índex | índice | Montse Peters | Dorothy Speak | Michael Faber Steve Lattimore | Javier González | Ken Tesoriere | Ronald Koertge | Greg Farnum | Crítiques Breus (en anglès) | Números anteriors | Enllaços (Links)

biografia | original en anglès | espanyol

MASSA ESPANTAT PER PODER VOLAR
per Graham Dickson
    
 El Paul es va despertar cridant. Es va incorporar i després d´una estona va fer una anotació en un bloc d´espiral, que sempre tenia al costat del seu llit. En ell, recollia tots els seus somnis més intensos. Somnis en els que, assegut en la part de dalt d´un bus, s´adonava que portava només la part de dalt del pijama. En altres ocasions es desperteva amarat de suor somiant que estava corrent per fugir de la foscor, de figures encaputxades i després es trobava una peça llarga d´elàstic que l´estrenyia. Una vegada fins i tot va sommiar que estava nedant en un llac blau transl.lúcid, mentre una dotzena de dones boniques nedaven al seu voltant com uns divins dofins fent revolts brillant en un fulgor blau pàl.lid, però encara des dels deu anys, un parell de vegades a la setmana, tenia aquest somni tan pertorbador: el somni en el que podia volar.
       Va pensar en aquest somni quan va trobar un llibre darrera d'una desendreçada botiga de regals un dissabte al matí. Estava passant el cap de setmana a l'oest de Escòcia i s'havia aturat a Luss, una petita vila turística sense cap encant al costat de Loch Lomond, el centre de la qual havia estat habilitat per rebre trenta autocars. El llibre era a la secció dels títols d'auto-ajuda pels quals el Paul confessava tenir una debilitat. S'havia anat acostant a la secció de llibres perquè no només podia mirar els títols, tot inclinant el cap 45 graus, imitant una garça reial, sinó perquè des d'aquesta posició podia admirar la seva companya del cap de setmana, la Carol. Vestida amb unes malles que ressaltaven les seves cames i cul espectaculars, ella estava fent el ronso recollint-se els cabells i decidint entre comprar un monstre vermell del Llac-Ness fet amb punt de mitja i un ambientador de cotxes amb faldilla escocesa.
      El Paul havia sentit una alenada d’orgull en pensar que ella, durant tot el cap de setmana, seria per a ell. Es va dir: "Em mereixo que em vegin amb ella i devorar-la com a una capsa de bombons". Llavors una cosa li va cridar l’atenció. Entre 'Trobi tres hores perdudes al dia', 'El megadirector' i 'Fes realitat el teu potencial en sis dies', hi havia el llibre que li feia pensar en els seus somnis inquietants: ''Massa espantat per poder volar? Alliberi el seu ocell interior" per A.J. Abelman.
      Mentre pagava el llibre, la Carol s´havia assegut darrere el cotxe, de manera que havia perdut l´oportunitat de reclamar-la d´entre les mirades dels nois italians que s´emprovaven boines escoceses a la porta.
      En Paul es va posar les seves ulleres allargades tipus Xacal, que s´havia endut per semblar més europeu. Rondava els trenta i anava vestit amb pantalons de tweed i sabates cosides a mà, tot això completat amb un jersei Pringle, fet a mà, que amagava el fet que a sota portava una vella samarreta on hi posava "Gary Glitter: I´m the Leader". Li agradava creure que tots els gestos i moviments li permetien envoltar-se d´un aire de calculada precisió i, després de molts anys de pràctica, havia cultivat un aire de superioritat permanent.
      Era la primera vegada que el Paul tornava a Escòcia dseprés de 8 anys. S'havia traslladat a Londres, de manera natural, un cop acabada la Universitat, per acceptar una feina molt ben remunerada en un bufet d'Advocats Europeus a Threadneedle Street. Estava esverat de tornar-se a trobar allà, però ho estava encara més pel fet que la Carol hagués acceptat de marxar pel cap de setmana. Quan s'havien creuat al passadís a l'hora de dinar, li havia parlat de la manera més indiferent possible, i per això quasi no havia aixecat la mirada del feix de faxos que estava examinant.
      -Aquest cap de setmana pujo cap a la Costa Oest , -va dir- per passar una bona estona, t'hi apuntes? T'hi arrisques?
      Es va quedar ben parat quan ella va dir que sí i aquest va ser tot un tema de conversa al departament de correus on el Paul gaudia d'un cert prestigi.
      -Ep! esteu al corrent que el Paul se'n va amb la Carol a les terres dels seus avantpassats per a un rotllo de cap de setmana a la bruguera.
      -És un fill de sa mare amb sort. No sé com collons s'ho manega, de debò que no ho sé. Que t'hi jugues que encara s'ho farà amb ella?
      Carol, o 'l'encantadora Carol', com era habitualment coneguda pels homes de l'oficina, havia estat contractada en períodes de pràctiques per l'empresa dos mesos enrera. La seva aparença de rossa de platja i la seva natural confiança en ella mateixa, o bé espantava els homes o els reduïs a adolescents badocs, que es ruboritzaven de cap a peus, quan els somreia qualsevol dona que no fos de la família.
      Van agafar el primer pont aeri del matí, van llogar un cotxe a l´aeroport de Glasgow i es van dirigir pel pont d´Erskine cap a l´Alta Escòcia. Just abans que la carretera deixés de banda la zona urbanitzada al voltant de Glasgow van travessar pel mig d´una urbanització de protecció oficial dels anys 60. A Carol li semblava que els blocs de pisos, protegits rigurosament amb portes d´acer i reixes negres a les finestres renyien amb les muntanyes del darrera. Encara havia clapes de neu blanca lluent al cim, con si les pistes d´herba haguessin estat netejades per mostrar un alabastre brillant per sota.
      L'única nota de color a la vista era l'anorac vermell d'un nen, que, mandrós, seia en un portal mirant els cotxes a través de la tanca de dos metres.
      - Això és un lloc de mala mort! Així que tu ets d'aquí? -va dir ella.
      Van passar per sota d'un pont del qual el Paul recordava d'haver vist la paraula ESPANTAT en grans lletres blanques pintades amb poca traça. El signe interrogatiu havia desaparegut, convertint el repte en una afirmació.
      - De cap manera- va dir, jo vivia una mica més al sud prop de l'aeroport.


