ÍndexNavegació

índice   no. 30: maig - juny 2002

Benet RossellEspecial Benet Rossell

Benet Rossell  - foto
RETRAT PARAPARÈMIC DE
BENET ROSSELL

 Carles Hac Mor
i
Ester Xargay

I

La paraparèmia literària pot jugar un paper força determinant en el difícil camí vers la superació del parany -avui acadèmic del tot i doncs eixorc i fins depauperador- que constitueix la denominada anàlisi crítica de l'art, indefectiblement acompanyada del gènere literari més envilit i embrutidor, el currículum.
     En aquesta radiografia o retrat (una panoràmica sobre el paisatge mental de Benet Rossell, paral.lela als paratges ontològicament antològics de l'exposició Diari residual), en prescindim, del currículum i de la biografia de l'artista, tot i que hi són latents.
     No essent la paraparèmia un art realista -ja que no té la suposada ingenuïtat, o perversitat positivista, de voler fixar la "realitat"-, si haguéssim volgut abordar paraparèmicament el currículum i, més àmpliament, la biografia (tan i tan exuberants, l'un i l'altra, en el cas de Benet Rossell), com a gèneres literaris, o sigui, com a obres d'art, hauríem hagut d'alterar-ne dades a proporció que això ens hagués servit per fer art, literatura.
     És a dir, la biografia i el seu esquelet, el currículum, són art i, consegüentment, cal donar-los forma. Tots els artistes s'hi esmercen, a afaiçonar llurs biografia i currículum; gairebé sempre ho fan, però, dins l'ortodòxia de l'Acadèmia més positivista, i amb uns trets no gens creatius i ni tan sols artístics (més aviat meticulosament burocràtics), els quals trets tot just apunten cap a una concepció tronada del prestigi professional.
     Aleshores, com que la ficció és inseparable de l'art i de la literatura, la fabulació hauria d'entrar necesàriament en el currículum i en la biografia, els quals, així subvertits (Joseph Beuys en fou un mestre, d'aquesta creació), assolirien un valor estètic o simbòlic o mític o ètic o...
     Tanmateix, pel que fa al currículum i a la biografia, Benet Rossell, més que no el realisme, conrea escrupulosament -anàvem a dir de manera puritana- l'hiperrealisme: és estrictament sobre la base del que per convenció anomenen realitat que s'enlairen els seus deliris llegendaris.
     Per respecte a aquest positivisme seu no hem gosat d'endinsar-nos en l'epopeia de la seva vida. Tot amb tot -com ja hem assenyalat-, en la mesura que les coneixem a bastament, les seves dades biogràfiques i curriculaires -i els seus torrents d'anècdotes, ja elevats a categories- jauen entre el substrat de totes les ratlles de més avall.

