Do’m de l’Enric Casasses. Del desig de viure de l’aire? joan josep camacho grau

Del desig de viure de l’aire? Do’m de l’Enric Casasses
joan josep camacho grau

Posem pel cas que La Campanera, o la també esmentada Candelera, que jeu a l’interior d’un hipotètic quart-tercera, li demana un xic de guspira a l’Esmolat: "Do’m foc"; i així comença l’obra de teatre Do’m de l’Enric Casasses. Potser és el mateix do’m del "dóna’m, dóna’m" del seu poema Sextina -això sí, abreujat-, però no té res a veure amb aquest altre DOM: la dimetoximetilanfetamina. Qui sap si és la droga el tema central de l’obra? De moment, és prou evident, que La Campanera va com boja per un gosset i per beure’s un "didalet protònic": "Gos, vull, jo! I alguna cosa que col·loqui." El Do’m també podria anar del cagar. Primer, d’un cagar natural: "No em deixen cagar, m’estronquen la caguera.", i d’un pixar-s’hi espontani "en tota la piuladissa del celobert"; segon, és un cagar en les ferides mal cosides de "la puta guerra espanyola, encara..." tractada en vers així: "La puta guerra aquesta és que no deixa ni respirar." i en prosa, ací: "Abans teníeu l’esperança famosa del no passaran i ara espereu que potser acabin passant de llarg, és això, no?"; tercer i darrer, també podria tractar-se d’un cagar, diguem-ne, metafòric. En aquest sentit, el cagar s’hauria de dividir entre un cagar popular garrotxí, per exemple amb dites com "-Me cago’m la pixa d’un burro!", i en el cagar sapient de l’Empordà, que en Casasses ja l’havia emprat al seu llibre De la nota del preu del sopar del mosso, el qual s’acaba amb un contundent: "-Casomlamisèriadedéu!". [Nota de l’articulista: en una situació semblant, l’avi Pepet hagués dit: "-Cago’n l’os pedrer!"] Posem pel cas que L’Esmolat i La Campanera, un cop ha deixat anar el ventre, s’ho volen muntar en el seu piset, però a ella li mola molt més la muntanya del Tibidabo, on els seus col·legues hi "fan festes, fan falles de ferralla, cremant gasolina, grans passades, cerimònies." Més o menys, en aquest instant, apareix projectat El Director –l’Albert Mestres-, el qual interromp l’estira i arronsa de la parella, de la qual no se sap si s’entenen o no, i els presenta als espectadors asseguts a les cadires de plàstic de la Sala Beckett a la "kapital de la Katalònia"; a més d’introduir la qüestió de la matèria: "la ralitat és una tapadora". Aleshores, La Mort truca a la porta del pis i no l’obren, i així solucionen el problema de la mort. Llavors, La Campanera apunta i dispara vers "Els voltors que la dominen (Barcelona) són interins, són purs botxins de recanvi, paràsits d’emergència, entens?" I L’Esmolat l’encerta de ple: "La dictadura dels burros." No s’acaben d’entendre o massa que s’entenen aquest parell! Com se desitgen!, com se miren!, estan a punt d’acaronar-se!, i La Campanera s’acosta al micròfon: "El cony no me’l tocaràs / el tinc fidel a un sol home / li entrego cada dimarts / perquè el prengui com li plagui / li don cada dimarts / i tu no me’l tocaràs / ... prò jo a tu, sí, puc tocar-te / tenir-te de baix a dalt / i et puc fer tot lo que vulguis / i el que vulgui jo, Esmolat." El primer acte, el tanca L’Esmoladet explicant el conte del drapaire i el policia jubilat. Als següents dos actes, l’autor posa en pràctica la teoria d’Alfred Jarry: "Augmentem la confusió a veure què passa..." L’escenari s’omple dels "quatre cavallers de l’apocalipsi", els Joans operaris -en Negre, en Roig, en Cendrós, i en Blanc- que es dediquen a la construcció d’una sòlida forca de fusta. "Les forques de l’alba" són per als amants? Aquest parell s’estimen o no? Segons La Candelera, no es tracta d’estimar si no tenir-ne la possibilitat i un metro: "... si pogués estimar ni que fos un centímetre te l’estimaria a tu." Embolica-t’hi, autor, que vas fort!, perquè en Joan Roig i en Joan Negre es transformen en l’Alfa i l’Omega: el principi i la fi són dues dominatrix de coloraines que galvanitzen els cabells de La Candelera i L’Esmolat, com un flim de cuina encès. I, la forca, allà!, llesta, espectral, a l’espera... L’Alfa i l’Omega, que saben el començament i el final de totes les històries, exposen, amb gran erotisme seductor, que el dimoni -"El maligne u"- oferí la ciutat de Barcelona a Jesús a canvi que l’adorés, cosa que no acceptà. Però l’església, ja se sap: va signar el pacte amb en Satanàs i va rebatejar una muntanya amb el nom "et donaré" (en llatí, tibi dabo), allò que l’Anticrist digué al Cristo. Però, l’Alfa, un poc despistada, va i comença La tonalitat de l’infinit: "En un sol àtom de l’ungla del dit petit del peu esquerre..." Altra vegada!, és allò de la Matèria i la Ralitat; altre cop!, són Heràclit i Lévinas. Qui ho té més clar, però, és L’Esmolat: "la matèria prové del somni, o si no, d’on ha sortit? El cos és un somni." Doncs, som-hi!, a somiar, perquè "Tot és u", que diu La Campanera, i s’acosta "El famós judici final, avui." I l’obra es va mig enllestint, fins que L’Esmolat li don foc a La Campanera i El Director en dóna el vist-i-plau: "Ara sí." Però, al final, després de fumar-se la cigarreta, s’ho munten o no? Aquest darrer extrem, l’autor no l’ha confirmat, però m’ha dit que, a Do’m, hi surten anomenats més d’una cinquantena d’animals de totes les races i grandàries; a banda, un col·lega n’ensuma la radicalitat formal del text i de la posada en escena "a la manera del teatre d’en Maiakovski"; i en una ràdio he escoltat que l’obra va de la Paraula: de la paraula de Déu o la del Diable?! Do’m deu anar de l’abraonar-s’hi amb la punta de la llengua i els pèls del llenguatge, en un cos a cos que s’enlaira fins a una escletxa del Tibidabo, on encendre’s amb un llumí o amb un clau ardent, i, allí, on lo dels dimoniets, immolar-se d’amor en una mil·lèsima de segon: "mestre d’amor, ensenya-me’n, d’aprendre / prò aprèn-ne amb mi, entrem al desempar / i anem tots dos amunt a descobrir-nos: / veurem el lloc on no hi ha res trencat / quan tot et torni a rebotar de zero / i sols t’ajudi en l’abraç l’abraç." O potser la cosa aquesta va de viure del desig de viure de l’aire?

[girona, 5.I.’04.]

© joan josep camacho grau/ TBR 2004

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització