índex | índice | Dorothy Speak | Michael Faber Steve Lattimore | Javier González | Graham Dickson   | Ken Tesoriere | Ronald Koertge | Greg Farnum | Crítiques Breus (en anglès) | Números anteriors | Enllaços (Links)

entrevista amb Montse Peters

Madame Deschamps
per Montse Peters

 

Tout bonheur est un chef-d’oeuvre: la moindre erreur le fausse, la moindre hésitation l’altère, la moindre lourdeur le dépare, la moindre sottise l’abêtit.

Marguerite Yourcenar

La felicitat és una obra d’art: el menor error la malmet, la menor vacil.lació l’altera, la menor pesadesa la desllueix, la menor ximpleria l’embruta.

Marguerite Yourcenar

I

 Quan sabia que algú l’observava des del capdavall, Madame Deschamps trigava tres segons a baixar cada esglaó de la llarga escalinata de pedra que conduïa al jardí principal de palau. Esmerçava un segon a llançar una mirada altiva cap a l’horitzó de buguenvílies mentre avançava un peu. Un altre segon l’omplia d’un lleu moviment sensual de genoflexió vers el graó inferior. I el tercer segon encara se li feia curt per acompassar un subtil joc de cintura amb la passa que ja maridava la sabata de llaç amb l’enllosat de l’escala. I així fins arribar a baix, on es recomposava amb un sospir premeditat el vestit que estrenava cada vegada que havia de rebre algú. Sempre, un de nou, mai ningú no l’havia vista dues vegades amb la mateixa vestimenta. Encara que, com avui, qui l’esperava al capdavall de l’escala només fos el repartidor del fang. Un fang especial que Madame Deschamps es feia portar de Milieu, el millor material per a les seves estàtues de jardí, un fang que, cuit a temperatura altíssima i recobert hàbilment després amb una capa de resina pigmentada, podia suportar segles sota la pluja de Veciênnes.
        Amb un "bon dia" moderadament impacient, féu un gest amb el cap al repartidor, que començà a descarregar les saques al taller de la senyora, com sempre. Era una sala immensa, enrajolada de marbre, en el qual s’hi reflectien, gairebé de manera insolent, els rajos de sol de primavera que traspassaven els finestrals i que inundaven l’estança amb un atreviment natural. Madame Deschamps odiava aquesta claror tan diàfana; per això, tot just entrar a la sala, s’havia apressat a córrer tot el cortinatge fins a deixar en l’aire només ombres i siluetes.
       Acomiadà l’home amb una generositat de cinquanta francs, i, amb un posat immòbil, dreta al capdavall de la gran escalinata que separava el jardí de palau, resseguí amb la mirada com el repartidor s’allunyava camí enllà. I Madame Deschamps va desitjar no haver-lo de necessitar mai més. Però, en fi, malauradament no depenia d’ella. En girar-se per tornar dins la casa, s’adonà que des d’una finestra, el vell Gravelin l’estava observant en silenci, un silenci al qual l’ancià majordom feia anys que s’havia acostumat, un silenci que ara, rere la finestra no parava de repetir-li dins el cervell que aquella nit ell i la mestressa tornarien a tenir feina.

II

 El vespre s’havia ensenyorit de la finca. La lluna es reflectia, com per rutina, en el llac dels desmais, vora les acàcies ja adormides; la quietud regnava en aquell jardí funest. Dins la casa, però, s’esdevenia una activitat considerable. El vell Gravelin es feia un tip de portar galledes d’aigua des del sortidor al taller. Arrossegava els peus per la sala, gemegant entre les dents, tan encorbat com podia i fent tremolar la galleda plena fins que en vessava una mica d’aigua. Però aquesta estratègia no li servia perquè Madame Deschamps tingués compassió dels seus anys.
       –Us queda gaire per omplir la pastera, Gravelin?
       –No, Madame, aquesta ja és l’última.
       –Doncs ja podeu començar a pastar el fang –féu ella sense mirar-lo–. Ja tinc el cadàver a punt.
       Florentine Deschamps no matava per gust. L’hi empenyia la decepció. Una frustració que li omplia el cos fràgil de dalt a baix amb cada nou encontre decebedor. Cada nou pretendent que resultava no estar a la seva alçada. Ja podien venir amb les millors recomanacions, ser del país o foranis, nobles o nous rics, parlar poc o xerrar pels descosits, però cap d’ells no aconseguia mai passar la pregunta decisiva. I aleshores ella es veia impulsada a correspondre a aquell agosarament insensat de tots els homes que es presentaven a palau amb la certesa de poder plaure les demandes de la vídua més adinerada de la contrada: dominada per la malenconia de pensar que cada un d’aquells pretendents, amb una engruna tan sols d’originalitat, hauria pogut esposar-la, els oferia un lloc al seu jardí, sí, el lloc que, al seu entendre, els corresponia.
       –El fang ja és a punt, Madame.
       –Molt bé, Gravelin, ja us podeu enretirar. Demà li farem el pedestal al costat del llac, sota els desmais. Va arribar lluny, aquest, sabeu?
       –Bona nit, senyora.
       Madame Deschamps romangué pensarosa durant uns instants, inspirant tot l’aire que podia amb cada sospir. Agafava forces mentre enllestia els estris damunt el taulell. No li feia angúnia el tacte amb el cos fred d’aquell pobre desgraciat, ni l’estremia l’absoluta inexpressió d’aquell rostre encara formós. Només lamentava, d’aquell jove, la mediocritat d’última hora que havia impedit a Florentine d’acceptar-lo com a espòs. "Sí, vos vau estar a punt d’aconseguir-ho, Montand" murmurava, mentre començava a recobrir-li els peus i les cames amb l’argila fresca. Sempre es reservava la part de la cara per al final. "Oh, maleït Montand, gairebé em teníeu conquistada…" i subjectava l’espàtula amb unes mans cada vegada més nostàlgiques. Tanmateix no es deixava vèncer per cap ombra de remordiment. "Vau ser un estúpid a l’últim moment, sí, vau cometre una ingenuïtat creient-vos que amb aquella arrogància encertàveu el meu darrer requeriment, el que ha de tombar la balança." I amb el punxó va modelar-li el melic.
       Aquella no era una tasca gens senzilla. Fer una estàtua requereix paciència, certa sensibilitat a les proporcions, un determinat talent a l’hora de reproduir una figura. Ara bé, s’ha de reconèixer que el repte d’esculpir un cos nu afegeix a l’obra un toc de comoditat, quan es pot treballar sobre un model tan real i aprofitable com feia Florentine. I mai no es concedia més d’una nit per enllestir-les. Aquest era un altre alicient que s’havia atorgat.
       Amb el cisell de cullera i la tendresa del seu polze treballava la forma dels ulls del jove René Montand, traspassat a deshora però no sense merèixer-ho; uns ulls amb la vitalitat robada i substituida per la mirada eterna i pètrea de qui ha comès una ofensa irreperable contra la delicadesa d’una dama. I aquestes ofenses, es convencia Madame Deschamps, s’acaben pagant. Només li mancava la part de la boca. Per força l’havia d’immortalitzar amb aquell somriure irritant amb què el jove impertinent havia acompanyat la darrera resposta al seu interrogatori. "Perdoneu el meu atreviment, però això són romanços. Vos no necessiteu que us porti la lluna, l’únic que us cal és un home amb uns bons…diguéssim…atributs. I el teniu al davant, senyora." Amb l’ànima ferida, Madame Deschamps agafà una espelma, prengué distància per contemplar la seva nova obra i murmurà "pobre imbècil" al temps que es girava i s’encaminava a la seva cambra. Gravelin ja s’encarregaria d’enfornar-lo. Gairebé era de matinada i estava esgotada. No va tenir ni esma de desabillar-se abans de posar-se al llit. L’endemà dormiria tot el dia.

