un mort. Aquestes sessions, doncs, per breus que fossin, han donat pas a una sèrie de paràgrafs verídics a la seva manera. Hi ha repeticions perquè en la vida hi ha coses que es repeteixen i és clar que hi ha omissions: de fet, vista la grandària del llibre, es podria dir que hi ha més omissions que qualsevol altra cosa. No hi ha, espero, gaire nostàlgia, tan embafadora, ella, i també espero que no hi hagi gaire autocompassió, malgrat una certa insistència en parlar d'una forma de malaltia mental que va marcar molt els anys en qüestió.
       Sempre he somiat la conquista total d'aquesta malaltia, i per tant en un tipus d'autoconfiança absoluta basada en un punt de vista personal a prova de foc, que és el que tenien els meus ídols – cada vegada més distants – Henry Miller i William Burroughs, els quals llegeixo ara amb les mans tremoloses i una depressió que se m'acosta per darrere i les aspiracions literàries que se m'esvaneixen. La mena d'autoconfiança que tenien ells ha quedat fora del meu abast, pel que es veu, i aquestes diguem-ne memòries són més aviat un crit tou per exemple o potser no arriben pas a ser un crit sinó un xiuxiueig fort, com els xiuxiueigs que encara omplen els confessionaris, sí, deu ser d'això que es tracta, una confessió modesta xiuxiuejada al llarg de cent pàgines, i tal com passa en totes les confessions s'hi diuen coses que normalment no es diuen mai, per pudor i per por; l'única cosa que espero és que no les escoltaran cap capellà, cap persona que vulgui perdonar-me, sinó algú que pugui dir: sí, per mi, ha estat una mica semblant, ha estat una cosa així, més o menys; o: ho hauria pogut ser; o: potser ho serà; o: sort que no hi tinc res a veure; vet aquí la meta, doncs: aconseguir que les paraules no morin en el moment que entrin en contacte amb l'aire, que es dirigeixin, lliscadisses, directament cap al cervell de l'oient i que el refresquin com si fossin cullerades de gelatina fresca fetes entrar en una boca resseca: comunicar, en poques paraules, parlar sense escarafalls, com aquell qui parla dels núvols que passen i de la qualitat del cafè que està bevent, sense ganes de fer-se notar, vet aquí la meta, parlar de tal i de qual, sense més ni més, durant unes quantes pàgines, parlar sense pretensions perquè ja no hi ha pretensió que valgui, era així, va passar així. Tal com segueix.

Matthew Tree és escriptor. Ha escrit, entre altres, les novel.les Fora de lloc (Cafè Central, 1996), CAT, Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix (Columna, 2000) i Privilegiat (Columna 2001).
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

tbr : no. 35: març - abril   2003

Narrativa
      Matthew Tree: pròleg del llibre Memòries! 1974-1989
      Monika Zgustova: No parlaràs malament dels morts
      Ramón Farrés: La mort blanca
      Carles Camps i Mundó: Dues proses: Resurrecció i La garsa
      Peu de foto: Martí Domínguez, Anna Montero i Francesc Calafat

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il