índice   no. 30: maig - juny 2002

      a Benet Rossell

      Va néixer l'any eixordador i calamitós de l'avortat cometa a mig camí entre la lletra àlef i la clau de do de seductora duplicitat (altrament el poble no tindria nom) sota el signe astral de la Tinta Vessada (en temps més moderns conegut com el Forat Sense Cor), cèlebre per la seva influencia esvalotadora en vides altrament virtuoses i austeres.
      Son pare va inventar fórmules matemàtiques radicals i era el doble vivent del símbol de l'arrel quadrada (així doncs: arrels desarrelades, una clau de la gravetat boiant de l'artista i de la tendència que té, no tant a surar com a rebotar, lleugerament). Un cop, les proposicions de son pare, en forma de sàtires calidoscòpiques, bestials i belles alhora, van fer que la terra es girés del revés, però les úniques criatures que estaven despertes en aquell moment eren els borratxos, les rates pinyades, les ogresses, i uns quants poetes i escarabats piloters, i només les rates pinyades se'n van adonar i van canviar d’hàbits. Afortunadament, a la historia li van estalviar una conversa repugnant, ja que els membres del selecte comitè del Premi Nobel de Matemàtiques eren entre els que dormien, tot i que el fill, una rata pinyada que tanmateix no era cap rata pinyada, ai las, no hi era. Més tard, de tota la seva vida de servitud visual n'havia de blasmar la manera com els càlculs terribles de son pare aquella nit fatídica li van fer girar els ulls cap endins i li van petar les orelles.
      Sa mare, que, segons l'humor, era o bé un paral·lelogram exquisidament bell amb plomalls i ales d'insecte als angles o bé un tèrbol riu mitològic, enfosquit de garrotes, era, malgrat les aparences canviants, l'ancora de la família.
      Era ella la que buidava els cranis i escombrava els llits torturats, la que preparava l'estofat quotidià de catàstrofe i gresca, la que tocava les hores, la que projectava les ombres, protegint-les de la mort per il·luminació, la que els rentava totes les angoixes humils i prèviament encongides, la que se les estenia sobre els membres extensos per curar-les al sol violent, com pernils de muntanya. Quan, molt més tard, li van demanar que descrivís els primers records, l'artista va contestar: «Salats».
      Va ser també sa mare la primera a adonar-se que les paraules eren pedres i, doncs, no tan sols indigestes sinó també de poc valor al mercat, que només servien (com la resta de nosaltres) per tapar forats. Aquesta és l'observació que va fer en públic; l'observació privada, feta tan sols a la família, era que tot és una pedra, fins l'aire, l'amor i els somnis. Això va proporcionar una gran estabilitat a la vida del fill, i una gran desesperació, ja que li va fer difícil, entre altres coses, respirar (sempre aquell xerric-xerrac càustic, com una platja pedregosa rascleta per onades de tempesta), però li va alliberar l'art de la il·lusió de permutabilitat.
      El poble on va néixer mai no va acceptar ni la presencia de la família ni que l'artista hi naixés, però això no era gens estrany, perquè l'acceptació, com els semàfors i la incertesa, hi eren del tot estranys. La fama del poble es basava realment en la despreocupació tenaç; i silenciosa, que, tret d'un cert hilomorfisme ingenu, expressaven a la pla<;a del poble amb ventositats orquestrades i ocasionalment amb l'esclat d'escriptura espontània al cel, que és tot el que sabien o saben de procediments cívics o religiosos.
      De jove, el poble no era estrany. El món era estrany. Ara és el poble el que : és estrany. El món també.
      Amb tot el que va arribar a conèixer del món, si es pot dir que una cosa tan opaca i efímera pugui coneixe's, mai no va ser capa; d'oblidar el seu poble natal. Se li arrapava com un rumor, com roba interior mullada, com un eixam de mosques malaltes, amorosament tenaces com el peu d'atleta. Feia que coixegés les passes per les voreres de les ciutats, i feia que s'entrebanqués de camí cap als metros i les portes giratòries. Feia que als restaurants fins els pèsols li rellisquessin del ganivet. Li feia bosses als genolls dels pantalons que havia comprat en uns grans magatzems i li espesseïa la llengua amb dites velles. Ni el seu art no en fugia, perquè el poble se li ficava a les tintes i a les pintures com tifes de vaca en la mel i li seguia la pista de les teles amb esgarrapades i esgarrinxades inextirpables i li tomava el paper tan fragant i engrunable com pa de pagès calent. L'artista s'havia pres aquesta intrusió, ni més ni menys que una possessió demoníaca, amb la gràcia habitual i el pitet tacat. «Que importa?», acostuma a dir, amb la boca plena d'una obra mestra a mig mastegar. «Al capdavall tot són pedres».