III

El vell Gravelin es llevava amb la fauna de Chateau Montmercy. Quan els primers rajos de sol despertaven el llac dels desmais i els ànecs de coll verd saludaven el nou dia amb un xipolleig engrescador que encomanava els pinsans i les verderoles a refilar des de les branques encara humides per la rosada, l’ancià sentia que la natura el cridava a sortir del llit. Aleshores es rentava la cara i amb la parsimònia d’aquell que ja no té res de què sorprendre’s, es mirava al mirall. I, en efecte, en trobar-se els seus ulls cansats amb els de l’espill, no se sorprenia gens ni mica de trobar-hi un home immensament covard. Ni la perruca de cua, ni el fals coll alt de la camisa, ni la levita, ni el llustre de les sabates ja no encertaven a vestir la languidesa que el seu rostre no podia dissimular. Amb tot, es dirigia a la finestra que donava al jardí, obria el porticons de bat a bat i, per uns instants, es quedava immers en la contemplació del nou jorn. Fins que s’adonava que se li feia tard, que havia de baixar, que estaven a punt de venir la cuinera, la cambrera i els jardiners, i n’havia de supervisar la feina.
       Tan bon punt va veure arribar els jardiners, els va manar de cavar un forat per un nou pedestal.
       – Allà vora el llac, sota els desmais– al vell li agradava reproduir les paraules exactes de la seva mestressa. En tenia frases senceres emmagatzemades dins el cap. Era el seu tresor secret, un tresor que mai ningú no li podria prendre.
       – Molt bé, ara mateix ens hi posem– digué el més enraonador –. Heu vist quin goig fan els rosers de la glorieta?
       – Molt– i es girà per tornar-se’n a dins.
       – Seria un bon lloc per col.locar-hi una d’aquestes estàtues, no creieu?
       Gravelin s’aturà en sec
       – Em penso que Madame Deschamps reserva aquest indret tan privilegiat per a una peça molt especial –contestà el vell i reprengué les seves passes lentes.
       – D’això… escolteu… que ens deixaríeu pescar unes truites, després, abans de marxar? El riu en va tan ple…
       Gravelin, encarat ja cap a la casa, ni es girar. Els féu un gest d’aprovació amb el braç i una veu que li sortí gairebé inaudible afegí "però no feu gaire enrenou". Això mateix, no fer gaire enrenou… semblava llei de vida a Chateau Montmercy.
       Els jardiners eren tres i mai cap d’ells no havia fet el més mínim intent d’indagació respecte d’on li venia, a la senyora, aquella dèria artística tan concentrada en forma d’estàtues d’homes nus. Al cap i a la fi, és d’allò més habitual – es deien entre ells – que els rics de mena s’exerceixin en aquest tipus d’entreteniments. I més, en el cas de Madame Deschamps, que tenia un gust tan refinat i tant per sobre de tothom. On deu haver après a esculpir d’una manera tan natural, es preguntaven per preguntar sense deixar que les eines s’adormissin gaire.
       En efecte, els tres homes es limitaven a fer la seva feina, dia rere dia, es consideraven ben pagats, i avui, a més, s’endurien unes bones truites per sopar. Les seves mullers estarien la mar de contentes.