II

El present serà el primer retrat paraparèmic de la Història; i n'hauria de ser l'únic, puix que la paraparèmia no consisteix en cap mètode ni suposa cap recurs. I si Benet Rossell esdevé l'única persona retratada paraparèmicament, això passa no pas perquè ell practiqui la paraparèmia, ans passa per tal com ell és practicat per la paraparèmia.
     En efecte, la paraparèmia s'apropia de Benet Rossell, en ell troba una de les seves encarnacions més permanents; no n'és pas simplement la seva aura, sinó que, a vegades, la paraparèmia àdhuc es converteix en una prolongació de Benet Rossell i, tot sovint, a l'inrevés, com en els moments en què Benet Rossell -sense ser-ne conscient- porta tan lluny la paraparèmia que la fa irrecognoscible. Llavors, quan ja no podem enraonar de paraparèmia, és quan, paradoxalment, Benet Rossell es manifesta més paraparèmicament.
     La paraparèmia -mot compost de 'para' (forma prefixada del mot grec pará, que significa 'al costat de', 'més enllà' i 'contra') i de 'parèmia' (proverbi)- és al costat de i alhora va més enllà i ensems va contra la sapiència proverbial o, segons com, contra la doxa ('opinió comuna' en grec), en el qual cas, força freqüent, paraparèmia és quasi sinònim de paradoxa.
     Tothora oposada a la coherència assenyada comunament acceptada, la paraparèmia és filla de la maramarèmia i no té pas fills, sinó merament esquitxos evanescents. D'acord amb això, ben poques coses esdevindrien paraparèmiques i, aleshores, la paraparèmia amb prou feines existiria, no fóra perceptible. I per una tal hipòtesi ens és llegut d'afirmar que Benet Rossell no és ni paraparèmic ni maramarèmic, que ell no té res a veure amb la paraparèmia i que, en canvi, aquesta és persistentment rosselliana.
     L'origen de la paraparèmia cal situar-lo en el marc de l'estètica poca-solta (en l'accepció més genuïna de 'poc sentit'), l'epifania pre-rosselliana més intel.ligent de la qual -amb el benentès que Benet Rossell no duchampianeja mai- fou la llegenda sense solta ni volta del Grand Verre de Marcel Duchamp, també intitulat La mariée mise à nu par ses celibataires, même...
     I si veritablement -com adverava Joseph Beuys- allò més mític d'aquest opus magnum de Duchamp és el tercer punt suspensiu del seu títol, la paraparèmia és la llegenda sorgida de la suspensió de la raó arran d'aquest punt.
     Per consegüent, fer una radiografia paraparèmica d'algú o d'alguna cosa comporta elaborar un concepte (Benet Rossell com a idea personalitzada, doncs), i retratar paraparèmicament una noció suposa cosificar-la (Benet Rossell, per tant, com a objecte del concepte ja retratat); una llegenda, en conseqüència, mare d'una mitologia no constreta per la lògica, com totes les cosmogonies.
     I d'aquí sorgeix la maramarèmia, el paradigma de la qual fou la històrica, famosa i pregonament sàvia conferència que el 1986 Benet Rossell dictà a Lleida, a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, en la qual desafià totes les lleis de la dialèctica discursiva mitjançant el collage de conceptes: una lliçó teòrica i pràctica de com el verb pot textualitzar les idees més distintes.
     Igualment ara, a l'exposició Diari residual, els suggeriments de Benet Rossell enfoquen cap als mateixos resultats filosòfics: en gran part consisteixen a recordar-nos que el concepte de mediació fou utilitzat (explícitament o implícita, especifica Josep Ferrater Mora) per diversos filòsofs antics quan tingueren necessitat de trobar una manera de relacionar elements distints; en aquesta direcció no pas única, la mediació serà entesa com l'activitat pròpia d'un agent mediador (Benet Rossell en el retrat present) que és alhora una realitat intermèdia.
     Com a il.lustració d'això, vet ací una mostra d'escriptura rosselliana, parisenca i de 1967:
     «Per nombroses i estranyes que siguin, que es puguin imaginar, per addicions rares i complicades d'ordre espiritual, per elements i premisses contradictòries que entren en joc, duplicades, inarticulades, materialitzades, animades per esquemes incapaços d'emocionar, per accions esterilitzades i impotents, per una asexualitat salvatge d'un erotisme inconstant, per una possessió andrògina, per una plàstica visionària encara fatalment arrelada -petites arrels com fils d'empalomar- en un imperi decadent, per un llenguatge multidimensional, per una mort etèria, sense sepultura, per les mil i una combinacions d'opressió, per tots els oblits, pels made in USA, per la supressió dels rellotges per causa natural, per la terra innocent sacrificada, per la supressió del món exterior, sensacions de lluna-sol-estels-mar-ones i diferències, compartiments de vida, sense anar en nom de Déu, perquè el desgraciat de Déu sempre ha donat faves a qui no té queixals, per la selecció, la distinció de l'home natural. Per l'herba de sant Benet, flor de sant Benet que ho cura tot, pels qui tenen món.»
     Efectivament, la realitat intermèdia d'aquest text de Benet Rossell, entesa com a idea en la concepció que hi ha intermediaris entre Déu i l'ànima, fa que aquests intermediaris, l'atribució dels quals és mediar, desenvolupin una missió important en la lògica clàssica, especialment en l'aristotèlica, on l'anomenat terme extrem en el sil.logisme emergeix en un procés discursiu (el de la conferència esmentada de Lleida) en què calen judicis entre el punt de partida i la deducció, la qual podríem dir que fou descrita així, igualment a París i el 1967, per Benet Rossell:
     «A la llegenda de la dreta, l'heroi és un fanàtic que ho sacrifica tot, el seu benestar personal i el dels altres, per realitzar la seva odissea. A la fi de la seva vida, quan té tots els trofeus a la mà, s'adona que ell no hi havia cregut mai, en tot allò. ¿Quina força malèfica, com una malatia desconeguda, l'impulsà? I ell no hi era per a res, malgrat els danys. Vol tornar a néixer, no pas per anar endarrere, sinó per venjar-se d'ell mateix. Quan l'autohomicidi es consuma es trenca en peces irregulars, multiformes, que entren a formar part de la decoració. En canvi, a la llegenda de l'esquerra, el personatge és una roda que no té res a veure amb el destí.»

