número 21: novembre - desembre 2000

_______________________

EXTRACTE DE LA NOVEL·LA
CAVALLS SALVATGES
_______________________

Crítica: Experiència viva
_______________________

"La subgeneració dels pringats és la protagonista de Cavalls salvatges"

Jordi Cussà (Berga, 1961) debuta en la novel·la amb Cavalls salvatges. Els seus antecedents són alguns contes, quatre llibres de poesia i una dotzena d’obres de teatre --a més de dues altres novel·les que mai no van arribar a veure la llum per un elevat sentit de l’autocrítica. Per tant, no és un nouvingut, però sí que és aquest últim relat el que dóna l’autèntica mesura del seu talent. L’Àlex, des d’una masia del Berguedà on es mig refà d’una vida castigada per l’alcohol, la coca i el cavall, ens posa davant dels ulls la seva tragèdia i la de la seva generació. Gent que vivia al límit, a les vores de la societat i de la llei, al caire de l’abisme. Molts hi cauen quan la sida comença a fer estralls. Escrita amb ritme trepidant, llenguatge arriscat i una estructura comparable a les peces d’un puzzle que al final encaixen, Cavalls salvatges és un homenatge "a les víctimes: als difunts rebels que fracassaren" i a totes les "víctimes vives".

Els protagonistes de Cavalls salvatges --l’Àlex, en Mín, la Lluïsa...-- retraten una generació?

Més aviat una subgeneració --la "subgeneració dels pringats", com diu el protagonista--. És una generació escindida, la segona part de la dels hippies, quan els ideals s’estan perdent. En Hendrix, la Joplin i en Morrison ja són morts, i els Beatles, separats. Han quedat buits de contingut, i només retenen les formes: l’ús abusiu de diverses substàncies, per exemple.

La vida dels seus personatges és una cursa "sense fre ni aturador", com diu un d’ells. Què busquen?

A nivell existencial, el mateix que buscava Sòcrates quan es posava a pensar: qui sóc, d’on vinc, cap on vaig, per a què serveixo... Hi ha personatges que són conscients d’aquest procés, que el racionalitzen, i d’altres no. D’altra banda, intenten una transformació de la societat, l’objectiu de la generació dels hippies de què parlàvem. Van aconseguir-ho? En part sí, tot i que és una transformació que es produeix a partir de l’exercici d’una violència de l’individu sobre aquesta societat. Per sobre de tot, volien viure la seva vida en tots els sentits, des de marxar de casa fins a embolicar-se amb un tio o una tia o consumir el que fos.

O sigui que persegueixen la llibertat, però acaben encadenats...

És una paradoxa, però certa. Arriben a l’addicció a través d’una recerca de la llibertat personal, volen explorar quins són els límits, els marges d’aquesta llibertat. Al començament, com que aquest marge s’eixampla, hi ha un punt de profunditat, de riquesa personal. Però arriba un moment que això s’estanca, que ja no progressa sinó que es va podrint en ella mateixa, i les sensacions dels personatges canvien. Una cosa és un addicte que ho és perquè vol, que no s’ha plantejat deixar-ho perquè ja li està bé, i una altra és la persona que un bon dia descobreix que és addicte i que ho vol deixar, i no pot.

Sigui com sigui, vostè evita jutjar el seu comportament...

L’autor, en Jordi Cussà, gairebé no hi és, perquè la novel·la no s’explica a través d’un narrador omniscient. Són ells els que s’expliquen i fan les seves pròpies reflexions. Cada personatge extreu la seva pròpia moral de l’experiència que ha viscut i pren les seves determinacions: seguir, no seguir, suïcidar-se...

Vostè és de l’edat de la gent que retrata a Cavalls salvatges. A la novel·la hi ha molts apunts del natural?

Gairebé diria que no, amb algunes excepcions. Sí que hi ha algunes anècdotes extretes de fets reals, però són poques. Els personatges són com jo els he volgut dibuixar. Fixi’s que gairebé tots escriuen, fan poesia... És a dir, una situació totalment antiestadística. A més, volia que m’anessin bé per construir la novel·la, que els pogués emmotllar al seu esquema general. De fet, si la novel·la fos biogràfica seria quasi una obscenitat que jo m’hagués servit de fets reals per fer-ne un llibre. Ara bé, sí que té un aire de versemblança, d’autenticitat, que explica com era aquella gent...

Els esquemes serien aplicables a les noves generacions?