IV

Émile, la cambrera, arribava cada matí a les nou en punt per fer la toilette a Madame Deschamps. La senyora era exigent amb la pròpia imatge, i de vegades Émile s’havia passat una hora per tenir-la pentinada com ella volia. Ara li tibava massa de l’esquerra, ara li penjava massa de la dreta o no se’l veia bé de darrere. Hi havia dies que Madame Deschamps no s’avenia gens amb el que li oferia el mirall del tocador i aleshores, és clar, tota la culpa requeia sobre la cambrera, cada dia tens menys traça, aquests dits inflats ja no et tenen l’agilitat d’abans, va, treu, treu aquesta bírria que m’has fet. I Émile aguantava el xàfec, perquè una bona setmanada li feia més el pes que estar-se a casa enganxada al seu marit que no parava de lamentar-se de tenir la mala sort d’enxampar collites dolentes cada any. A més, hi havia dies que amb la senyora tenia converses prou agradables, ves per on.
       De manera que aquell matí Émile pujava amb passes silencioses l’escala encatifada que menava al dormitori de la seva mestressa alhora que es preguntava amb gran incertesa de quin humor la trobaria. Va trucar a la porta i esperà un instant, però a l’altra banda no hi hagué resposta. Ho va provar amb una mica més de decisió, i res. Ai, coi, es digué, i va anar a cercar Gravelin.
       El va trobar al sortidor, rentant-se les mans, li va semblar de lluny.
       –Ah, no, m’havia oblidat de dir-vos-ho, avui no se la pot destorbar.
       –Vaaaaja –i mirà cap al cel. En tornar a abaixar el cap es fixà en l’expressió del rostre del majordom–. Que li passa res, a la senyora?
       –No, no –el vell s’espolsava les gotes d’aigua sacsejant les mans a l’aire, amb discreció–, una cura de son. Ja ho ha fet d’altres vegades, oi?
       Émile va percebre que Gravelin havia acompanyat aquestes darreres paraules, segurament sense pretendre-ho, amb un somriure lleument amarg. I no va poder evitar sentir que el vell majordom havia perdut, gairebé del tot, el posat entranyable que l’havia captivada anys enrere, quan ella havia entrat a treballar a Chateau Montmercy.
       –Que heu estat ajudant els jardiners a cremar mala herba? –Émile forçà Gravelin a trencar el silenci–. Feu una pudor de fum que espanta!
       El vell, per instint, va dirigir la mirada cap a l’antic celler, on hi havia el forn, i, en adonar-se de l’associació traïdora que el seu cervell havia comès, retornà la vista al sortidor. Es va olorar la camisa.
       –Teniu raó…, però m’agrada entretenir-me al jardí– s’escurà la gola–. Escolteu, em penso avui no caldrà que us quedeu. Madame Deschamps potser no es llevarà en tot el dia.
       –Si que m’ha costat poc, avui, de guanyar-me les garrofes. Au, doncs, que tingueu un bon dia– i féu mitja volta cap al mateix camí per on havia vingut feia unes hores.
       Émile, com els jardiners, tampoc no gosava expressar en veu alta algunes preguntes que sovint li venien al cap. Preguntes com ara per què Florentine Deschamps establia que, tret de Gravelin, és clar, ningú del servei no s’allotgés a Chateau Montmercy, tal com era habitual en d’altres mansions. Bé, la cuinera sí que també dormia allà, però – i ho sabia del cert –, tenia prohibidíssim de traspassar les dependències senyorials. Fins i tot el mateix Gravelin havia de servir els àpats, per tal que la Marie no pugés per res a dalt. La seva activitat es reduïa a baix a la cuina i a la cambra que se li havia condicionat al costat. Però, per què aquest tracte deferencial amb la cuinera?, s’insistia Émile, no deu pas tenir a veure amb el fet que sigui sord-muda…
       La cambrera gairebé havia arribat al llindar de la propietat. Es tombà cap a la majestuositat de la casa, deturà la vista just sobre la finestra de Madame Deschamps i remugà "qui pogués dormir tot el dia…". Ja anava a continuar camí enllà, quan es girà de nou cap a la mansió i amb un cop de cap resolgué per ella mateixa: "saps què, em sembla que demà no vindré". I s’allunyà de la finca pensant que, en realitat, el que havia volgut dir era que ja no hi tornaria mai més.