III


     PREGUNTA: ¿En Benet Rossell és un perill per al seu art i el seu art és un perill per a ell de la mateixa manera que tot art és un perill per a l'art, com també ho és l'estètica i fins i tot l'ètica o bé, com diu Guy Debord, en art «un poder absolut suprimeix més o menys radicalment la Història segons que per fer-ho tigui interessos o obligacions imperioses i, sobretot, en funció de les facilitats pràctiques de l'execució» (de l'art), o, dit a l'estil de Benet Rossell, «en els cabells ja n'hi ha, ja, de coses escrites, de punts i comes, de lletres germinades, sí, el cap és un ou dur, un cartipaç, un pingüí», és a dir, veiem que com més mirem d'atansar-nos a Benet Rossell per un camí interpretatiu, això resulta del tot fructífer, per bé que ensems empobrim l'obra i la personalitat de Benet Rosell, o sigui, la significança de les obres no és mai ensenyada perquè no cal fer-ho, car «el gest més precís i mínim de la mà -reflexiona Benet Rossell- ens fa reviure tota una variació d'espais interiors poblats de figures antropomòrfiques, d'animàlies i de paisatges per descobrir, i d'aquí l'altra cara del gest, més la llum i la transparència, la projecció que ens dóna a veure i a desxifrar aquesta notació microautoetnogràfica, modulada mitjançant la imatge i el so», o, contràriament, Benet Rossell no és pas cap perill per a Benet Rossell «quan -ens precisa ell- la notació esdevé natació en aigües del coneixement», en la direcció ben delimitada que ja demostra un «cartronot arrugadot i tacat que la meva mare trobà a les golfes», la seva obra més antiga -un dibuix, realitzat als dotze anys-, encara que si ell té algun origen com a artista -aclareix ell mateix- és el de la pròpia vida, o bé, arribem a la conclusió que Benet Rossell és un observador, posem per cas, de les tribus que vénen del Caucas o de l'antiga Índia i que porten en el cimbreig de llurs cossos els gestos i les formes canviants, els quals ell, ben subjectivament, emmiralla, comparteix i comprèn en una apropiació d'una terra desconeguda, la del coneixement com a resposta gràfica a les invencions d'un curiós que s'interroga quan mira el seguici de les imatges per arribar a extreure'n una teoria i traçar un ideograma que representa el repòs de la imatge per tal d'entrar després en una fase més lliure, que és la fantasia?
     RESPOSTA: No és probable, sinó segur. I així mateix ho és que Benet Rossell contínuament ha mirat de no repetir cap fórmula, que cerca els punts vitals del pas de l'energia suprema que és la llum, i que creu que aquest és el sentit i el no-sentit que han de tenir les diferents obres d'un artista, atès que, si no, es fan productes per consumir, la repetició d'un mateix tema sense vida i sense variants, perquè, si no -ha escrit ell-, «parla de mort, la mà; vull bé el carnet del dia, esponja, cuc de terra, coses que han estat dites sota els peus i arran dels ulls, la nostra comèdia i composició passatgera, l'absència d'arrels encarnades i més enllà dels nostres camps hi ha les ciutats fetes pels nostres veïns, unes altres paraules possibles, com si les frases no ho fossin, d'elàstiques, i, repetint el temps, comèdies de gegants, voler descriure només la sort per consol, com si fos una altra, fina, distingida, els cabells sense distàncies, els ulls sense fronteres, el front tendre com el temps comprès, i no la sabrem conèixer; estrangers, ens semblarà estrangera, entre dues guerres»?
     PREGUNTA : Quines guerres?
     RESPOSTA PRIMERA: «Aquí -respon Benet Rossell- rau el drama de voler ser un altre, el qual té dues cares, la positiva, que remet a voler ser allò que un és, una mica la doble òptica d'un miratge, i un camí que va cap a l'horitzó, que és un doble espill que reflecteix l'ésser que no veu ningú i que no pot ser sinó allò que és i que, per tant, resta fixat a la seva manera.»
     RESPOSTA SEGONA: Allà -respon aquell qui no és vist per ningú al mirall-, els dos fronts de les dues guerres ens indiquen, al meu parer, la mena d'aquestes: la de l'art (la poesia inclosa) contra la significació i la d'aquesta contra la coherència lògica.
     RESPOSTA TERCERA: Diu que la farà en forma de preguntes: Qui? Què demana? ¿Que si -repetim-ho- com més mirem d'acostar-nos a l'obra i la personalitat de Benet Rossell més les depauperem?
     PREGUNTA: Com respondre a allò que no ens és demanat?

     IV

 Ja no hi ha preguntes i, doncs, tampoc no hi ha respostes i per tant podem prescindir de les interpretacions, inclosa la que assegura que allò (qualsevol cosa) no significa res.
     Com argumenta Pere Salabert, quan una obra d'art sent que algú demana, referint-se a ella, "I això què vol dir?", l'obra es mor de riure; es mor, literalment (hi afegim nosaltres), deixa d'existir, com a obra d'art, per al qui ha fet la pregunta. I pensem que si l'obra, en la revifalla de la mort, pogués sentir les respostes o interpretacions que hom en fa, de tant que riuria, encomanaria el riure -i, en conseqüència, la mort- a l'interpretador: moriria l'hermenèutica.
     Pretenem de fer palès que les obres de Benet Rossell imposen una suspensió del judici, allò que Lourdes Cirlot denomina una «actitud prèvia de recepció» sense la qual fóra «impossible d'arribar a cap conclusió (...) d'accedir als significats possibles» que donarien mort a l'obra.
     I l'única conclusió admissible -en les obres de Benet Rossell i en d'altres d'art veritable- és la ficció creativa. La creació és una pregunta que exigeix la resposta de la creació. I el qui millor respon a la seva pròpia creació és Benet Rossell mateix amb la seva ficció creativa, que no té res a veure amb cap mena d'interpretació i amb una mostra de la qual conclourem el seu retrat.
     En comptes de matar de riure l'obra, ell la fa viure, la fa riure -més ençà i més enllà de la raó- en obrir-li perspectives sense interrogacions cartesianes, sense apel.lacions als tribunals de l'integrisme racionalista.
     El racionalisme -sense oblidar les seves derivacions casolanes, el seny i el sentit comú- és l'assassí de l'obra d'art. Una tal asserció és deduïble de les explicacions de Benet Rossell sobre les seves obres. Afegeix obres d'art parlades a les seves obres d'art objectuals, les quals, a llur torn, se sobreafegeixen a les parlades.
     Fa obres objectuals conceptualment i crea conceptes objectualment. LLuita contra la reducció del logos a la raó. No entendre això és no entendre l'obra de Benet Rossell, amb el risc de matar-la de cartesianisme.

V

     PREGUNTA: ¿Benet Rossell és un escull per al seu art per excés de creativitat respecte a la d'altri, per desori genial, per magnanimitat innovadora, per confusió aparent en un equilibri de capteniment i d'intel.ligència, pel maremàgnum conceptual a què és arrossegat per la creació sense límits, sense ordre ni concert i alhora amb un rigor extremat, dissimulat però per un humor que engendra més rigor i més caos, perquè ell mateix tem la seva creativitat -a més, és temorós de Déu (de la llum, per ell enèrgia suprema) i de l'ombra, del món-, car anorrea la concepció estreta i curta, oportunista, de la vida i de l'art?
     RESPOSTA: Benet Rossell viu en espant permanent de si mateix, de les seves capacitats d'originalitat, d'ideació, d'objectualització.
     PREGUNTA: I això el perjudica?
     RESPOSTA: Perjudica allò que el podria perjudicar.
     ORDRE: Concreta la resposta!
     DESORDRE (Amb cara de patir): Abstractitza l'ordre, si us plau!

VI

     És un planteig analíticament reduccionista voler compartimentar l'art de Benet Rossell. Abordar una pintura seva equival a enraonar dels seus grafismes; qualsevol film o vídeo seu té les característiques de la seva pintura; la seva poesia no és sinó el trasllat a mots de la seva utilització del color o de la cal.ligrafia de la seva càmera. El seu és un sol llenguatge que es manifesta amb innombrables mitjans.
     En la seva obra pictòrica hi ha sempre una fidelitat a unes tonalitats molt personals, des de les estelloses fins a les més amables, totes les quals conformen una poesia que s'expressa textualment, cinematogràficament i vídeogràficament des d'una certa duresa íntima fins al lirisme, tothora amb un distanciament irònic, que ens recorda la citació de Guy Debord feta més amunt. I en cada pintura seva hi ha una taca, que és allà i hom no sap per què i que acaba esdevenint la gènesi d'un film mental radicalment distint per a cada espectador.
     Parafrasejant Benet Rossell, la pintura no és pas matèria en primer grau, no és pas diguem-ne l'element corpori i material de la dimensió; primer de tot és imatge, llenguatge, color, gest; al capdavall, tot plegat és imatge i la imatge és llum i la llum és moviment i, naturalment, anant a parar a Paul Klee, és l'ordre dins aquest moviment; tostemps hi ha d'haver la imatge, la qual pot ser narrativa o bé pot reflectir un món, tot i que no deixa mai de ser aquell element eteri que expressa una llum interior i que el quadre irradia cap a tot un univers que ens fa sentir, pensar, viure, que ens amplia les sensacions i que resulta inabastable, inesgotable i incomprensible; si la pintura té aquest element indefinit de possibilitats de llum, de gest i d'absència -per tal com només és una indicació cap a un món anterior i posterior-, l'artista no té per què estar-se assegut en una cadira davant el quadre per explicar-lo, ni per sentir-lo, ni per capir-lo: el bon quadre és el que ho expressa exactament tot.
     Així, els seus glaçons del 1969 contenen imatges de 16 mm. de cinema, les quals va treballar amb uns grafismes i, dins uns petits motllos quadrats, amb resina de poliester. En altres glaçons, hi va fer inclusions d'elements diversos, com ara una fotografia o bé objectes petits, empremtes de dits, arengades o ungles.
     I en resposta a si ha passat fred als seus estudis, Benet Rossell ens recita aquests seus versos endreçats a les califòrnies de la col.legiata d'Àger, les quals, a través de l'agerí Gaspar de Portolà, donaren nom a la Califòrnia americana:

     «En fer-se fosc, per atansar-me més a la foguera,
     tenint cura de no cremar la gorra de visera
     que em vaig comprar a la fira del bosc,mic2.gif (535 bytes)
     encenc la torxa i torno a casa;
     el meu nou veí és silenciós,
     tot just se'l sent entrar i sortir calladament.
     Abans d'aquest n'hi havia un altre
     que va instal.lar una serra a l'habitació
     i a quarts de nou començava a fer fressa.
     I abans d'aquest hi havia
     una dona amb un nen de cinc o sis anys.
     El nen bramava dia i nit de les galtades
     que li donava la seva mare.
     El va atordir de tal manera
     que el nen es va fondre.
     Diu que ara és delinqüent o un banquer.
     I el veí de la serra, qui sap on para?
     I el veí silenciós fa goig de res
     i jo sóc aquí.»

     I sobre la relació entre les seves accions artístiques i la seva gestualitat imaginem que Benet Rossell -l'angelot que, amb una pròtesi cinematogràfica a l'ull dret, vola per damunt el Montsec d'Estocolm estant- ens podria respondre amb aquesta prosa seva de les darreries dels 60:
     «La gossa, molla; i el vell li dóna un cop de paraigua al llom, ella fuig a xiscles, el vell té una teoria que repeteix sempre, que la Terra no és rodona, xiula paraula molla, mentre treballa la música es fa vella, la llima rodola, la nena plora, l'engiy atòmic del pardal i la fulla quan la flor m'omple la boca i no de paraules ni tampoc de gotes d'aigua, l'herba menuda creix en boscos de demà passat, tercer pas, els extrems es toquen, significa que l'esforç, tal com van les coses, suposa exactament no arribar a res, i l'exaltació individual, al capdavall, es troba en un dels extrems, ací una corda i el joc de l'oca, ací un càntir d'aigua, ací unes pastilles per a la tos, ací uns comprimits per al suïcidi, ací un gravat de terra i ací un pànic a l'estómac i als genolls. En el primer "bon dia" d'aquest bon dia, les coses fan olor de fulla morta, de camp de clavells destenyit, de vermell llegit, de lladre sense peus, de fetus etern. I tots plegats foten cara d'almanac. I un vell que rodola, que va de trànsit i que es pensa que un paraigua és un paracaiguda, que va, que ve del funeral d'un gos, que de gossos n'ha mort més que d'amics a la terra, que l'única esperança que li queda és la de la terra llisa i quadrada i la vaguetat d'un testament, el testament precisament d'un gos, vejam si se li resolen els quatre o cinc anys que li queden de vida, que no li calgui treballar més, que pugui veure's morir, que pugui evocar les imatges dels gossos morts, gossos alats:
     -Adéu, vent de gossos, que vagi bé, i quan caiguis cansat, que un altre t'arreplegui i et bufi els ulls de tarongina.
     He dit les coses que surten de les cartes escrites a màquina.
     He dit -a la barra de l'"Henri IV", al Pont Neuf, tot demanant un petit "calva"" s'il vous plait- l'encanteri i els estigmes de la planta del peu pla.»
     En aquest punt, la present radiografia paraparèmica de Benet Rossell es torna, per unes ratlles, maramarèmica, difusa. I és que ja som a la Panadella, el centre màgic de la frontera interior de Catalunya, entre la Catalunya Vella i la Nova, la ratlla fins on arribaren els moros -que avui la travessen a dreta i esquerra-, la frontera lingüística entre el català oriental i l'occidental, la frontera climàtica entre la bonança i la boira i el fred somordo somordo, la frontera entre dos tarannans, el del seny i la rauxa i el de la rauxa i el seny, la frontera paisatgistica entre el bosc i el secà i la divisòria entre el Benet Rossell cosmopolita i lo Benet d'Àger, l'amo de la masia de Pedra, al Montsec.
     Aquesta unió fronterera -en absolut una escissió- interior de Benet Rossell accentua el nostre paraparemisme, sobretot en albirar, des de Fet (a la Franja de Ponent), Àger, amb la casa pairal dels microhomenets, no gens esquizofrènics, que pul.lulen pels grafismes de Benet Rossell, conjuncions entre el Ponent més de patacada, l'Orient més extrem, el París del tango i la Nova York que s'assembla a Tremp, conjuncions, en fi, que -ben oportunament per als Benets Rossells que conviuen en Benet Rossell- Marcel Duchamp assenyalà en el seu poema següent:

     «Principi de Contradicció.
     Recerques sobre el seu sentit, i la seva definició
     (escolàstics, grecs
     -Per simplificació gramatical, hom entén
     ordinàriament
     per principi de contradicció, exactament: principi
     de no contradicció.
     Del Principi de Contradicció, definit solament
     per aquests tres mots: és a dir,
     Cointel.ligència dels
     Contraris [abstractes], abrogar tota
     sanció que estableixi la prova d'això
     en relació al seu contrari abstracte
     allò
     entès així el principi de contradicció
     [permet] exigeix. la incertitud abstracta
     l'oposició immediata, al concepte A, del
     seu contrari. B.
     desenvolupar.
     Encara aquí, el principi de contradicció
     roman constant, és a dir, oposa encara dos contraris
     Per essència, es pot contradir ell mateix
     i exigir.
     1er. o un retorn a una sèrie lògica
     no contradictòria. (Plató...
     2on. o de la contradicció mateixa, del principi de contr, a l'enunciat
     A., oposar-hi B ja no més contrari d'
     A, sinó diferent (el nombre dels B. és infinit, anàleg»

     Similarment, oposadament i equitativa, per aquells Benets Rossells que en sumen un, no és possible de pensar ensems p i no p (si el contingut del pensament és lògic) o bé hom no pot pensar que una cosa sigui i no sigui alhora (si el contingut del pensar és ontològic). Nosaltres, els Benets Rossells tots plegats, considerem que el sentit psicològic ha de ser eliminat. La impossibilitat de pensar alguna cosa és un fet i no un principi. El principi de contradicció (i que més pròpiament, com poetitza Duchamp, hauria de qualificar-se de principi de no contradicció) és un axioma ontològic que fa: «Tot això que us dic no és pas confidencial. Per això m'agradaria que ens tornéssim a trobar tots plegats. Signat: Benet Rossell.»

VII

     A hores d'ara, Benet Rossell observa un dibuix d'Henri Michaux i dialoga interiorment:
     -Un ésser magre fóra una persona prima i també el.líptica. Pot ser igualment una persona que no es mostra, silenciosa.
     -El magre és Michaux mateix?
     -Jo diria que el magre és la persona que ocupa poc lloc dins un espai o el que és dues ratlles o fins i tot una ratlla, i aquest aprimament va fins quan la ratlla és encara més prima, només un cabell, i es fa fonedissa.
     -I quan desapareix, què hi queda?
     -El traç, el pas. A l'últim resta tan prim com l'aire.
     -I un ésser que volgués ser?
     -Arribaria a la conclusió que sóc un observador. Talment veig totes les imatges, llur multiplicitat que surt i es manifesta, imatges silencioses, petites, en un racó d'un quadre o d'un dibuix, com verbigràcia el que veig ara en una obra que tinc aquí davant i que titulo "L'actor".
     -L'actor és carota, emperò dins la carota d'aquest ésser que es troba en una mena de teatre pictòric i natural, de pigmentació sobre fusta, hi ha un altre personatge que es refrega les mans tot observant com ell mateix emergeix de l'horitzó que té un punt de fuga cap a l'altre vèrtex del quadre.
     -Un personatge que anuncia aquest horitzó impossible i una mica vaporós?
     -Sí; i el personatge més gran igualment és desdoblat amb una altra mena de carota o màscara que hi ha al darrere, amb la qual anuncia, sígnicament, una presència.
     -Aquesta fóra finalment l'observació més llunyana, és a dir, la imatge acaba ressortint com un cúmul d'observacions rebudes d'una realitat sensible.
     -I tanmateix tot són observacions. I jo sóc un observador, bé que no pas d'una manera concreta. La meva observació fóra més aviat interiorització, com l'experiència de cloure els ulls. Perquè una imatge i una presència en el món factual ens fa una certa por, ens aclapara, ens violenta: l'observació sensible fóra un avanç del moment de la visió i una tal cosa equival gairebé a evitar el fet de veure-hi.
     -No sempre és aquesta fugida, però; aquest punt de fuga, aquest desdoblament, aquests tres nivells, aquests múltiples nivells (ja sigui la presència més concreta) contenen una experiència viscuda transformada.
     -Vols dir dos éssers dins l'enrenou de dues èpoques que podem entendre com un lapsus de temps gran o també un instant.
     -Pel que fa a l'instant, els dos éssers són el passat, la paraula, el pensament i l'expressió; ells, de passada, m'han suggerit de remoure el pensament, l'instant com a pasat i present, tothora en el marc d'un horitzó com a esdevenidor.
     -Així ho entendria, i tant! Com les dues èpoques que s'entrexoquen dins l'ésser. És també la paraula i el pensament com a dues coses immediates, com el fet de dir. I aquest dibuix que m'ha sortit com a explicació d'una frase és l'ésser que viu entre dues èpoques, és com ell mateix i en ell mateix, i, com a possibilitat de creixement, hi ha la línia imaginària i fronterera d'un puntejat.
     -I aquest puntejat és el centre de l'observació i de la visió de l'ésser dividit?
     -Exacte. I igualment remet a la divisió, que deiem abans, del camí amb el mirall de l'horitzó com a línies de divisió entre les quals resta l'u, o sia, el personatge d'abans.
     -A fi de comptes, ens retrobem en les dues èpoques que s'entrexoquen, en la dualitat dins el si d'un mateix.