A poc a poc, el sol començava a fer desaparéixer els núvols del matí, a mesura que ells s'allunyaven de Luss cap a la carretera del nord. La Carol va enclastar la seva ungla llarga i vermella a la pestanya d'una llauna de Coca-cola fent que s'obrís amb un pppssssss...!
      Què en vols? Per cert cap on anem?
      Més amunt del llac, cap a Criamlarich, passat el vedat de Rannoch, a Glencoe. Allà buscarem hotel.
      Quins noms més curiosos, què volen dir ?
      Voler dir? O bé,... costa traduir-los literalment però, per dir-ho d'alguna manera, ehm ... ovella, el vedat de l'ovella, ... Glen, evidentment és una vall i ... Coe vol dir, ehm ... sang, massacre, aquesta mena de coses.
      Ah! i l'altre "Crai-no-sé-què"?
      Criamlarich? Sí, en gaèlic vol dir lloc de descans, lloc per coure, cruïlla de camins. Ostres! Allò és una àguila?
      -Deu estar bé, ser bilingüe. Aquí és on portes els teus rotllos, primer les enlluernes amb el paisatge i després les sedueixes fins a la roba interior?
      -Primer? Déu meu, no, apa!
      El Paul va reflexionar sobre això detingudament. Això volia dir que ella seria un dels seus rotllos? Encara no havien parlat de com dormirien.
      -De fet és el primer cop que torno des de fa anys.
      -Oh, em pensava que tornaves per caçar, pescar i tot això.
      -De debò que et pensaves això?
      -I la teva família què?
      -Doncs bé. Els meus pares encara viuen aquí, però amb una postal, una carta o una trucada de tant en tant ja faig prou.
      -No els has vist desde que vas marxar, oi?
      -No.
      -I què me'n dius dels teus amics, els has deixat de banda també ?
      -Sí, bé, de fet, més o menys.
      -Pots deixar-t'hi caure el dilluns quan tornem.
      -Ja hi pensaré.