V

A quarts de deu, quan la fosca i el silenci s’aliaven per regnar sobre Montmercy, Florentine Deschamps féu dringar la campaneta i ordenà Gravelin que li servís el sopar al menjador petit. La vídua destil.lava amb tal afectació cada paraula que pronunciaven les seves delicadíssimes cordes vocals, que feia tot l’efecte que els mots s’evaporaven tot just desprendre’s dels seus llavis. Però el vell, tot i patir ja cert desgast d’oïda, havia desenvolupat un sisè sentit per captar a la primera qualsevol desig o voluntat de la seva mestressa, per molt fluix que fos el to de veu amb què es materialitzaven. Per això, el majordom no s’hagué de fer repetir de Madame Deschamps que aquell vespre desitjava sopar amb xampany. Del de la reserva.
       De seguida, Madame.
       Quan pujà de la cuina a servir-li el foie d’ànec amb salsa d’aranyons i purè de patata, ja s’havia begut mitja ampolla del Rochand. En dipositar-li el plat a taula, Gravelin es notà la mà de la vídua damunt el braç. Ell la mirà des dels seus ulls tan aparentment immutables davant qualsevol sorpresa. Ella, amb l’altra mà, li féu entendre que s’acostés. Quan el tingué gairebé a cau d’orella, li va dir:
       –Ja heu fet desaparèixer les robes del jove Montand?
       –Les he cremat aquest matí al celler de darrere, senyora.
       – I… l’estàtua?
       – Enfornada, vernissada i col.locada.
       –Molt bé –i li alliberà el braç–. No, no marxeu encara. Seieu i serviu-vos una copa de xampany.
       –Senyora, no… jo no…
       –Seieu, vull celebrar una cosa.
       Florentine omplí una copa per a Gravelin, però ell s’hi resistia: temia no saber agafar la copa correctament. Mira que n’havia servides, però enlairar aquell cristall ple de beuratge exquisit en direcció als seus propis llavis era una cosa que, en aquella situació, es veia incapaç de dur a terme amb la mínima elegància exigida.
       –Au, va, seieu, és una ordre.
       Gravelin obeí i féu un glop.
       Madame Deschamps començà a degustar el foie:
       –Mmmm, és un tresor, aquesta cuinera.
       El vell no sabia a què atribuir el bon humor amb què s’havia llevat la senyora aquell vespre.
       –I doncs… la celebració, Madame, de… de què es tracta?
       –Ah, sí. He pres una decisió –s’eixugà els llavis amb el tovalló de domàs per evitar qualsevol possible resta de salsa–. Abandono l’escultura.
       Gravelin arcà pausadament el gruix de les seves celles i dirigí amb timidesa la mirada cap a les mans de la vídua, unes mans blanques, suaus, tendres i alhora frívoles, unes mans que maten homes per caprici – per ofensa, segons ella –, sí, unes mans capaces d’amagar crims sota una capa d’argila, unes mans precioses que avui, segons semblava, havien decidit abandonar la idea de lluir, per fi, un anell digne de la seva altesa.
       –Voleu dir… no més… cadàvers, senyora?
       Madame Deschamps somrigué a la brillantor que tot d’una desprenien els ulls del criat.
       –Quina paraula més lletja, no trobeu?, cadàver, cadàver, és un mot d’allò més tètric. Prefereixo dir-ne cossos, no semblen tan morts. De fet, conec moltes persones que són cossos fins i tot en vida. Només són això, cossos, m’enteneu?
       El vell l’entenia perfectament, i es moria de ganes de pladejar amb la seva mestressa, però no gosava abandonar la posició de criat.
       –Perdoneu, Madame, així… ja no busqueu espòs?
       –Més que mai, Gravelin, però estic cansada de cercar en va– i amb els dits s’apartà uns fils de cabell que li feien pessigolles a l’orella–. Em casaré amb el primer noble que em faci un compliment.
       De sobte, Madame Deschamps féu un moviment amb el cap donant a entendre a Gravelin que es retirés. A la viuda, l’havia envaït un molest sentit del ridícul: ella confessant les seves coses al majordom! I s’adonà que no era la primera vegada que li passava, que sovint se sorprenia a ella mateixa enmig d’una conversa massa íntima amb el criat. Un ridícul espantós que d’ara endavant caldria evitar.

VI

 Florentine duia, aquell vespre d’abril, vestit de seda blau com l’oceà en dies de cel serè. Passejava els ulls entre el jardí de Montmercy amb l’elegància del flirteig a la mirada.
       Darrere seu, la casa dormia, i només l’oreig de les buguenvílies ornava el silenci vellutat de la nit. Encara es notava les bombolles del xampany a les venes, i el vermell esclatava en els seus llavis de foc. La pell li tremolava sota la lluna, que l’escortava fins a l’encontre amb els seus estimats. Embriaga d’olors de primavera, descalça en aquella mar verda, tendra, sense fronteres per als somnis, es deixava portar per l’aire, que li onejava els cabells a ritme de vals.
       Més enllà de l’estany, rere els desmais, descobrí el seu nou amant de pedra. El jove René Montand somreia dalt d’un pedestal de granit i tenia la mirada altiva com mai. Florentine no dubtà en considerar que aquella última obra acaronava la perfecció. Certament un final digne de la seva col.lecció.
       Ai, las!, la trobaria a faltar, l’emoció de matar, el goig de veure acomplerta una missió…? Sí, Florentine Deschamps tenia una missió, una missió tan delicada i soferta com era acallar la mediocritat de cada representant del sexe masculí que se li presentava a palau amb la pretensió d’esposar-la. Si, acallar aquesta mediocritat i reconvertir-la en objecte d’adoració. Perquè un cop callaven, els homes, esdevenien admirables.
       Però totes les batalles cansen, oi?, es deia alhora que la fragància dels rosers impregnava les seves passes nocturnes damunt el camí de graveta que menava al sortidor, a l’altra banda del qual el coronel Luvois dominava el centre del jardí. Oi, coronel? Vos trobo que heu perdut així nu, l’uniforme us donava tanta dignitat, que heu quedat ben despullat, si em permeteu aquesta broma. Però aquest puny alçat i la prominència del mentó encara us fan justícia, vestigis de la vostra bravura enfront de l’enemic. Encara que, tot s’ha de dir, seduir una dona no és ben bé el mateix que conquistar un turó, estimat coronel. Vau errar l’estratègia, i una badada sovint costa la vida, ves.
       Madame Deschamps es fixà en la lluna, aquella lluna que cap nit era la mateixa, però que sabia guardar-li els secrets. La lluna, protagonista de la qüestió que posava a prova l’enginy dels pretendents, quan havien aconseguit satisfer dignament les demandes de la vídua, i que ella esperava que fos contestada amb la màxima originalitat.
       Original com l’estàtua… d’André, es deia?, sí, André de Plombière, assegut damunt un sòcol de pedra, amb el vostre barret negre, i la cara riallera, mig ocult ja pel rododèndron en flor. Cada paraula vostra era una melodia, cada gest, un poema. Ningú m’havia fet estremir com vos quan vau murmurar-me a cau d’orella les que crèieu que eren totes les meves virtuts. Semblàveu conèixer tots els meus gustos, però… ara ja sabeu que no perdono els enganys. A cada visita vostra, em desapareixien, ara uns coberts, ara una joia, ara una figura de bronze… Sí, ja podeu riure tant com vulgueu, amic meu, fent-vos passar per l’hereu de cent acres de vinya en plena producció… Però m’alegro de tenir-vos aquí, vau ser capaç de fer-me somiar.
       I Florentine Deschamps continuà el passeig nocturn pel jardí, ritual que feia de tant en tant, quan se sentia nostàlgica o sola o trista o tot plegat. Passejava el seu cos de papallona entre flors i arbusts, aturant-se a cada encontre amb un nou amant: enllà encara l’esperaven Jean-Baptiste Raveneau, el que li faltava un dit, i el pintor italià, Giacomo Lucresi, que li havia promès que la pintaria a la vora de l’estany, i el marquès de Saint-Laurent, que es volia casar amb la condició de no tenir relacions sexuals amb ella, perquè li confessà obertament que ell s’entenia amb un músic, quina ofensa! Tots, tots havien trobat el seu lloc a palau. Tal com s’esperaven.
       Ara Madame Deschamps només pensava en casar-se aviat i fer vida social i poder ostentar marit davant la comtessa i la marquesa de tal i tal.
       I oblidar el gust per l’escultura.