VIII


Benet Rossell és un clàssic genial d'allò minúscul i efímer projectat en enormes i sòlides dimensions i, a l'inrevés, d'allò majúscul i sublim reduït al mínimum quotidià i fugaç.
     La seva obra tan personal s'ha anat creant indistingiblement de la sedimentació de moltes vivències cosmopolites i d'experiències culturals sorprenentment heterogènies.
     Juntament amb la pluralitat de mitjans (pintura, gravat, grafismes, poesia visual, literatura, instal.lacions, cinema, vídeo, accions i un desconcertant etcètera) per a un sol llenguatge, hi destaca la polivalència d'uns conceptes simples que, mitjançant antilogies, desenvolupen una complexitat pletòrica, diguem-ne lírico-dramàtica, empeltada d'un esperit de senzillesa d'arrel zen.
     Diari residual (una sèrie d'instal.lacions que s'enriqueixen les unes a les altres i que deixen l'espectador convertit en gest) suposa una particular visió antològica del conjunt de la trajectòria artística de Benet Rossell fins avui. I a desgrat d'això, totes les peces que la componen han estat pensades i elaborades per a aquesta exposició.
     O més que d'antologia de conceptes podríem enraonar de quinta essència ontològica de l'univers sensible de Benet Rossell, destinada a engrescar el camp al.legòric de cada espectador en diverses direccions simbòliques i àdhuc mítiques i alhora domèstiques.
     Ell mateix ho raona talment: «Genero imatges que, en instal.lar-se en l'imaginari del qui les contempla, poden ser recreades per aquest com a compendi de presències viscudes i emmagatzemades en la memória. A la sortida d'aquesta interioritat i a l'entrada d'aquesta observació, hom pot anar a un detall mínim que el retornarà a la posada en escena, entesa com un ritual evanescent.»
     I en efecte, el micromón i el macromón interrelacionats per Benet Rossell, així com la conceptualització i la materialització que ell també ha dialectitzat permanentment, fan que l'espectador de Diari residual rodi món entre unes escenografies operístiques que l'impel.leixen a escrutar, diríeu que amb una lupa, els detalls d'obres minúscules que remeten a la globalitat de les instal.lacions.
     El recorregut per aquestes pictografies espacials -guiat per la poesia del saber-s'hi estar i esguardar- resulta un veritable viatge iniciàtic, tant per qui no coneix cap de les facetes de l'estètica indisciplinària de Benet Rossell com per qui les ha gaudides totes.
     Dit d'una altra manera, la compareixença de cada observador, inseparable del passeig de la seva mirada estimulada -que nogensmenys hi resta lliure-, és allò que, amb les seves llavors i amb les de l'artista, sembra per a la collita de sentits múltiples i fins contradictoris que serà efectuada allà mateix, en els paradoxals ara i aquí, i enllà i ençà, de Diari residual.
     Car, glossant Benet Rossell, podem asseverar que allò que compta a Diari residual és el present immediat del seu art, que és com un gest en el qual hi ha contingut tot el passat, tota la poètica d'aquest inspirador de la contundència fonedissa.
     I tot plegat per tal que l'espectador, viatger ja iniciat per si mateix, hi resti integrat en esdevenir aquell gest il.luminat, i talment, a l'últim, hi acabi essent un ideografisme rossellià escampat a tall de llegenda biogràfica, de ritu individualitzat en l'espai-temps de la memòria col.lectiva, la de Diari residual.

