| índex | índice | Matthew Tree | Isabella Santacroce | Michael Faber | Deirdre Heddon | Lenny T | Melcion Mateu | Ronald Koertge (en anglès) | Rodrigo García | Crítiques Breus (en anglès) | Números anteriors | Enllaços (Links) |
Jordi Puntí (Manlleu, 1967) treballa en el món editorial des
de fa uns quants anys, i ha fet diverses traduccions del francès i l'anglès al català,
les últimes de les quals són 'Senyors Nens' de Daniel Pennac i un guió cinematogràfic
de Paul Auster, respectivament. El seu recull de contes, 'Pell d'Armadillo' (Proa, 1998)
va agradar no només al públic sinó també, vés per on, als crítics; se n'ha parlat
moltíssim, amb justícia, i se n'ha fet una segona edició. Avui presentem un text inèdit d'en Puntí: una ressenya curiosa d'un llibre tan recomanable com introbable. |
RESSENYA Jordi Puntí Blame it on the "Boulanger". Rise and Fall of the Croissant in Nineteenth Century French Literature. Richard Mealtime. Oxford University Press. Oxford, 1997. 312 pàgs. Assumint el risc que es pugui considerar un acte pedant i fora de lloc, no ens podem estar de celebrar l'aparició d'un nou i brillant estudi, acabat de sortir del forn, del professor Richard Mealtime (Plum, Cakeshire, 1944), tal vegada un dels esperits crítics més esmolats de la prestigiosa nòmina de professors d'Oxford. Com ja havia fet en els seus anteriors treballs, Mealtime utilitza un tema transversal, lleuger i banal en aparença, per teixir una densa xarxa de relacions entre diversos referents literaris, distanciats en el temps però tocats per allò que Matthew Arnold (eliotià per una vegada i avant la lettre) denominà "the narrow, almost impassable way running between Tradition and the Sign of the Times" (cito del text de Mealtime). Així, després d'analitzar la importància gairebé subliminal dels samovars que crepiten a les cuines de la literatura russa del segle passat, de Gogol a Babel (There is a Light that Never goes Out, Oxford University Press, 1983), i d'entossudir-se de manera gairebé malaltissa --passeu-me la gosadia-- amb els papers pintats que vesteixen les cases de Dickens (Bleak Walls: Was Charles Dickens Colour-blind?, Oxford University Press, 1989), el professor Mealtime ha estudiat amb atenció i resultats brillants les improbables (i innegables, a la fi!) relacions entre el croissant, el simple pastisset de fleca, banyut, daurat i sovint de mantega, d'una banda, i de l'altra el gruix de la literatura francesa, especialment la que genera el segle XIX i que es clou amb la figura abassegadora de Proust. La tesi de R. Mealtime és tan senzilla com contundent: a partir del segle XVIII, el croissant té una presència continuada a la literatura francesa, sobreviu als diferents canvis estilístics i gaudeix d'una edat d'or al segle XIX, una presència que davalla a entrada del segle XX, quan Proust, que va À la recherche du temps perdu, s'entesta a mossegar una magdalena --i no un croissant-- per tal de temptar (amb un moviment gens barroer, sigui dit de passada) la pulsació de les tecles de la memòria. Mealtime, needless to say, mostra una gran habilitat i un profund coneixement de les lletres franceses a l'hora d'aportar exemples que confirmin la seves idees; per començar, se centra en una obra no gens menor del XVIII, un compendi de perversitats: Les Liaisons dangereuses, de Choderlos de Laclos. Amb gran sagacitat, l'autor de l'estudi ens adverteix que el croissant, a les pàgines d'aquesta novel.la epistolar, és usat sempre com a referent irònic i mordaç de la infidelitat: els dos corns són fàcilment identificables amb les banyes que exhibeix metafísicament, ignorant, el marit enganyat. No ens podem estar de reproduir una breu referència de les múltiples que aporta Mealtime; diu el vescomte de Valmont en una carta adreçada a Madame de Merteuil: "N'y-at-il déjà dans les yeux de Madame de Tourvel cet éblouissement paradisiaque des pécheresses savantes, ce désir [de] croissant?" (la cursiva és meva, i els claudàtors inclouen la decisiva intervenció textual de R. Mealtime). El moll de l'os del llibre, com ja he dit abans, el conforma l'anàlisi implacable del segle XIX, tant pel que fa a la novel.la com a la poesia. La feinada de Mealtime és incalculable, ja que ens forneix un sens fi d'exemples; per les seves mans, a l'obrador, hi passen Zola i Stendhal, Dumas fils i la Sand, Balzac i Mérimée, Verne (sí, també!) i Flaubert. En un accés d'humor britànic, Mealtime arriba a dir --traduïm--: "Hem de convenir que el conjunt de La Comédie humaine de Balzac, à vue d'oiseau, esdevé un enorme croissant farcit... de vida." De tota manera, si hi ha un autor que Mealtime explota amb saviesa i enginy és Flaubert; advertim, per exemple, aquest fragment de Bouvard et Pécuchet, on el croissant perd el tractament de menja i transcendeix en sujet de conversa (i controvèrsia): "Et pendant que les plats se succédaient, poule au jus, écrevisses, champignons, légumes en salade, rôtis d'alouettes, bien de sujets furent traités: le meilleur système d'impôts, les avantages de la grande culture, l'abolition de la mort, la grave consistance des croissants vernis; le sous-préfet n'oublia pas de citer ce mot charmant d'un homme d'esprit: 'Que Messieurs les assassins commencent!'" --"... la greu consistència dels croissants envernissats ...", tradueixo, i goso anotar: el vernís és la tènue capa de caramel que tenyeix únicament els croissants de factura més refinada, és a dir de l'alta societat. Si la novel.la del XIX és un camp de cultiu per a la referència croissantística (és hora que el mot comenci a circular), la poesia del mateix període, amb tot el seu caràcter convuls, bouleversant, fundacional, no en resta pas aliena: Mealtime, amb nervis de cirurgià, enarbora el bisturí i dissecciona els simbolistes, Baudelaire i Mallarmé, Verlaine i Rimbaud. A Les Fleurs du mal, del flânaire Baudeleur (passeu-me la brometa), descobreix rastres del pastisset a gairebé tots els poemes, d'entre els quals aquest fragment de "Le possedé": "Mon âme se perd dans ce croissant / pouvoir ..." --Mealtime ens avisa tot seguit que seria un error considerar croissant com a adjectiu (la lliçó més lògica): la lectura correcta és veure'l com una aposició de pouvoir, només així els versos obtenen un sentit ple. Un altre exemple el trobem en aqust vers del poema "La mort dels amants": "Cé désir, croissant, de toi je l'attend", on el tema aconsegueix plena ressonància gràcies a la preciosa rima interna: croissant - attend. Tot i aquest devessall d'exemples, que aquí hem recollit en abrégé, la clau
de volta que aporta el gurmet Mealtime és el canvi que s'opera en Proust, i que preludia
l'entrada a tota la literatura del segle XX. Tanmateix, "la fatal decisió de
l'ingràvid Proust --citem Mealtime, traduït per nosaltres-- ho és menys des del moment
que sabem que, com a mínim, l'allitat impenitent va dubtar". En efecte, l'ínclit
professor Mealtime ha aconseguit una veritable diana en aportar una versió primicera,
d'estil matusser i mai reproduïda anteriorment, en què Marcel Proust construeix la
famosa escena amb un croissant en lloc d'una magdalena; llegim-lo pietosament: "[...]
en ce moment, lorsque je pris le croissant et, en arrachant violemment une des
extrémités, la submergeai dans le café au lait, comme pour la noyer définitivement, et
l'emportai dans ma bouche avide du matin [...]." El darrer tirabuixó de Mealtime,
l'as de la màniga, arriba al final, quan justifica el canvi (i, amb ell, tota la
literatura posterior) gràcies a un sobtat desfici freudià del narrador Marcel Proust,
que veu en la magdalena "la reproducció quasi perfecta del mugró matern --traduïm,
un cop més--, succionat un i altre cop en el record, mentre que la bigarrada i
antediluviana figura del croissant només fóra capaç de sostreure'l al passat més
llunyà, quan l'home encara no era home, pels segles dels segles, i, mentre s'arrossegava
per aquests mons de Déu, a tot estirar era capaç de balbucejar mots incomprensibles que
el lligaven a un estat genèric in utero." |
© 1998 Jordi Puntí |
Aquest relat no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem que llegiu les condicions d'utilització |
índex | índice | Matthew Tree | Isabella Santacroce | Michael Faber | Deirdre Heddon | Lenny T | Melcion Mateu | Ronald Koertge (en anglès) | Rodrigo García | Crítiques Breus (en anglès) | Números anteriors | Enllaços (Links) |