extracte de
la novel.la
Papallona encesa
 Yvonne VeraTraducció: Dolors Udina
No. Cap sospita de caure i per tant cap desig d’aferrar-se a res sòlid o de
repenjar-se en ningú, enlloc. Cap necessitat de res tan rígid com la voluntat. I
tanmateix, tampoc cap lleugeresa. El tipus d’ingravidesa que se sent quan es mira un
espadat. Això sol hauria pogut servir per emprendre el vol, o simplement per impulsar les
espatlles cap endavant seguides dels genolls amb resolució. Sentint el pes de les
capçades dels arbres alts: el seu verd exuberant, la seva oscil!lació i pausa. Tan sols
un pur enyorament d’una terra que batega i s’infla cap al cel formant amples
turons que al darrere contenen comelles plenes d’una essència encalmada,
d’herba engendrada, d’insectes que canten i d’arbres, terra que
s’atura, i escolta com cau una fulla, com cau una gota de pluja, i s’esvaeix.
En comptes d’això, en aquesta extensió plana
els braços són lliures i no busquen a les palpentes una altra veritat, i els ulls es
claven directament a terra. El cos és lliure. Sol. Sense cap destorb. Es pot olorar
l’absència de pes a terra, proper i nu. El cos no és més que una ploma vertical,
clavada a terra i presta a caure al més lleuger murmuri. Està suspès, a punt de
desplomar-se quan cau una ombra. Des de terra, no hi ha res per mesurar la distància
entre la punta d’un dit i el capdamunt de l’espatlla quan s’estira el
braç, res per saber l’altura, o per saber el ritme dels passos, per mesurar els
tremolors de desconfiança o d’una cruel inhalació.
No hi ha suport per a la columna. La gent sembla
petita i segura, es mouen com plomes en aquest espai exigu i il!luminat entre cel i terra.
El cor que batega, el murmuri solitari, l’agonia de la temptació... res no permet
examinar-los. Una fulla verda gran sobre la mà hauria pogut posar remei a la tragèdia,
una manera de mesurar l’experiència: allò ambigu, allò fútil i allò magnífic.
Una fulla verda gran. No n’hi ha ni una. Les espines dels esbarzers es trenquen amb
vigor. Grises, argentades i seques. Agrestes i perfectament quietes.
I el coratge, com pot ser mesurat sense
l’escorça ferma d’un arbre a la vora o, si més no, una cosa suau com la
superfície d’un llac. Un reflex. Res per pensar en la tendresa. On es pot trobar la
fortuna sense el cim dels turons, la suau caiguda cap a una vall, algun recer invitador a
la terra, algun encisament fabulós que si més no ens fa sentir més vells que la maldat,
que s’allunya del destí i de la follia.
Terra amb moviment. Un moviment variat de
l’horitzó on els ulls van del turó a la vall, miren les copes dels arbres i tornen
a la vall... és un moviment necessari per al confort. No hi ha res d’això.
La terra és erma amb petits matolls esparsos. Aquí,
una espina. Aquí, un ocell. Mers punts de vida a través d’aquesta plana extensa.
Després, més enllà, camps i més camps d’herba ondulant seca, i cap arbre. A una
banda, més enllà dels matolls atrofiats, hi ha Makokoba, i a dins hi ha Sidojiwe E2,
Jukwa Street, Bambanani, L Road, D Square, i Banda Road, i molts carrers més. Una
localitat negra. Les cases són refugis diminuts, com els matolls, envoltades
d’arbres alts posats un a un després de cada filera de cases per muntar guàrdia
contra un possible accident, un incident de fractura, com un os que es trenca. A cada
carrer, somni contra somni a frec. A prop i a la vora.
Espines resistents amb una escorça seca i esquerdada,
i dits llargs i estrets, ferms, d’un color torrat com el vidre enfosquit.
Phephelaphi no té por mentre el cel li cau sobre el
front amb el parpalleig del desig perdut, cap por, només els grans separats de sorra sota
els seus peus; i un dia sencer.