IX

     I tot seguit farem un tomb mental amb Benet Rossell pel projecte, en vies de realització, de Diari residual. Les seves argumentacions i apreciacions afaiçonen un discurs nebulosament concís que passarà a ser la transcripció en mots de l'esperit de Diari residual abans de prendre forma definitiva davant l'espectador.
     En no tractar-se d'un recorregut per l'exposició -encara no muntada en el moment de fer la radiografia present-, apareixen al trasllat elements que a hores d'ara ja sabem que -per canvis de planteig en el magí de l'artista- no hi seran, a Diari residual.
     De la paraparèmia estant, aquest paral.lelisme entre dues realitats (la del projecte i la de l'exposició) fa que la passejada següent -en l'estil de monòleg interior delirant i oralitzat- tingui un interès excepcional, per tal com aporta dades sobre el procés de gestació de Diari residual i perquè aquestes són part tant de la substància del retrat paraparèmic com de la visita -real o mental- a l'antològica ontològica de Benet Rossell:

     «Aquesta primera sala és l'eix de Diari Residual
     això de Diari Residual ho va dir Marie Odile Briot
     conservadora del Musée d'Art Moderne de París
     cap als primers anys 70
     jo tenia uns fulls una mena de dietari d'imatges
     i ella em va dir això és com una mena de diari residual
     aquí hi ha aquests bocois vers l'infinit
     amb el símbol de l'infinit
     fet de lona de vela de vaixell
     penjat al fons
     ben tibat
     els bocois afilerats en contenen l'essència
     la substància la matèria residual
     d'allò que l'artista ha conegut en el seu viatge
     tot allò que l'artista ha viscut ha assimilat
     ha fet seu ha interioritzat
     i ha desaparegut dins ell mateix com cendra
     els bocois escrupulosament lacrats
     no tenen a dins ni cendra ni vi
     contenen no res
     l'imaginari
     els meus indrets
     una mena de residu d'aquest coneixement
     Residuum mutant que va de Diògenes de Sínope
     a aquest testimoniatge a aquest acte
     que esdevé ara i ací Acta
     una acta notarial
     autentificada per un notari col.legiat
     que diu per exemple que a dintre hi ha
     unes sabates velle
     i un imperi de signes gestos colors
     espais llums traços cadències
     i micro-macro-òperes-teatres-etcèteres
     una acta que dona fe de l'essencial
     l'essencial no es pot veure ni es pot capir
     és com una acta notarial
     (ratlla en blanc)
     tota aquesta instal.lació
     és un treball sobre una tensió molt concreta
     sobre un petit detall
     hi ha aquest sentit d'escenografia
     que gairebé és l'escenografia d'una obra de teatre
     residual
     que té cinc actes que són els cinc àmbits
     o bé els cinc bocois
     l'espectador hi farà el recorregut del residuum d'ell mateix
     a través de la llum
     de la seva posada en escena
     he concebut l'exposició per camps de llum
     la llum hi és mínima
     essencial
     molt matisada
     i així mateix el so
     el so mecànic de l'aigua
     per a l'acta notarial
     havia pensat un plafó de fusta de pi a la paret
     perquè tot té un sentit molt mediterrani
     molt de per allà dalt
     les coses tenen aquesta simplicitat material i de confecció
     i alhora s'hi barregen tecnologies avançades
     potser imatges digitals
     i accions virtuals que passen a les ungles
     (ratlla en blanc)
     havia pensat d'incorporar
     la presència incorpòria de Sant Joan de la Creu
     o bé de Ferràn Massatge poeta de Boters
     hi volia posar una creu amb tres càntirs de Verdú al capdamunt
     la Creu de Sant Joan dels Tres Càntirs
     aquesta creu tirada enrere
     gairebé a punt de caure
     amb un braç una mica més llarg que l'altre però no gaire
     contenia monitors de vídeo
     i pesava un ronyó
     amb els tres càntirs al capdamunt
     raja que raja
     sobre els monitors on es veia com queia aigua digital
     no era pas la creu típica
     tirava enrere tenia els càntirs
     uns monitors per allà
     i arràn de terra els meus peus remullant-se
     en vídeo a la Catedral
     però ara més m'estimo
     convertir la creu en la seva essència
     el gest de la creu
     amb el seu rostoll il.luminat
     (ratlla en blanc)
     L'home és un alfabet és una sala petita allargada
     una mena de calidoscopi
     és il.luminada amb llum negra
     n'he fet moltes de coses amb llum negra
     posem per cas a París
     amb roba vella
     i a Lleida
     la representació de la meva plaquette de Cafè Central
     sobre De Koonning
     i en molts altres llocs
     la llum negra desvetlla el que és blanc
     i aquí evidencia la blancor d'aquest os gegantí que fa tombs
     a l'infinit
     l'os és el signe del primer grafisme en la meva cal.ligrafia
     la primera forma
     el pinzell dóna forma i la tinta color
     la primera forma és el propi pinzell
     com un os fèmur
     és el traç concret sense retocs
     com una respiració
     com una baguette
     com la pròpia vida i com la pròpia tensió de l'home
     mic4.gif (545 bytes)el meu alfabet cal.ligràfic és obert
     a l'infinit
     i el primer traç és una mena d'os
     que esdevé música
     música d'aigua que és el que som
     el títol d'aquesta sala
     L'home és un alfabet
     és una frase de Severo Sarduy
     que em va atribuir a mi
     i ara és un homenatge que li faig
     també José Hierro va dir de mi
     Imagínense un calígrafo oriental
     sentado en una terraza de café...
     potser sí
     també hi ha emprentes del meu peu
     que van i vénen de l'os
     principi de no-contradicció
     al sostre i a la paret
     (ratlla en blanc)
     en aquest espai de pas
     hi volia posar Lo rastrejador de racons