Van parar per dinar a Tyndrum, una vila amb un aire de poble fronterer; on els diumengencs col.loquen la iaia al seient del darrera amb un paquet de caramels, fan mitja volta amb el cotxe i se'n tornen malhumorats cap al sud.
      La carretera del nord serpentejava per la collada, abraçava els camins de muntanya i s'enfonsava de cop; reapareixia en rectes llargues, que suraven pel damunt de camps de torba negra. A cada costat de la carretera els estanyols blauverds brillaven sota el sol de Maig com llàgrimes de mercuri.
      Els núvols eren perfectes, com aquells dibuixats per nens de parvulari, blancs com la neu, agafats a miquetes cruixents d'una plomissa i, bufats des del palmell de la mà, com un petó. Van esmunyir-se en la brisa pels vessants de les muntanyes i pels altells calbs que despuntaven del terreny, amb les seves ombres morades fins on l'ull podia veure, i més avall, la via del tren estava suspesa de banda a banda dels turons, mitjançant viaductes i ponts de joguina. El Paul va deixar que el cotxe corrés, accelerant però amb la sensació d'estar plantat al terreny, encalmat sota un cel immens i distés.
      Semblava que la Carol s'adormia; els cabells es movien amunt i avall seguint el ritme de la seva respiració.
      -No falta gaire per l'hotel-va dir en Paul, aleshores ens podem posar ben còmodes, eh?
      -Psa.
      -Així que t'agrada treballar a 'Davis i Gregory'?
      -Sí, bé, per dir-te la veritat, no és realment el que esperava.
      'Què vols dir?
      -La meitat dels companys són ex-alumnes d´Eton, que només busquen una excusa per posar-me les seves mans ossudes a les cuixes quan som davant la màquina de cafè, i els altres són tots paios molt de poble, que es passen la vida fent veure que són ex-alumnes d´Eton. De fet, m´han ofert una feina a Estrasburg. Potser l´hauria d´agafar, però no ho sé encara. De totes maneres, que quedi entre nosaltres.
      Mentre es feia de nit, van arribar a un hotel de Glencoe que quedava arrecerat sota la massa negre-caldera del Buchaille Etive Mor. Era un antic refugi de cacera, atrotinat i amb les parets plenes de caps arnats de cérvols, i mapes vells dibuixats a mà penjats a la paret del bar.
      -Ara sí que anem bé, va dir el Paul mentre s’esperava a la recepció.
      Van reservar dues habitacions individuals i es van trobar al bar per picar alguna cosa. A part d’ells, només hi havia al bar una parella madura que miraven embadalits i en silenci un mapa d’exursionista desplegat, un viatjant assegut amb el maletí davant d’ell com si fos un altar i un home més jove amb els cabells rossos i arrissats i que portava un esmòquing vell i s’estava mirant el foc de la torba.
      L’home més jove es va aixecar d’alavora del foc i va anar a parlar amb ells mentre el Paul s’estava a la barra. Tenia un suau accent illenc i un somriure agitanat.
      -Que has pujat per negocis?, va preguntar.
      - No, va respondre en Paul mentre tornava amb dos whiskys doble.
      -Vacances-va dir la Carol. En Paul m'està ensenyant la seva terra. Demà podríem anar a caçar una estona. Què et sembla, Paul?
      - Que t'ensenya la regió? Ostres, Paul, no hauria mai que fossis de per aquí.
      - Doncs, sí. D'on és vostè, senyor...?
      - Nicky, va dir, allargant-li la mà. Que d'on sóc? Del mateix lloc que tu, evidentment.
      - Com? De Carnwood? va fer en Paul, confós.
      - Cornwood? Vols dir la vall dels mal alimentats? No, no, del mateix lloc que ella.
      - D'on, de Kent? va preguntar la Carol.
      -No, el mateix que tothom, sis polsades per sota del melic. Ja, Ja, Slainte Bhath a tothom. Salut!
      -Això és francament profund, Nicky -va dir la Carol inclinant-se cap a ell. El Paul, que estava molest per haver hagut d´admetre que era de la vall dels mal alimentats, es va aixecar.
      -Bé, demà serà un dia atrafegat, me´n vaig a dormir d´hora. Puges Carol?
      -Si, suposo.
      Des de la porta ella va dir bona nit al Nicky i va seguir al Paul fins al vestíbul.
      - Deu d'haver estat tot aquest whisky- va dir. - Crec que aniré a prendre una mica d'aire fresc abans d'Anar a dormir. Fins demà!
      El Paul va pujar les escales poc a poc, remugant tot sol. Un cop a la seva cambra es va deixar caure sobre el llit. Si aquest hippy no hagués aparegut, ara estaria acotxat amb l'encantadora Carol. Collons, merda, merda.
      Es va enrecordar del llibre i va desfer la celofana, que se li va quedar enganxada a la mà com si fos un gatet.