La clava. L’ha empès cap endins. Aguda i
punyent. Sense por. Sense emoció. Deu ser això. La fica i la treu d’un sac
aigualós. A poc a poc va encaixant el moviment com si li proporcionés un alleujament
extàtic. Té la mà ficada dins del cos amb fermesa. La seva pròpia mà que li infligeix
un mal irreversible. Té el braç dret recolzat a la part de dins de la cuixa enlairada de
terra amb cura. A l’altura del canell, la mà girada cap endins sembla trencada. Mou
la mà i la sacseja amb moviments ràpids. Manté el cap a terra, lluny de les cuixes. Té
la cama esquerra estirada. La mà li rellisca per la cuixa esquerra. Està plena de
tensió. Tanca els dits amb fermesa a cada punxada desesperada. La terra està quieta. Des
de la distància, no és res més que un senyal a terra.
El seu cos accepta cadascun dels seus moviments, les
cames separades, més obertes, els dos genolls enlairats cada cop més amunt cap a la llum
eterna del dia, percebent la tremolor que preveu, i que nota, començant per
l’escalfor tèbia al llarg del braç, a penes sentida, com vessa un cossi
d’aigua deixat a sol i serena, un receptacle ple fins a dalt que goteja una escalfor
tèbia, després la vessa, s’enfonsa, insuportable. Un mal que persevera. Onada rere
onada l’escalfor tèbia esdevé espessa i brava. És el seu propi receptacle ple a
vessar. És ella mateixa, la seva pròpia agonia vessant sobre algun límit de
l’existència que de sobte ha deixat d’entendre, massa lleuger i massa pesat.
És ella. El conté i es prepara per al trencament. El cos se li trenca com fusta podrida.
Gairebé en el fons del fons, tan en el fons i tan a la vora en el mateix instant. No gosa
mirar el mal que s’està fent. És massa a prop i nou.
El dolor és superior al que imagina. És tallant. El
conté en els colzes que té clavats a terra, al seu darrere. Ha de col!locar el dolor en
algun lloc allunyat del cos. En algun altre lloc. Però no hi ha cap lloc on amagar res.
No hi ha refugi. Només els seus dits es fonen amb l’agonia del seu alliberament.
Tanca la mà dreta. Ha d’acceptar el dolor que sent per tal de creure-hi, de
viure’l, de saber-ne els matisos vertaders i falsos perquè desitja amb desesperació
allò que hi ha més enllà del dolor. Mira de trobar una cosa neutral i inconcebible.
Simplement, ser. Alguna mena de vida però no aquesta. Per arribar a aquell altiplà,
aquest dolor és un còdol que ha de vèncer, i per això li rendeix el seu plor, el seu
temps, i també la seva joia. Recorda la seva joia. Enyora un turó, una forma que els
seus ulls puguin recórrer abans de topar amb el cel. Enyora la llarga branca d’un
arbre que espera que els ocells s’hi posin, alguna cosa per eliminar l’ansietat.
No hi ha alleujament, sinó el dolor que s’afila i la reclama. Crema, una cremada
infinita que supera tot el que ella pugui fer per eliminar-la, que es regira i recorre tot
el seu cos. Llampegueja. Una veta de calor.
S’esllavissa, nedadora en aigües silencioses, a
través d’una cosa tova i líquida que li envolta el cos, i és com si ho hagués
oblidat tot, on ha estat i què ha estat. Passa una eternitat, un espai de temps del que
ella no és conscient, llevat de la calma, d’aquest no formar part de res en absolut,
ni del seu cos, ni del cel del damunt, ni de l’arbre que no és aquí i que ella
imagina, ni tan sols de la inexistència dels turons per imaginar, de la buidor i de res
existent. No aquí. A canvi, un espai de temps tranquil en què ella no és. Sense ser. El
líquid suau és ara ple de llum. Phephelaphi.