VII


El setze de maig de mil vuit-cents noranta-tres arribà a Montmercy, a lloms d’un cavall negre, un jove que canviaria el curs de la vida de Florentine Deschamps. Feia un matí esplèndid i la vídua llegia Flaubert sota l’ombra d’un parasol, envoltada per un esclat de begònies roges. Aprecià el trot del cavall des de ben lluny, però en cap moment no decantà la vista del llibre. Gravelin, que voltava pel jardí, ja atendria qui fos. Just en acabar el capítol sisè, ve percebre com el cavall s’aturava damunt la grava que llindava els jardins.
       –Bon dia –digué el foraster, amb una veu forta i dolça alhora, mentre desmuntava.
       –Bon dia –respongué Gravelin que ja s’hi havia acostat.
       –És aquesta la finca que està en venda? –preguntà amb la vista tombada cap a la dama que seia al jardí i que semblava ignorar-lo a propòsit, aparentment absorta en una lectura sens dubte gratificant.
       –És la de l’altra banda del riu– l’informà Gravelin.
       El foraster no podia evitar mantenir la mirada fixada en aquella silueta delicada sota el parasol.
       –No és aquesta, senyor, la que es ven és a l’altra banda del riu– li repetí el vell.
       El jove es tragué els guants amb tota temperància i s’encaminà cap a la dama.
       –Llàstima, que no sigui aquesta. Els jardins són preciosos.
       Madame Deschamps alçà la vista del llibre i observà el nouvingut.
       –Ja la podríeu comprar, una propietat com aquesta?
       –Amb vos inclosa, em temo que no. Estic segur que les vostres virtuts farien pujar massa el preu.
       –Què us ho fa suposar, això? –a Florentine se li acaloraren lleugerament les galtes davant aquest compliment tan directe.
       –Intuïció –i somrigué–. Permeteu que em presenti: sóc Maurice Saint-Just, comte de Godard –féu una reverència, prengué la mà de la dama i la hi besà.
       Ella deixà el llibre, amb suavitat, damunt la gespa, i s’alçà de la cadira amb tot el protagonisme d’una dama que no sap viure d’altra manera que sent el centre d’admiració d’homes distingits.
       –Florentine Deschamps, vídua de Clemenceau.
       –Enchanté, Madame.
       I començaren de caminar pel jardí.
       –Així que voleu comprar un chateau… A què us dediqueu, si no és molta indiscreció?
       –Escric –respongué el jove, mentre trencava una branca d’un desmai per jugar-hi entre els dits, cosa que no va fer gens de gràcia als jardiners, que havien vist el sacrilegi en silenci.
       –No recordo haver sentit mai el vostre nom com a autor de cap llibre.
       –No publico el que escric, Madame.
       La vídua se’l mirà amb un recel no gens mancat de curiositat.
       –Així, doncs, escriviu secrets?
       –No, no, no em malinterpreteu, el que vull dir és que només escric per mi, per pura satisfacció pròpia, m’enteneu?
       –I quina mena de coses són les que us satisfà d’escriure? –li demanà, just quan vorejaven el sortidor dominat per la presència nua del coronel Luvois.
       –Oh, no us penseu, no narro grans aventures, ni explico grans drames. Jo només observo la realitat i la reinvento damunt d’un paper –s’aturà i la mirà als ulls–. Per exemple, ara mateix m’és del tot impossible no fixar-me en la bellesa del vostre rostre: en com us brillen els ulls sota aquest sol de maig, en la passió que oculten els vostres llavis, en la suavitat de les vostres galtes…
       Madame Deschamps notà una acceleració en el batec del seu cor.
       –… i aquesta nit, a la meva cambra, escriuré com enyoro la vostra mirada, com els vostres llavis m’encenen el desig, i acaronaré les vostres galtes i us besaré tot el cos–. La mirà fixament als ulls–. Damunt un paper, és clar. Ja us ho he dit abans: observo i reinvento al meu gust.
       –D’això…digueu-me, comte de Godard, la vostra esposa llegeix mai tot això que escriviu sobre altres dones?
       –Si tingués esposa, crec que no em caldria fixar-me en la bellesa d’altres dones com vos, Madame –somrigué i s’aturà vora el rododèndron que mig cobria la figura riallera de l’André, poeta i lladre mentre va poder.
       –Aquestes estàtues són magnífiques, sabeu?, tan… tan… expressives. Qui us les ha fet, si es pot revelar el secret?
       A Madame Deschamps li brillava tot el rostre. Aquell comte aparegut damunt d’un cavall, vingut de no importava on, tan elegant, tan sensible, tan intel.ligent, tan segur d’ell mateix…. la tenia del tot enamorada.
       –Què pensaríeu si us digués que les he esculpides jo, totes i cadascuna d’aquestes estàtues? Jo també observo la realitat i reinvento al meu gust, sabeu? –somrigué amb picardia i orgull.
       Continuaren així parlant i passejant durant una estona llarguíssima, absents per complet de qualsevol indici de monotonia. El comte no va poder estar-se de dir-li que era una dama extraordinària i Madame Deschamps no va poder evitar aquell pessigolleig insistent que la urgia a demanar-li que es casés amb ella. I s’oblidà del tot de preguntar-li per què volia comprar una mansió tan gran.
       De sobte, trencant l’aparent quietud de Chateau Montmercy, la veu de Madame Deschamps arribà com un llamp a les orelles del vell majordom, que feinejava amb els jardiners:
       –Gravelin!
       –Digueu, senyora.
       –Prepareu una habitació pel comte. Ah, i digueu a la Marie que tenim un convidat a sopar.
       –Entesos, Madame – el vell féu que sí amb el cap i anà cap a dins mormolant quatre paraules inaudibles, que si haguessin estat pronunciades en veu alta haurien sonat alguna cosa així com "comte?, aquest és comte?, però si sembla sortit d’una funció de titelles…"
       I anà cap a dins a complir ordres.