No. Penso que gairebé s’ha trencat el nexe que podia enllaçar aquesta gent amb els d’ara. No sóc qui per pontificar, però em sembla que la gent que pren drogues ja no té ni aquell mínim component de transformació de la societat que hi havia. Ara la gent que en prenen ho fan per altres motius: per distreure’s o per avorrir-se.

Era la seva intenció fer un homenatge a les víctimes a través de la literatura?

Sí. Em sembla que la societat benpensant comença a entendre com funcionaven aquests personatges i per què eren com eren. O sigui, que no eren necessàriament dolents, sinó que responien a un cúmul de circumstàncies, com tots els humans. Era una de les ambicions de l’obra, i crec que l’he aconseguida, perquè hi ha molta gent que comença la novel·la a contrapèl (de fet, a mi tampoc no m’agraden les novel·les ni les pel·lícules de ionquis), però que després els captiva la forma com està exposada.

Potser perquè ha aconseguit que fos àgil, malgrat que no és curta i que el cercle viciós dels protagonistes és sempre el mateix...

Hi ha un parell de trampes. Una és l’estructura: el conjunt és una novel·la única, però dividida en fragments curts, amb diferents narradors. És clar que es van sumant, però a l’hora de llegir és com si acabessis una història i en comencessis una altra de diferent. Són canvis de plat, encara que al final resulti un únic àpat. L’altre és l’actitud dels personatges: repeteixen els esquemes --comprar, traficar, prendre...-- però envelleixen, i ho expliquen de manera diferent. Així s’evita la repetició d’esquemes.

Un dels personatges, l’Àlex, és el camí pel que ens arriba Cavalls salvatges, com si ell s’hagués dedicat a recollir la pròpia història i les dels altres. Per què tria aquest plantejament?

Això ve de la Justine de Lawrence Durrell. Donar una segona realitat al text en millora molt la versemblança. Quan veus l’Àlex en una casa de pagès explicant-te tot això que ara llegeixes, et situes en una realitat diferent, i fa que tot això que t’està explicant es converteixi gairebé en verídic.

Jordi Cussà

Columna, 2000

Potser és impossible saber cap a quina banda i per quins motius cavalquen amb un rumb embogit els protagonistes creats per Jordi Cussà (1961), potser només són peripècies arriscades per esquivar l'aspresa, la sequedat i la fredor sòrdida d'un món hostil, la fosca de la mort, però el cert és que, despullada de l'atrezzo del tràfic i consum de drogues i de la picaresca de la subsistència, Cavalls salvatges és una novel.la de l'amistat. Hi ha la violència, els crims i les morts accidentals pròpies de qualsevol submón, hi ha latent a tot arreu l'amenaça de la ruïna física i moral o de la desesperança i la presó, però el que amara el text, sense que s'imposi mai un clima de renúncia o covardia, és la recança i el desengany dels perdedors: com si narrés la crònica domèstica de la gent que era massa jove als anys setanta i que vint anys després es troba devastada per la sida o fatigada abans d'hora, Jordi Cussà reflecteix amb contundència l'aventura dels qui van relacionar-se naturalment amb les drogues més dures.

A partir de l'experiència viva del protagonista i de la informació que li trameten els amics, el lector veu com es va construint la novel.la, com cap peça no és producte de l'espontaneïtat ni de l'atzar. Les especulacions sobre l'arquitectura de Cavalls salvatges permeten que Jordi Cussà s'inventi uns espais de repòs on airejar la tensió dels episodis, aconsegueix que el text adquireixi zones d'ombra, perspectives de profunditat i horitzons nous on el real es transforma en ficció, i evita la temptació de creure que sigui un document generacional o un simple reportatge sociològic: aquí hi ha una ambició i una competència literària majúscules. Potser a vegades s'imposa la gratuïtat de girar a l'inrevés el mecanisme narratiu, potser la recerca de la sensualitat verbal a estones està resoilta amb una vistositat massa lluent, potser hi sobra algun exercici textualista, però el cert és que no costa gaire d'afirmar que Cavalls salvatges és un dels títols més importants dels últims temps.

TBR

Jordi Cussà
     extracte de la novel·la
     Cavalls salvatges
      entrevista a Jordi Cussà
     de Jordi Vilarrodà.
     crítica
     per Ponç Puigdevall
David H. Rosenthal
     4 poemes

Américo Rodrigues
Endre Szkárosi
Bartomeu Ferrando
Jaap Blonk
Esther Xargay
Eugeni Bonet
Julián Álvarez

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il