Té l’esquena tocant a terra i li tremolen els
genolls. Amb les espatlles mig ensorrades en la terra abundant i tova, gira el cap a
l’esquerre i deixa descansar la cara sobre l’espatlla esquerra. Els seus ulls
esperen. Li brollen llàgrimes dels ulls lleugerament closos que ressegueixen cada arruga
intensa i cada línia de consternació. Clava les dents al llavi inferior. Les clava amb
força contra la rendició. Baixa més la cara cap a l’espatlla i el cap li queda
ensorrat en la ferma escalfor del sol, i els cabells se li tornen del color de
l’arena. Canviada, consumida, tota la seva forma és una màscara de fusta que flota
sobre les arenes movedisses. La terra acull les seves llàgrimes gota rere gota com si
fossin pluja.
Llampegueja, crema com un llamp. És foc i flama. És
llum. En el seu calvari s’aferra a una cosa morta com una arrel. Estreny
l’engrapada sobre aquesta substància morta que no li proporciona àncora. Cap
promesa de rescat ni de guariment. L’esperança s’apaga a l’encalç de
l’esperança. Lentament, el braç perd força i ella rellisca una mica més per la
lleugeresa tova d’un corrent líquid. Les cames obertes. El seu cos es dissol en la
substància més veritable del dolor. S’ha de moure per separar-se de la terra, però
els moviments són una tortura. Aixeca la cara per mirar-se el cos i relaxa els colzes.
Té el coll tirat endavant, girat cap a l’esquerre com en cerca d’un detall
perdut. Al davant, es troba els genolls alçats, i separats. Al darrere una expansió de
terra buida, i després l’esbarzer.
L’esbarzer del qual havia agafat la punxa més
llarga i més forta que havia pogut trobar. Ara el matoll és encés de punts vermells. El
vermell la sorprèn i li omple els ulls perquè abans no hi era. Potser és que està
massa cansada. Torna a mirar amb precaució el matoll que ara és cobert de flors
vermelles. Hi ha flors vermelles. Ho accepta com la impossibilitat de recordar on és, i
què ha estat. Després, un estremiment sobtat i es produeix la fugida. Cap al cel
s’enlaira un cor colpidor i estrident, i aleshores s’adona que aquells punts
vermells que giren són els becs de dotzenes d’ocells grisos que descansaven dins
l’esbarzer. Els ocells se’n van volant amb escampall de crits. El so dels crits
s’infla cap a ella. Una ombra puntejada s’escampa sobre el seu cap i deixa una
multitud d’ales voleiant en capes sinuoses. Les gotes vermelles passen com una
exhalació sobre el seu cos i s’enrotllen cap al darrere del seu pensament.
Phephelaphi es tira la faldilla cap amunt fins a la
meitat de l’esquena tremolosa i humida. La faldilla és estreta. La gira cap a un
costat i nota que la gruixuda veta de la cintura li rasca la pell i es resisteix als seus
moviments. Li cau un botó negre. Li cau un record. El botó li ha caigut del davant de la
brusa i ha quedat mig enterrat sota el colze esquerre. La cremallera li esgarrapa
l’esquena quan gira la faldilla cap a una banda. Gira i gira fins que pot arribar a
la cremallera amb el dit de la mà esquerra per baixar-la.
La cintura s’afluixa i la faldilla ja no tiba.
Ara la mou fàcilment i pot mirar d’estirar-la cap a una banda. Empeny el cos cap
endavant per tal d’alliberar la resta de la roba. Plega la faldilla en un manyoc i se
la posa amb fermesa i convenciment a sota. Vol protegir el vestit. Té el metall fred de
la cremallera sobre el melic. El cos és gairebe nu. Tret de la brusa. Del davant obert ha
caigut el botó. Està nua tret del pes del seu propi sofriment, el pes del coratge.
La terra és seca. La pluja és massa lluny, fa massa
temps. La terra és desgranada i es mou sota els seus colzes com una brisa cansada. Té
els colzes enterrats a la sorra. Els talons ben clavats. La seva angoixa penetra la terra.
Massa a prop, un dolor sobtat insoportable, i massa lluny. Ocult i esquinçador. Més
endins. Més endins. I l’escalfor tèbia esdevé sòlida. Més espessa i immediata.