      "CAPÍTOL U
      Durant tota la nostra vida, la gravetat ens fa ajupir, ens subjecta a la terra, però què és aquesta força? Ens arrosseguem per la brutícia, carregats i cansats, somiant amb els ocells que volen lliures per l'aire. Pensa-hi! Cada cop que un nen es posa un sonall a la boca venç la gravetat, la força d'atracció de tot el món ... Alguns dels experiments psíquics provats més rigorosament han demostrat, per damunt de qualsevol dubte, que aquest pes pot canviar. La meva feina al llarg dels darrers quaranta-dos anys ha demostrat que només amb la voluntat n'hi ha prou per canviar aquesta força feble que ens aferra a la terra ... En els propers capítols us demostraré com ho podeu fer, tal i com jo vaig fer una extraordinària tarda de gener a Vermont. Guanya a la força de la gravetat! De la mateixa manera que ho van fer els místics orientals, o bé els médiums de l'oest, com D.D. Home, o els dos-cents-trenta sants Catòlics. Aprèn a volar!"

Quan el Paul va baixar al matí següent, el Nicky encara hi era i s'estava acabant els xampinyons i el beicon de l'esmorzar.
      He dormit a la llitera de l'annex del darrera - va dir.
      No em sorprèn que semblis cansat - va remugar el Paul llegint el menú mentre el seu cap acusava les primeres martellades a conseqüència de la ressaca del whisky.
      La Carol creu que no seria cap problema si em portéssiu.
 
El Paul n'estava fins als pebrots. El Nicky jeia escarxofat al seient del darrera cantussejant.
      -Quin és el millor consell que t'han donat mai, Paul?
      -No utilitzar mai la paraula 'maco' i comprovar sempre que no em surti l'etiqueta del jersei - va dir el Paul.
      -Carol?
      -Confia en els teus instints i no acceptis mai el consell d'algú que vol alguna cosa de tu. I tu què?
      -No confiïs mai en algú que tingui el mateix número de vocals que de consonants en el seu nom.
      Es va produir un silenci mentre rumiaven això.
      - I un colló! - va dir el Paul.

 Abans d'anar-se'n de l'hotel el Paul va preguntar per anar de cacera, però quan la recepcionista els va deixar el prospecte tot arrugat i van veure quan valia un dia, el Paul va proposar visitar el centre d'informació turística que hi havia a la carretera.
      Estaven tots tres drets sota la pluja mirant la placa que hi havia en commemoració dels morts. Estava escrita en gaèlic. El Nicky la va llegir en veu alta en anglès.
      Suposo que no parleu de mí a la meva esquena, va murmurar la Carol.
      Ens n'hem d'anar - va dir de repent el Paul dirigint-se cap a l'aparcament - sembla que cada cop plou més.
      Què vols dir?, va preguntar el Nicky corrent per no quedar-se enrera.
      El Paul també parla gaèlic, va dir la Carol obrint la porta del cotxe.
      El Nicky va dir algunes paraules en gaèlic. Hi va haver un llarg silenci.
      Bé - va dir el Paul - de fet el tinc una mica rovellat, gairebé oblidat, oblidat del tot. Vinga, anem!
      Van endinsar-se en la pluja i la boira mentre els vidres del cotxe s'entelaven.
      -De què vius, Nicky?
      - Sóc guia de muntanya, però on m'hi guanyo la vida de veritat és tocant la gaita pelsturistes als aparcaments de per aquí a la vora. La tinc aquí. Si voleu sentir-la la puc preparar: té un so molt potent.
      - No, gràcies, va dir en Paul abans que la Carol pogués respondre res.-Així, quant et treus enredant els nostres turistes? Ara, la seva veu tenia un to burleta.
      -Els autocars de japonesos són els millors, posa quen'hi vagi trenta a cadascú i a que cadascú deixi anar deu lliures per fer-se una foto amb mi. I normalment, al cap d'un quart arriba un altre autocar.
      En Paul va fer alguns càlculs.
      - Collons, et treus mil dues-centes lliures l'hora? Quina barbaritat.
      -Sí, però no oblidis que només treballo vuit mesos l'any.

Van passar l'última nit a un hotel a prop de Gairloch, que donava a la costa est de les illes de Skye i Raasay. El vespre era tranquil, la llum rogenca i el silenci total. El dia, no obstant, no havia anat tal com en Paul hagués volgut. Van registrar-se i van dir adéu a en Nicky, que va dir que anava fins a Ullapool, fent autostop. En Paul i la Carol van sopar sense parlar-se gaire l'un a l'altre i, quan en Paul va tornar del lavabo, la Carol s'havia esfumat. Ell va esperar en el bar una hora, i a continuació va demanar una beguda a base de llet i va pujar al llit on va obrir el llibre una vegada més.
      Es va estirar al llit per llegir. Semblava que la resta del llibre consistís en diversos relats sobre religiosos italians del segle XVII, i tractava de la levitació durant l'estat d'èxtasi religiosa. El Paul va saltar a l'últim capítol.

"Només hi ha una manera de recuperar la saviesa perduda dels antics. Sí amic meu, has de creure en la teva capacitat de deixar el món que hi ha al teu de sota; la gravetat és una il.lusió ... per això has d'aprendre a veure-la com a tal, aleshores, i només aleshores, seràs capaç de deixar el teu Jo anterior enrera i, llavors, l'ocell que tens a dins podrà ésser alliberat."

El Paul va tancar el llibre."La Gravetat és una il.lusió", va sentenciar en veu alta, i va ser aleshores quan va precipitar-se damunt el sostre.
      En sentir la fredor del sostre a la galta es va incorporar. Va notar una gota de sang tèbia que li regalimava nas avall i tot seguit s'enfilava amunt cap al terra de l'habitació que ara estava capgirat i li quedava per damunt del cap. Tota la resta semblava normal: la bossa estava allà al terra per sobre seu. Semblava que l'habitació hagués canviat, ell no, no se li n'anava gens el cap, només sentia l'embranzida forta de la sang corrent-li pels polsos.
      Va donar una patada a la instal.lació de la llum que es va gronxar d´un costat a l´altre. Al cap d´una estona va aturar-se i es va quedar sostingut dret al sostre. Va anar cap a la finestra oberta per mirar a fora i va veure, en una sensació de mareig, que l´infinit queia per sota d´ell. Els estels li espurnejaven sota els peus, convidant-lo a saltar. Va córrer cap a la porta, els peus donaven cops amb força en el ciment del sostre, va aconseguir arribar fins el mànec i el va obrir a poc a poc. Va passar per sobre de la llinda i va anar passadís avall. Els peus se li anaven lliscant entre la pols i les teranyines, i va saltar per damunt d´un fluorescent que hi havia en el camí. Va caminar pel sostre fins arribar a les escales. El Paul va aconseguir arribar a la barana, va impulsar-se cap a dalt en direcció al terra que tenia al damunt. Va trucar a la porta de la Carol que estava al mig del passadís.
      - Qui és?
      - Sóc jo, de pressa, obra la porta; ha passat una cosa realment increïble!
      La Carol va entreobrir la porta i va mirar cautelosament.
      - Mira Paul, ho sento però...Déu meu!
      La porta es va obrir del tot i el Nicky va sortir amb el barnús de la Carol posat. Es va quedar glaçat, mirant amb uns ulls com unes taronges com el Paul s'estava dret al sostre.
      - Estàs cap per avall,- va ser tot el que va poder dir.
      Des de l´habitació de la Carol, van trucar a l´editor de Nova York que figurava a la contraportada del llibre, mentre en Paul es passejava amunt i avall pel sostre. Finalment van aconseguir el número de l´Abelman. El telèfon va sonar durant una estona que es va fer eterna fins que una dona va respondre.
      -Ho sento, però el senyor Abelman no atén trucades personals. L´editor no li hauria d´haver donat aquest número de telèfon. Estic d´allò més empipada. Faci el favor de dirigir-li per carta les preguntes que tingui, o per convidarr-lo a donar conferències.
      En Paul ja estava histèric i va agafar el telèfon d´una estrebada.
      -Digui-li que estic clavat a aquest cony de sostre!
      Va haver-hi un llarg silenci i llavors A.J. Abelman va posar-se al telèfon.
      -Això és increïble, mai no havia tingut notícia de cap cas així. El més corrent són petites levitacions, sap que vull dir, però això...
      -Faci'm baixar ara, sisplau.
      -Això és fàcil. Faci tot el contrari del que ha fet. Recordi's que pesa, que està lligat al terra, que no és pas cap ocell.