IX

 La cerimònia fou tot un èxit. Oficià el bisbe de Lutard, arribat a Montmercy amb gran honor per a esposar uns nuvis tan distingits a la capella mateixa de palau. S’hi comptaren ben bé unes tres-centes persones, totes amb títols i càrrecs i joies i medalles. Madame Deschamps duia un vestit cru amb polissó i escot de barca, enmig del qual lluia un collaret cenyit que acabava amb una pedra preciosa de talla ovalada, a joc amb els brillants de la diadema que coronava el pentinat que li havia fet Émile aquell mateix matí. La cambrera s’havia repensat la seva decisió de no tornar a Montmercy en assabentar-se de l’imminent enllaç. No podia deixar perdre una ocasió com aquella de participar en un esdeveniment tan important.
       L’altra part afortunada, Maurice Saint-Just, comte de Godard, el nuvi, també feia el seu goig: pantalons ajustats i armilla amb botons d’or, el cabells lleugerament arrissats i tallats a la perfecció, i aquell somriure innat amb què acompanyava cada gest i cada passa que el duia a l’altar.
       L’instant més esperat per tothom arribà quan Madame Deschamps, amb tota la parsimònia de què era capaç, es tragué els guants de mitja màniga per rebre l’aliança tan llargament anhelada de la mà d’aquell jove galant. I aquest instant, Madame Deschamps el volia assaborir a fons. Ella era la màxima protagonista d’aquella festa, el punt de mira de tothom, l’enveja de totes les dames assistents, els marits de les quals tenien ja cabells blancs, lluien una panxa prominent i tot el dia es queixaven de mal de peus. I ella volia gaudir d’aquell moment, mireu-me, admireu-me al costat d’aquest jove formós que m’estima perquè sóc bella i intel.ligent, admireu-me, perquè avui és el meu dia.
       El banquet es féu als jardins: el temps acompanyava d’allò més. Els jardiners havien esmerçat quatre dies en arrodonir els arbusts, estassar les males herbes de vora el llac, podar les branques de les acàcies, remenar el sòl dels terraplens, arrencar restes de molsa seca de les pedres dels caminois, i no van parar fins haver rasclejat cada racó de gespa i netejar-la de fulles seques i altres elements indesitjats pel perfeccionisme de la seva mestressa. I el cert és que havien deixat uns jardins impecables, que en aquell dia tan destacat per a Madame Deschamps, constituïen un marc de somni per al seu esperat i admirat casori.
       Serviren el convit una quinzena de cambrers d’allò més atents, llogats expressament per a l’ocasió, els quals Gravelin, en petits rampells d’orgull, intentava dirigir. Però els seus intents foren una i altra vegada totalment frustrats pel savoir-faire dels cambrers, que treballaven amb eficàcia i diligència sense necessitat de consell d’un ancià majordom, al qual ignoraren durant tota la festa.
       Els convidats no paraven d’elogiar i envejar el bon gust de Madame Deschamps a l’hora de triar el menú que conformava el banquet, uns requisits preparats amb tot detall per una vintena de professionals, entre cuiners, ajudants de cuina i especialistes en rebosteria, també, naturalment, llogats per a la gran ocasió.
       Observar la multitud de nobles figures allà al jardí, menjant i bevent, enriolant-se, criticant-se els uns als altres, llançant-se mirades còmplices alguns, i ignorant-se per complet els altres, era tot un espectacle per a uns ulls tan senzills com els d’Émile. Dreta, recolzada a la barana de l’escala de pedra, amb un pastisset de carn a la mà, recorria amb la mirada els pentinats, els vestits, les joies, els posats, les sabates, els gestos, les rialles que es concentraven a l’entorn d’aquelles taules immenses i farcides de menges exquisides, parades sota un sol radiant de finals de primavera. I Madame Deschamps, quin goig que feia amb el recollit de cabells que li havia fet ella mateixa aquell matí amb tota la paciència del món. En fi, suspirà Émile, qui pogués ser com Madame Deschamps… però ella mateixa s’adonà a l’acte que, en el fons, no havia pronunciat aquell pensament amb gens de convicció.
       Comtesses, marquesos, barons i princeses intercanviaven opinions sobre la política de l’Estat, sobre el progrés de les màquines i altres assumptes semblants, però el comentari més sovintejat, el tema més tocat, l’especulació més formulada, en fi, la qüestió més plantejada en tota la festa fou si algú coneixia el jove Maurice Saint-Just, comte de Godard, altrament dit el nuvi o, més aviat, a aquelles alçades, ja espòs de Madame Deschamps. I la negativa unànime va planejar damunt els convidats.
       Bé, a part d’aquest, hi va haver un altre tema estrella durant el banquet als jardins de palau: la bellesa única de les estàtues que, estratègicament situades sota un arbre o rere una font, sorprenien els passejants curiosos que decidien recórrer els jardins. Unes estàtues insòlites, sens dubte.

X

Quan, per un racó del cel de Veciênnes, aparegué tímida la lluna, ja no quedava cap convidat, ni cap cambrer ni cap cuiner a la casa. Chateau Montmercy tornava a la calma habitual dels vespres. Amb una novetat: Madame Deschamps ja no estava sola a la seva cambra. Florentine Deschamps pertanyia a un home jove, culte i ben plantat. I Gravelin no podia parar de donar-hi voltes. Sol a la seva habitació, no aconseguia aclucar l’ull. S’havia endut de baix una ampolla sencera d’Orsignac. Ningú no ho notaria. El vell se sentia valent aquella nit. I ara l’ampolla l’observava mig buida sobre la seva tauleta de nit. L’ampolla li deia, Gravelin, has fet tard, amic meu, has fet tard. I ell no podia treure’s del cap la idea que aquell desconegut estigués prenent el cos suau i delicat de la seva mestressa. I no pogué estar-se ni un minut més sol en aquella habitació de majordom. El vi l’havia envalentonat i la força del neguit el va empènyer a arribar-se fins a la cambra nupcial. Sigilós, acostà l’orella rere la porta i provà de mirar pel forat del pany.
       Maurice Saint-Just, comte de Godard, l’espòs, descordava amb delicadesa el llaç de les sabates de Madame Deschamps, asseguda a l’alcova, esguardant-lo amb ulls de mel. Li acaronava les cames de neu, que feien olor de talc, i ella es deixava fer de bon grat. S’alliberà de la diadema i es deixà caure la cabellera damunt l’espatlla ja nua de vestit.
       ( Tragueu-vos la camisa, Maurice, vull contemplar-vos bé.
       ( Primer he d’acabar amb vos, Madame ( i el jove continuà desabillant Florentine, que no podia imaginar el pes real d’aquelles paraules que acabava de sentir.
       Ajaguda damunt l’alcova, amb res més que la combinació de seda damunt la seva pell, la dama rebia amb tots els honors matrimonials el cos nu del seu nou espòs, que la besava tota, en silenci, massa silenci. Madame Deschamps no va poder evitar de cap manera imaginar-se la sensació que li produiria esculpir aquell cos tan perfecte, ja es veia amb les mans farcides d’argila, modelant cada part de la seva anatomia, reproduint els rissos del seu cabell negre, la fermesa del seu tors, no, ni pensar-hi, havia de treure’s del cap aquesta temptació. S’hi havia casat, per fi s’havia casat.
       Però els pensaments de Madame Deschamps insistien, no es volia quedar amb el dubte, quedaria tan bé, al jardí, aquella figura tan formosa, però no, quin disbarat. I una vegada els dos cossos s’havien tornat a desunir, i els dos amants havien recuperat l’alè accelerat per l’acte amorós, Florentine li demanà el que havia demanat a tots i cadascun dels anteriors pretendents per decidir si mereixien la seva aprovació:
       (Digueu, Maurice, què faríeu si us demanés que em portéssiu la lluna?
       Es féu un silenci que glaçà fins i tot la sang del vell Gravelin que, rere la porta, expectava la resposta del jove. Una resposta que el majordom havia anat elaborant al cap dels anys, esperant poder pronunciar-la algun dia, perquè ell coneixia Madame Deschamps millor que ningú i només ell, a pesar de tot, l’adorava com ningú. I ara aquest txitxarel.lo contestaria qualsevol cosa i faria desgraciada la seva mestressa per sempre més. O seria capaç de matar-lo a ell també, si la decebia…?
       El jove Maurice, davant tal requeriment, acostà lentament els llavis a l’orella de Madame Deschamps i li xiuxiuejà la resposta. A la dama li brillaven les ninetes com mai. Aquelles paraules devien haver-li semblat les més enginyoses que mai ningú li havia dit. Florentine somreia amb una debilitat insòlita. I aleshores el comte, acaronant la suavitat del coll de la seva esposa, digué:
       ( Ara em toca a mi de formular-vos un enigma.
       ( Endavant, pregunteu (a Madame Deschamps li encantaven els jocs. I quin plaer sentir aquells dits tan dolços al voltant del seu coll, que li provocaven un pessigolleix gairebé endormiscador.
       ( Molt bé, presteu atenció: quina cara faríeu si us confessés tot d’una que sóc un caçador de fortunes, que em dedico a seduir dames adinerades com vos i que estic a punt de prémer les mans damunt el vostre coll delicat per quedar-me aquest chateau i aquests jardins tan magnífics a la vista de qualsevol ànima sensible al paisatge?
       Madame Deschamps restà tan astorada que no va sentir les passes feixugues, però decidides, d’algú que baixava les escales amb gran desesperació. El somriure se li havia tornat agre per uns instants i el seu rostre desprenia una pal.lidesa extrema. Però finalment reaccionà:
       ( Reconec que per un moment m’ho he cregut. Sou molt hàbil de parla, Maurice, us felicito de tot cor, però la vostra història té llacunes. Per què us caldria matar-me, si Montmercy ja és vostre, també, havent-me esposat? (Madame Deschamps havia recuperat una mica de color a les galtes.
       ( Sóu observadora, no ho nego, Madame, però no és tan senzill, sabeu? Tinc impulsos per satisfer. Mato les meves víctimes per poder escriure després les sensacions que visc en cada nova estrangulació, cada rostre espantat és diferent, cap cor femení deixa de bategar de la mateixa manera, els tons que agafa la pell, les olors, la mirada contrariada damunt el meu rostre… sempre és única. I aleshores, l’observació en silenci del cos inert és un instant memorable. D’una bellesa sense igual. I poder-ho descriure més tard amb tot detall, en els meus quaderns, tornar a viure cada mort en rellegir-la, és una experiència sublim. Ho enteneu, oi?
       Madame Deschamps acabava de sentir mitjançant aquelles paraules tan precises les mateixes sensacions que ella havia experimentat en esculpir totes i cadascuna de les estàtues a partir dels cossos que ella mateixa havia tingut el plaer d’immortalitzar amb l’ajut d’un verí que afegia a les copes dels seus pretendents, les figures dels quals podia reviure sempre més en la solitud del seu jardí.
       Florentine Deschamps se sentí tan compresa per aquell jove ( que ja no importava si realment era comte o no ( que, escoltant-lo embadalida, no es va resistir gens ni mica en notar-se la nou del coll enfonsada. No va tenir ni esma de cridar socors, la seva respiració va cedir gairebé amb resignació i ja no va ser a temps de sentir com el vell Gravelin esbotzava la porta amb una aixada dels jardiners a la mà, ni pogué presenciar com el vell, amb els ulls sortits d’òrbita, deixava caure l’eina afilada damunt el cap del jove Maurice, que es dessagnà damunt les flaçades de l’alcova de Madame Deschamps, traspassada a deshora i tanmateix no sense merèixer-ho.