És dura. Rellisca i canvia de forma com un grapat de saliva. És massa espessa per ser
saliva i massa pesada per reunir-la tota només mentalment, el dolor i el tacte massa
extraordinaris, massa purs.
Per uns instants el cel és ple de turons, al cel hi
ha molts turons. Pot veure la caiguda de la vall i les conques amb la mateixa calma que hi
ha dins del seu cos. Un sentiment, net i ordenat, li inunda el cos expectant.
L’accepta just quan es retira i comencen a brollar-li llàgrimes espontàniament, i
el dolor li puja per l’esquena i l’empeny cap a un lloc ocult i clou els ulls
contra la llum brillant. Encara manté la vall als seus ulls i pot trobar un lloc petit
per amagar-se mentre mira els turons que se succeeixen i projecten ombres protectores a
cada fracció del seu dolor.
Transportem tots els estels en els nostres ulls, per
això estem sols. Encara hem de néixer. Alguns de nosaltres no naixerem mai. Néixer és
una causalitat i bona fortuna, i sobreviure fins l’endemà és pur motiu i interès.
Ella no en tenia interès.
Pensa en alguna altra cosa ben diferent mentre la
criatura acaba de sortir d’ella i li sembla que el cel està tan baix que el té a
frec dels genolls, enfeblits i plegats. Els turons han desaparegut, han marxat. Han estat
enderrocats amb un simple tancament de parpelles. En una barreja de rialles i llàgrimes
torna a veure els becs roigs, ratlles vermelles en un cel totalment blau. Tornen a aterrar
amb ales silencioses a l’esbarzer i fan oscil!lar una ombra més enllà del seu cos
com una brisa passatgera. Tots els sons s’asserenen davant l’ascens i el ritme
d’aquestes ales. Els ocells es posen entre les espines apagades. Bells capolls
vermells abracen una vegada més el matoll. Sí, pot olorar el pol!len i veure les
abelles. Fa una rialla calmada i folla de dona isolada, amarada de reconeixement funest i
de desig apesarat. Des de la distància, la seva rialla és només un senyal a terra.
Li tremolen les cuixes, però té el cos enterrat
lluny del refugi dels matolls que són nus de fulles i no ofereixen protecció. Amaga el
cap en el plec del seu braç dret, sobre el colze. Ha de cloure els ulls i plegar els
braços per suportar aquesta darrera filtració de desig. Deixa anar una onada rere
l’altre com un corrent que romp sobre el marge del riu i descobreix una nova riba on
no hi havia hagut mai aigua. És al fons del riu, però ella és en sec. El corrent que
esquinça el llit del riu de marge a marge no la toca. El riu és una omnisciència
bategant i ensordidora. No és aigua sinó un vent líquid: un estany de foc en què ella
crema sense pausa. No ha nascut res. No ha nascut res en absolut. Res no ha estat
arrabassat.
El temps li acluca els ulls una i altra vegada i
després recupera una força desconeguda que la impulsa cap endavant com un pètal
enxampat per una ratxa de vent. Té els dits relliscosos. Li crema la pell. El temps
tolera cada ruptura com si s’obrís una flor o com si es rentés una fulla.
Les espines i els pètals vermells esperen plegats.
És dempeus sobre cames tremoloses a la vora del matoll i trena un bressol d’espines.
Li sagnen els dits mentre va partint cada petita branca, cada branquilló del matoll.
S’esgarrapa les mans. Deixa intactes els delicats capolls. Trena un niu, un bressol
tosc d’espines que ofereix a la terra entre els seus peus on flueix una suau agonia.
El bressol conté com un sedàs la sang que vessa. La duresa gris i suau de cada espina
s’enllaça amb la següent i descansen sota el seu cos, un niu espès, amb
l’extensió del seu cos i el seu estremiment cap a la llum, i a sota d’ella el
nen, encara no, alliberat.
Cau en una cistella d’espines, a la sorra
separada, cada gra separat de l’altre, sense tocar-se, sense saber, sense pertànyer.
Fletxes de llum que no semblen ser en un sol lloc sinó que li recorren el cos sencer, com
si fos la membrana transparent que cobreix la closca interior d’un ou.