      El Paul ho féu i va aterrar de cop al llit.
      -És increïble. -va dir el Nicky -Estàs bé? Sembles fet pols. -Podries dir-me què collons estàs fotent a l'habitació de la Carol?
      En el breu interval entre el moment en què el Paul havia fet la pregunta i l’instant en què ella li va tancar la porta als nassos, la Carol va descriure, en efecte, què collons el Nicki havia estat fent a la seva habitació. També va descriure –amb detalls que el Paul considerava innecessaris- el que pretenia que el Nicky li fes a continuació. De fet, tan aviat com el Paul hagués fotut el camp de l’habitació. Quan el Paul va tornar al seu dormitori, li va semblar sentir rialles. Pensava en el fet que tot i haver dit a la Carol que no volia saber res del nus que anava a fer ni del que el Nicky podia fer amb la seva llengua, ara sentia que tenia una trempera de l’hòstia.
      Un cop a la seva cambra es va desfogar de la manera que (ho havia de confessar) era l'única possible del seu repertori sexual, si més no en el futur immediat. Va estar desvetllat durant una hora fins que va poder agafar el son, on els seus somnis esperaven; somnis que eren innegablement més satisfactoris, vius i reconfortants que el que la vida real mai l'hagués pogut oferir.
      A fora es va sentir una xiscladissa com si hi hagués un milió de pneumàtics deixant anar l´aire. Eren les molècules d´aire comprimit que s´enlairaven. La gravetat s´havia invertit. La respiració se li feia cada cop més feixuga per la manca d´oxígen, mentre a fora la sorra i la terra van començar a elevar-se formant un núvol de pols densa que s´empassava la llum de la lluna. Per tot arreu les pedres petites pujaven amb delicadesa cap al cel seguides de les més grans. L´efecte es va escampar gradualment des de Gairloch fins que al cap de pocs minuts, havia arribat arreu del món.
      Després es van enlairar els animals, ratolins i insectes, i tot seguit els gossos i les vaques agitant-se, batent-se, mossegant a l'aire i udolant, llavors la gent. Cridant sense dir res pels carrers de la ciutat, ascendien precipitant-se cap amunt a través de les finestres dels restaurants, envoltats de trossos d'amanida, parelles fent l'amor, mig despullades, gent atrapada dins dels cotxes, xisclant, pregant, maleïnt, plorant o mirant astorats en silenci. Va veure dues persones que s'assemblaven al Nick i la Carol. Enganxats l'un a l'altre, movent-se cada vegada més ràpid fins que van desaparèixer dins del cel polsós.
      Els arbres s'arrencaven de la terra amb un soroll xuclador, com si fossin coets aixecant-se a les pistes d'enlairament.
      Les carreteres es desprenien del terra, cintes de regalèssia negra es cargolaven i s'enrotllaven amb un sospir, abans que la terra mateixa s'esmicolés en peces de 5000 milles d'amplada, que a poc a poc, s'allunyaven les unes de les altres per acabar desapareixent en una fosca buidor.
      La xiuladissa i els crits van transformar-se en retrò profund i esquinçament i, finalment, en un silenci sonor. Tenia l'esperança de no despertar-se mai més, de restar aquest cop en el seu món sense pes, mentre la terra passava de bola blava a núvol negre en expansió, com la tinta d'un pop a la superfície d'un llac blau.
     

© 1998 Graham Dickson                        | original en anglès | espanyol

Traduït per:
      Magda Bernaus, Rosa Borrell, Caterina Castro, Agnès Cots, Marina Cuccu, Elena Gavarró, Eva Gou, Concepció Iribarren, Marta Lamolla, Mª Carmen Pons, Jordi Sapé, Olga Serrano i Antoni Tur. Traducció coordinada per: Matthew Tree.

Aquesta història no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
Graham Dickson
Graham Dickson va passar la infantesa a Edimburg i Malta. Des del 1994 , viu al caos rural de l'Escòcia occidental. Les seves obres de teatre han estat interpretades al Traverse Theatre a Edimburg i per la companyia 7:84 a Glasgow. Ara mateix està acabant una obra sobre l'assassinat de Thomas Overbury a la cort del rei Jaume I d'Anglaterra i VI d'Escòcia. També escriu una novel.la. La seva adreça electrònica és: graham@corbiehill.demon.co.uk

 

índex | índice | Montse Peters | Dorothy Speak | Michael Faber Steve Lattimore | Javier González | Ken Tesoriere | Ronald Koertge | Greg Farnum | Crítiques Breus (en anglès) | Números anteriors | Enllaços (Links)