      Es podria projectar molta llum sobre aquesta simbiosi de poble i artista si s'haguessin conservat per la posteritat les primeres obres de l'artista, ratlles fe- tes amb un pal a la pols dels carrers del poble i acabades als tres anys d'edat, però al poble feia un cert temps que la posteritat s'havia acabat, que havia desaparegut com el xiulet de fusta, les immaculades concepcions, el bon temps i l’ortodòxia confortant del garrot. Sobre això son pare tenia una fórmula, sa mare un aforisme descoratjador. Pel que fa a les obres d'art, el bestial del poble tenia un comentari més explícit el d’un artista xerrant, com si diguéssim, amb un altre. «El que en podríem dir una reacció natural de forces invisibles actuant al teatre del cervell», ho va definir amb franquesa un del poble, amb llengua grollera, contraient les llargues orelles, «i d'altres parts del cos.. .»
      A més, l'artista, precursor tant dels extàtics de l'action-painting com dels fonamentalistes del disposable art d'una època posterior, podia acceptar l'enfosquiment de la visió elemental pels graffiti anàrquics d'encara més elementals cagallons d'ovella i camins de bast -¿qui era ell per insistir en alfabets metòdics no havent-n'hi cap?- i tanmateix es podria dir que tot el que ha mai dibuixat, escrit, pintat, fracturat, filmat, acariciat o esculpit des d'aleshores no ha estat més que un intent per recobrar aquelles primeres ratlles a la pols del poble, fa tants anys, com si fent-ho pogués desfer la broma matemàtica de son pare i girar el món fins a tornar a posar-lo del dret.
      Així doncs, per una banda el poble va crear l'artista i li va proporcionar eines i teles i una paleta enriquida amb els pigments primaris d'alienació i de patiment (hi havia urticària i mossegada de porc, per exemple) i de desesperació festiva, junt amb cançó i crim i la espacialització del temps amb els seus grocs safrà i verds oliva i malves i ocres i blaus cerulis i, per altra banda, li va fer impossible l'art, tot l'art, de fet, no tan sols el seu, perquè l'art quedava exclòs de les categories a l'abast del poble. Només quan un dia el poble se'n va anar i el va deixar, sol com una esquerda a la vorera del laberint urbà del món, va començar de sobte la seva vida com a artista.
      Va començar amb puntets animats, com per suturar una ferida o per obrir-la. Aleshores el color va emergir i va fluir des de deus secretes (el dret del món?), empenyent els marges cap enfora, fins que ara els dibuixos i les pintures de l'artista són tan grans com el mateix poble, que probablement no era tan gran com l'artista el recorda. Que tracta de fer? Reinventar el poble perdut? Empaperar el buit? Exhaurir els boscos del món per si el poble hi és amagat? L 'artista no ho dirà. Tan sols remarcarà enigmàticament al seu cercle d'admiradors incrèduls, tot regirant un cop i un altre en les mans tacades de pintura les pedres lluminoses dels seus amors i dels seus somnis, que «no hi va haver cap primeria de la vida, només aquesta parodia d'una vida posterior perllongada i amarga.. .».

tbr : no. 30: maig - juny 2002

Narrativa
     7 contes breus de Miquel Bezares
__________________________
Especial Benet Rossell
Benet Rossell: Poemes, escultures i dibuixos
Robert Coover: La primeria de la vida de l’artista
Carles Hac Mor i Ester Xargay: Retrat paraparèmic de Benet Rossell
__________________________
Poesia
      Víctor Sunyol: Iuxta
      Dos poetes del XVIII Festival de Poesia de Barcelona
__________________________
Articles
      Carles Hac Mor: Coneixement...
      El traductor recomana: Nick Hornby, per Xavier Dilla
      Evocació de Segimon Serrallonga
__________________________
   Rebosteria selecta

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il