Sent la calor a la part de dins del braç, sobre el
colze, la corba oculta del peu, i sap que enlloc és més a prop d’aquells pètals
que aquí. És en aquesta terra amb el front arrugat i amarat de dolor, i la suor li
goteja rere les orelles. El seu dolor no coneix límits. És a terra lluitant contra un
temor i una rendició ferotges.
S’estira els enagos de nàilon des de la cintura
per sota la faldilla. Els abaixa pels genolls i fins als peus. Quan se’ls ha tret, es
posa a la cara la roba de nàilon i s’eixuga el front. La roba rellisca fàcilment
sobre ella i cau a terra al seu costat, però ella l’agafa una i altra vegada i se la
torna a posar al front. L’aguanta encara que té les mans tremoloses i xopes.
L’engrapa fort i s’eixuga el front, una i altra vegada. Quan acaba, té la cara
tan seca que se li trenca.
Res en ella no és consolat, res dissimulat.
S’eixuga el front. La roba, humida i escampant-li la humitat pels dits, s’ha fet
més relliscosa, plena ara de l’escalfor del seu cos. Passa aquesta escalfor per
sobre l’estómac. En fer-ho, sent la tela humida al damunt d’ella. Estira les
mans i es posa els enagos de nàilon entre les cuixes.
La faldilla és una massa dura sota d’ella, entre
la ferida alarmant i la terra. Plega el braç esquerre per sobre el cos, troba el manyoc
de roba i se l’acosta al front. Ara té tot el costat esquerre directament sobre
terra, i immediatament, comprèn que aquesta roba arrugada, tot i ser una duresa que li ha
provocat un mal continu al costat, ha esdevingut un àncora. Un dolor que serveix
d’ancora. Prem aquesta roba esfilagarsada contra el cos mentre mira d’aixecar-se
de terra amb els enagos i l’escalfor ben falcats entre les cames.
La terra, terra mal!leable, tova i tamisada té
impresa la forma d’ella. Veu el lloc on ha estat enterrada quan s’aixeca de
terra i ofereix tota la sang als enagos. La sang amara la tela i ella plega la mà dreta
i, amb la fina tela de nàilon, aplega aquella escalfor tèbia que ha deixat de ser seva.
Constant i amb més fermesa. Acompanya cada moviment
del cos i el líquid se li escampa sobre el braç, sobre el nàilon relliscós als dits, i
la criatura no nascuda massa petita per ser criatura, només una amalgama dins del
nàilon, una cosa viscosa i grollera entre l’encaix de la vora i l’elàstic que
arronsa el nàilon en bonics volants roses que rellueixen, refulgeixen, a la seva mà.
Tanca la mà secretament.
La terra és tova i ella la mou, la desprèn
fàcilment amb els dits, grapats de terra que crema amb l’olor del sol, i grans de
terra solta, deslligada. Els grans giren lliurement i rellueixen a la llum de dia. Entre
cada gra de terra hi ha una pols fosca fina, esmicolada fins a una lleugeresa sagrada. Té
els dits humits, i els grans de sorra s’enganxen a la humitat i li escalen pel braç
immòbil. Aplega amb rapidesa aquesta terra abundant que fa uns moviments gràcils i
fàcils com una salutació. De cop i volta, sota la terra suau, hi ha terra dur. Un casc
negre dur, compacte, i no aconsegueix buidar-lo o trencar-lo.
És. És. És. Aquesta terra només és. No es mou. No
té cap mena d’amabilitat. És una quietor violenta. Una teulada llisa que tanca el
fons de la terra. L’aigua no en podia dissoldre la capa rígida, la seva dura
voluntat. Ella escarba com determinada mena d’animals que temen el predador i no
tenen lloc on amagar-se, amb un pelatge massa visible, amb una olor que encara que
destinada a defensar-los deixa un solc massa evident per ignorar-la. La seva
desesperació, els seus moviments, parlen d’una desconfiança completa. La terra és
roca i resisteix tots els intents d’obrir-la amb mans desesperades.