     però ara no hi és
     hi ha Lo robatori de la tinta
     temps enrere
     anava pel carrer amb el meu amic Alain Jouffroy
     per Diputació Muntaner
     i ens van fotre la cartera
     i la tinta
     aquest seguici de gravats
     l'he hagut de fer sense tinta
     només amb gofratges
     amb els buits reguladors que animen els cossos
     (ratlla en blanc)
     aquest és el darrer espai de dintre
     els espais de dintre
     si tenen prou llum i prou silenci són molt més de caliu residual i imaginari
     el pati o espai de fora el veia dramàtic i grotesc
     els espais de fora sempre són grotescos
     perquè tenen cinquanta-mil contradiccions
     l'espai de fora a l'inici
     d'alguna manera ho va voler dominar-ho tot
     va voler dominar l'espai i sobrevolar-lo
     i això finalment és la historia de la civilització
     a dintre hi ha l'autèntica cultura
     a fora hi ha el progrés
     no és pas segur que el progrés ens porti tanta cultura
     ni missions per a l'home
     a fora hi ha l'ambició de l'home de dominar l'espai
     és Ícar apropant-se al sol
     i se li cremen les ales
     i encara que no siguin aquestes ales de cera
     tal vegada d'alta tecnologia
     es pot caure al buit malentès
     amb el compàs de l'home
     s'amida la proporció
     l'exposició es podria dir Miniaturitz-art
     vaig pensar coses amb aquest abeurador
     per al galliner de fora
     un cóm que vaig trobar a la masia
     a fi que hi beguessin les gallines
     i a més a més hi volia fotre una bola de mag
     o maga
     l'oca negra i atzarosa de l'art
     la ganàpia
     i posar-hi també la maqueta
     del Museu d'Art Contemporani de Barcelona
     el Macba
     que hauria estat l'abeurador de les gallines
     és aquella visió al Carç davant el galliner
     d'un que diu aquell creu en l'art
     i en canvi jo crec en les gallines
     ara el Museu és imatge de vídeo
     i forma part de l'Equivalent simulacre
     amb el glaçó TU
     de l'artista amb l'aigua al coll
     a fora hi havia pensat posar aquesta visió de les gallines
     quan miren de gairell
     era tornar a la màgia de les gallines
     i això no és pas vudú és pagesia pura
     és anar a buscar els ous on es ponen
     i per això veia l'abeurador a la maqueta del Museu
     i la bola de vidre
     i jo com a notari de mi mateix
     aquesta instal.lació es deia Aus
     també hi havia un avió
     al qual li queia el cul
     i unes forcotes al galliner que l'aguantaven
     jo diria que més aviat l'argumentaven
     tot plegat són poemes visuals
     (ratlla en blanc)
     abans va ser Lo Porró Ponent
     tenia cinc metres
     era molt i molt fràgil
     difícil de realitzar de transportar
     i sobretot de beure-hi
     jo m'estava dins el porró
     convertit en escultura de bronze
     lo porró essent la suprema expresió del buit
     i jo del ple
     i tot plegat ben segellat
     al cap un tap
     amb una barretina de doble direcció
     que Rambla avall
     arribava fins a la closca de Colom
     jo m'estava dintre
     ben ple
     i cantava els Goigs del Vi i de la Reina
     i ara aquest porró tan peremptori
     principi de base
     resta escarxofat com a projecte
     en un purgatori digital
     (ratlla en blanc)
     s'ha acabat l'ou com balla
     ara és l'Ametlla com balla
     i la font és l'ou
     l'ou de cinc metres
     com lo Porró Ponent
     ponent
     l'ou de tres-cents milions d'anys
     ou negre
     d'oca capital
     degudament rubricat
     incubat seguint les tècniques
     que Sinibald de Mas
     l'espia políglota i pintor de Torredembarra
     desenvolupà a la seva
     Memoria sobre la empolladura artificial
     de huevos de Gallina en Egipto
     publicada al
     Diario de la Sociedad Asiática de Bengala Nº 85 Art. IV
     al gener de 1839
     l'ou es un ou i prou
     com el que balla
     en surt un rajolí d'aigua
     que aguanta l'ametlla dansaire
     collons que no plou mai
     que ens porta a la misèria
     i Els quatre pedrissos cardinals
     son l'espai per a la conversa
     per a la cultura oral
     des del nord l'ou no et deixa veure el sud
     però al pedrís ponent
     es pot veure l'ametlla com balla
     en directe
     i travellings d'ametllers de les Garrigues
     que són històries
     de la memòria del pedrís ponent
     als altres pedrissos
     cadascú s'explica la història que vol
     o llegeix el diari
     de fet és un resum de tot el que jo faig
     el món de les correspondències
     de les analogies de les antilogies
     allò que és gran és petit
     allò que és minúscul és immens
     un munt de paradoxes
     un món de referents
     la gallina més gran no és pas l'avió
     la gallina només ha inventat l'ou
     una dotzena de gallines
     fan un galliner amb tela metàl.lica
     aquesta n'és la síntesi»
      

© Carles Hac Mor i Ester Xargay
Dibuixos: Benet Rossell

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:  

tbr : no. 30: maig - juny 2002

-Narrativa
     7 contes breus de Miquel Bezares
__________________________
-Especial Benet RossellBenet Rossell
Benet Rossell: Poemes, escultures i dibuixos
Robert Coover: La primeria de la vida de l’artista
Carles Hac Mor i Ester Xargay: Retrat paraparèmic de Benet Rossell
__________________________
-Poesia
     
Víctor Sunyol:
Iuxta
      Dos poetes del XVIII Festival de Poesia de Barcelona
__________________________
-Articles
      Carles Hac Mor:
Coneixement...
      El traductor recomana: Nick Hornby, per Xavier Dilla
      Evocació de Segimon Serrallonga
__________________________
-   Rebosteria selecta

-crítiques breus/ressenyes (en català)
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il