XI

Aquella nit funesta d’estiu, Gravelin va tenir feina fins a la matinada.
       De primer, i com va poder, arrossegà escales avall fins al celler les despulles del comte de Godard, descobert a destemps com a farsant professional i assassí despietat. Allí encengué el forn i cremà el cadàver directament.
       Tot seguit, i amb gran esforç, agafà el cos de Madame Deschamps en braços i el dugué fins al taller. Començà a pastar l’argila com havia fet d’altres vegades, però aquest cop la seva feina no acabaria aquí. Amb gran dolor i honor alhora, recobrí pacientment aquell cos tan adorable, entretenint-se en cada detall, modelant-li la cintura i els pits, no sense una engruna de pudor, resseguint-li els contorns del rostre i moldejant-li els cabells a plaer.
       L’ancià no estalvià ni una sola llàgrima en el procés, ans al contrari. Mentre esculpia anava parlant a aquella figura estimada, talment com si l’escoltés, li digué totes les coses que tenia guardades dins el seu cor de majordom. I finalment, quan va creure que ja no podia millorar aquella obra, Gravelin enfornà Madame Deschamps per convertir-la en immortal.
       L’endemà al matí, el vell donà a Marie, la cuinera sord-muda, una bossa plena de diners de la seva mestressa i l’acomiadà. Als jardiners, els avançà el sou de cinc anys amb la condició expressa que tinguessin cura dels jardins tal com fins aleshores, passés el que passés. I a Émile, la cambrera personal de Madame Deschamps, Gravelin li digué que la senyora ja no la necessitava més i que li havia ordenat de donar-li totes les seves joies i altres pertinences de tocador.
       A la tarda, ja sol en aquella immensa propietat, col.locà la peça que culminaria la col.lecció d’estàtues del jardí.
       Un cop enllestida la feina, es retirà esgotat a la seva habitació, prengué l’ampolla d’Orsignac encara mig plena i hi abocà un pols de verí. Se’n serví una copa ben plena, s’acostà a la finestra i assaborí l’exquisidesa d’aquell vi tot contemplant, darrere els vidres i per darrera vegada, la figura bella i altiva de Madame Deschamps que, sota la claror de la lluna de Montmercy, presidia els jardins des del bell mig de la glorieta dels rosers.
        

© 1998 Montse Peters i Boter    
                                                                entrevista amb Montse Peters

Aquesta història no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autora. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

índex | índice | Dorothy Speak | Michael Faber Steve Lattimore | Javier González | Graham Dickson   | Ken Tesoriere | Ronald Koertge | Greg Farnum | Crítiques Breus (en anglès) | Números anteriors | Enllaços (Links)