Només la terra tova rellisca a una banda,
s’apila, rellisca i es torna a apilar. La terra tova forma un montícul, un bol per a
les llàgrimes càlides que encara no ha vessat. És tan seca i fina que quan
l’aixafa es queda enganxada com farina. Tanmateix, el vent més lleuger
l’allibera i la converteix en aire. Però a dins la terra encara és més seca,
intensa com un somni repetit, espessa i ajuntada. És més fosca, i el seu triomf iguala
alguna cosa dins del sostre del seu cap on hi ha una cremor constant. Tot el que crema
s’acaba tornant cendra. Rasca més enllà d’aquest nucli, la terra és suau,
generosa, plena de perdó. S’ha tornat cendra. Agafa aquesta terra en la concavitat
dels seus dits trenats i l’aixeca, per sobre el cap, més amunt, la separa, i cau a
terra com un record dolç.
Pensa en la sed que té, i es pregunta quanta estona
passarà abans de poder tastar l’aigua. En la seva enyorança hi ha la terra
mal!leable, com argila, i el gust de l’aigua. Enyora veritats senzilles, un matí
només amb un sol naixent que acaricia la terra, res més. Riu del seu anhel d’un nou
començament, d’una cosa inofensiva com la sortida del sol, una cosa que no pot
mesurar amb el seu propi cos. Allà, temptant-la, molt enllà de l’horitzó. Sí, una
sortida de sol amb un tumult salvatge de pols vermella. Això. Familiar i lliure. Un
ferment líquid.
La manca d’aigua. L’aigua ajunta les coses.
Dues pedres en un bassal d’aigua esdevenen una, però a l’aire cadascuna és
orgullosa i sola. Dos pals, dos ulls que pertanyen a la cara d’una criatura. Quan una
planta s’asseca, assoleix la indiferència de la pedra. Tot sovint es crema. És
lleugera com la pols.
Es troba en una terra seca. Esperant en una eternitat.
Esgarrapa la terra amb la llengua entre les dents, sorpresa. Centra l’atenció contra
un punt tou a punt de cedir en aquell mur impenetrable. Una terra arenosa endormiscada, un
terra impassiu.
Les espines fan joc amb la fina ratlla de
l’horitzó. Aquí, tant el matí com el dia ofereixen la mateixa porció de la volta
del cel i de terra dura. A no ser que hi hagi algun altre objecte a la vista, el fet de
girar el cos no representa res crucial, cap canvi sinó la mateixa vista, a no ser, és
clar, que hom sàpiga alguna cosa sobre els núvols, sobre la forma i el pes que presenten
als ulls, sobre l’aigua que contenen o, la major part del temps, sobre l’aigua
que no contenen. Si hi ha aigua, es pot olorar des del núvol com si fos pol!len. Canviar
de direcció vol dir una cosa totalment diferent, potser referent a viure, certament no la
idea de les espatlles realineades contra el tronc d’un arbre, un còdol, o un riu, o
l’esperança.
Quan el cel és d’un blau sòlid implacable, hom
cerca la petita ruixada de frases murmurades que apareixen i desapareixen del cel. Aquesta
dansa distant al damunt és tan perceptible com la brisa suau que passa per damunt
d’una pila de plomes. Una pertorbació que no canvia els contorns absoluts de
l’objecte sinó la seva emoció. És un suggeriment que, com la respiració innocent
d’una criatura sobre un gra d’arros, desprèn la clofolla partida.
De vegades hi ha mans de morter fines i estretes que
suren, suspeses, i semblen formiguers al cel. I tota la volta del cel sembla com plena de
turons flotants. Hi ha turons negres coronats per una espiral de fum blanc. Després
roques que pengen al caire de roques més petites, una rere l’altra, i toquen el cel
a tots costats de l’horitzó. Res no gira, és només una realitat corbada. Això és
sequedat, no aigua.
Hi ha un espetec, com de branquillons fins i secs; el
trencament d’una branca.
La suavitat de les seves cuixes és bella, com el
record d’un aroma que transporta a un altre moment que l’aigua separa, no uneix.
