Critica


LAIA NOGUERA I CLOFENT

ALQUÍMIA DEL BLAU


La llum més profunda. L’èxtasi d’escriure i de llegir. Aquella guspira. També, l’èxtasi de la pintura, en la creació i la percepció. Descobrir el sentit en la interacció de traços. Recompondre allò que, sol, és escòria.
       La poesia i la pintura són germanes. Poden traduir-se, emular-se i contaminar-se. Una prova: Josep Palau i Fabre va escriure la sèrie de poemes “Teoria dels colors”, dedicada “al boig dels colors, Picasso”. No són textos que explícitament vulguin donar raó de la pintura d’aquest “boig”, sinó que creen sobre la superfície mítica de la simbologia dels colors. S’apropien del llenguatge pictòric. Són pintura. I una altra prova: Picasso comet poesia en l’alquímia que fa emergir, de la forma destil·lada, llum sobrenatural.
       La poesia i la pintura són germanes. En una lluita contra el no-res, la pintura obliga la matèria a encabir-se sobre el buit, de la mateixa manera que la poesia omple el silenci amb traços sonors que, junts, generen significats inaudits. La pintura i la poesia són el miracle de l’existència. Una existència finita i volàtil, tanmateix, perquè és només en tant que humanada. Per això és tan propera al no-res. Un somni.
       El primer poema de la sèrie de Palau es diu “El Danubi Blau”.

EL DANUBI BLAU

El blau va néixer en el mar per a inundar-nos. Inundà la cambra, inundà el pensament. Les tovalles es tornaren blaves abans del dinar, i no podem tocar cap fruit que no sigui blau ni podem menjar sinó claror blava...
   Els ulls blaus, ho veuen tot blau? I els ulls verds, tot verd? I els negres, tot negre? Però els nostres ulls canvien de color a cada instant i arribem a fer-nos la il·lusió que les coses són canviants. Només els ulls blaus tenen aquesta propietat de permanència. Res no altera la visió blava de les coses. I la barca del pensament, igual que la de rems, navega sobre el blau.
   El blau tenyeix, destenyeix. Sincronitza amb el temps. Hi ha malalties blaves, hores blaves, músiques blaves. El blau és sempre musical, des de l’ultramarí fins a l’atzur transparent. La flauta del pastor és blava. Hi ha amors blaus també. Són els que es mantenen purs, quan els amants naveguen l’un dins l’altre ulls endins. Si el silenci els acompanya, el blau es manté intacte, i poden arribar al bes blau, a l’abraçada blava... El blau és més pur que el blanc, que és incitant, excitant, nerviós, metàl·lic. La Puríssima Concepció vesteix de blau o porta, almenys, una franja blava.
   La cinta blava en el cabell de les noies i ja no goseu tocar-les.

14 de desembre de 1946

 

Hi ha un quadre de la col·lecció permanent del Museu Picasso de Barcelona, “Nu femení” (de l’època blava, és clar), que podria ser una concreció pictòrica de la teoria, entre irònica i seriosa, de Palau. Ve a ser així, alquímicament parlant:

 

NU FEMENÍ

Hi ha una dona blava. D’un blau impur, contaminat de carn, de roig, de brut. La dona és una dona. És un puny, una estaca, un pou, un cim, un cúmul, un arbre de dona. “No tinc res”, diu, perquè ho té tot: un cos sòlid i massís, uns cabells com una túnica, uns pits que marquen el sentit de l’espai i el pas precís del temps a sobre del seu ésser, uns peus (quasi inexistents, perquè s’esmunyen al no-res que els mossega des de sota) junts i consagrats a ella, unes mans amples que s’obren per dir “aquí sóc jo, aquí em tinc. Jo, la dona blava, l’esperit”, la dona estaca que respira en el pes del seu cos. La dona jo, la dona tot, la dona clofolla de si. “I tu?”, t’increpa. “Tu tens el teu espai? Has destil·lat un aire i una llum blava? Ets titella, capitell? Et vens? Ets prostituta?” Ella és cariàtide, columna que s’aguanta a si mateixa: la dona que porta l’espai que la comprèn. Blavor que la sosté, que la genera, blavor sempre, certesa, germen, vòrtex de llum ferida. Perquè la seva consciència de ser és dolorosa; per això la sang taca la llum, que no pot ser absoluta, sinó fang viu que corre i excava i estreny el seu món palpable. “Jo sóc.” Ens ho diu amb humilitat i amb altivesa: “Només em tinc a mi.” Dona lliure. “Aquí em tinc, ara.” I els seus llavis són blaus de tant tancar-los, de massa coses per dir: “sóc”, amb els ulls; “jo”, amb les cuixes; “puc”, amb el ventre; “orgull”, amb els pits; “aquí”, amb el coll, i, amb els cabells, “sóc lliure, ho tinc tot”. Perquè ella sí que té sentit, en la seva estructura de dona dreta que s’ofereix a si mateixa. Densitat d’existència. Fantasma, miratge. El seu blau és l’eternitat. Blau brut de cos. Una dona nua, seva.

14 de desembre de 2006

La poesia i la pintura són germanes. El quadre de Picasso clama poesia. La llum viva, pura, intacta, que se’t fica ull endins. Blau miraculós, un parpelleig dels ulls de déu. Un creador que s’ha buidat en aquests colors impossibles ha de ser, per força, una persona més enllà. Més que conscient, ha de tenir una intuïció profunda del cor de tot. Ha de ser part immediata del món. Aquest món que es palpa en el “Nu femení” i que, manllevant les paraules de Palau, sincronitza amb el temps i és musical. Musical. La llum que és l’esquelet de tot.
       Per què fer la distinció? El “Nu femení” és el quadre de Picasso o el meu poema? I blau? Què és el blau? És pensament en Palau i en Picasso. És autenticitat en Palau i en Picasso. És impossibilitat, puresa, permanència, plenitud, consciència, languidesa. És aferrar-se a l’existència. La dona que obre els braços, no per donar-se, sinó per ser, per omplir-se d’ella mateixa. Dona blava que pot crear el bes blau i l’abraçada blava. Qui pogués atansar-se-li i li sentís l’olor blava, entendria el secret de la llum més profunda. I no gosaria tocar-la.

 

© LAIA NOGUERA I CLOFENT

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008