Això és un lloc segur. El pas d’aquest moment és breu. El tacte de la seva cuixa
esquerra és contingut com un sospir prolongat.
El cel és baix i ho il!lumina tot amb la seva
resplendor. Els grans de sorra són un besllum argentat com gotes de rosada. L’aire
es refreda fins assolir una frescor nítida, i ella el sent sobre el front, una brisa
menuda que creix i li venta els ulls. Tanca els ulls i nota com se li refreda la pell fins
a quedar atemperada. Els genolls se li refreden. Tota la càrrega se li esvaeix amb
l’aplegament de forces als genolls; sap que pot caminar i trobar un refugi propi.
El cor que batega és seu, són els seus braços, ella
és ella. Ha sortit d’una clofolla partida. En aquesta volta del cel hi ha una buidor
assuaujant. Ha suportat la pèrdua voluntària del seu fill. Voluntària, no inesperada.
Esperada, no involuntària. La sang seca a les cuixes, entre els dits, el cap rodant i
pesat, la terra seca, buida i lliure.
Això.
Cada moment és d’ella i recorda cada detall amb
claredat fins i tot mentre encara ho viu, mentre hi viu, formant-ne part i
separant-se’n. Posar-se dempeus, s’ho ha de recordar. La terra del seu voltant
mal!leable com argila. Negra de sang que és d’ella. Els enagos desapareguts,
enterrats sota una crosta de terra seca. La faldilla li cau de la cintura fins als
genolls. Els plecs plens de sorra s’estiren i li rellisca la sorra fins als peus. La
vora de la faldilla se li balanceja sobre la pell. La faldilla és d’un groc brillant
i li cobreix els genolls.
Quan mira d’estirar la cremallera de la faldilla
ja està trencada. Tiba la roba i corda el botó de dalt de la cremallera amb fermesa al
trau del costat oposat, a la cintura, i després deixa caure la brusa sense cura sobre la
faldilla. La tela està arrugada. Això també ho recorda. El desordre i el caos descurat.
L’objectiu de tot aquest acte havia estat posar ordre. Ordenar el desordre. En canvi,
tenia els dits plens de talls i amb sang. La brusa se li obre al davant on li ha caigut el
botó. Mira darrere seu i mira a terra, on tenia el colze. El botó ha desaparegut, sap
que és inútil buscar-lo.
El fil del botó caigut penja de la tela allà on
hauria de ser el botó. Comença a fer plans de passar el botó de baix a la part de dalt.
Aquesta acció canviarà el seu estat d’ànim, ara, en plena confusió. Porta els
pits al descobert. El tacte de la roba en els mugrons els sensibilitza, com escaldats, i
el sol envia els seus raigs més freds al punt on s’ajunten els dos pits.
Escampa terra suau sobre les taques de sang que van
donant voltes a l’espai de terra on un animal, ferit, ha realitzat un rite solitari.
Escampa bé la sorra sobre les marques. Aferrada amb gravetat a la seva pròpia agonia, al
seu alliberament descontrolat, en llença a grapats. La terra més fina se l’emporta
el vent, mentre els grans més gruixuts cauen ràpidament a terra. La terra més fina
encegueix.
Phephelaphi clou els ulls i s’empassa el lament.
Hi afegeix més i més terra fins que ha format una pila al seu voltant, i després es
deixa caure a terra. Ha construït un montícul sòlid de terra suau com la cendra.
Després descansa. Recupera forces.
Un firmament de desesperació. Aquell que ha de ser
enterrat en aquesta terra és col!locat en la terra més lleugera que existeix, tan
lleugera que les formigues poden transportar-la, enganxar-la amb saliva i construir
estructures més altes que arbres.
|
Yvonne Vera. Va néixer el 1964 a Bulawayo
(Zimbabwe), on dirigeix actualment la Galeria Nacional d’Art i es dedica a
promocionar i formentar les arts plàstiques. Va estudiar filologia anglesa, història de
l’art i cinematografia i es va doctorar en estudis culturals.