gener-febrer 2008

Dossier: Sergi Foz

 

D’UN DIETARI DE SERGI FOZ

Carles Hac Mor


Pocs dies abans del seu suïcidi, en Sergi Foz ens va deixar, a l’Ester Xargay i a mi, a la porteria de casa nostra, un dietari seu, intitulat “La persiana baixada i la persiana pujada (1995-1997)”. I quan, arran de la seva mort vam llegir aquest llibre, ens va impactar i emocionar.
         La meva idea era publicar-ne alguns trossos ací, a la Barcelona Review, i, això no obstant, en rellegir-lo ara per triar-ne alguns paràgrafs, opto per no fer-ho. Aquesta decisió, la prenc, d’una banda, per respecte, circumstancial i no pas definitiu, a la voluntat de la seva mare, que absurdament, al meu parer, i sense cap justificació de pes, es nega que en sigui publicat res, del dietari, i de l’altra, perquè he arribat a la conclusió, potser equivocada, que cal llegir-lo sencer, o bé llegir-ne pàgines, o ratlles, en el seu context, i que extreure’n uns fragments fóra trair-lo, desvirtuar-lo sense que això aportés res a res des de cap punt de vista. I al capdavall, però, la qüestió és que, a mi, m’ha estat impossible de fer-hi una selecció de paràgrafs.
         A la carta per a nosaltres que ell va adjuntar al dietari, hi deia: “Des que el vaig començar a escriure, ho vaig fer amb una finalitat literària. Veureu que hi parlo de política, de cinema, de literatura, de les meves depressions. No, no és pas un llibre d’autoajuda; de tota manera, a més dels lletraferits, pot interessar a persones amb tendències depressives.” I malgrat aquestes opinions del malaguanyat autor, penso que els seus records i les seves depressions hi predominen i sobredeterminen tots els altres aspectes, fins al punt que el dietari resulta de cap a cap ben i ben solipsista, cosa que pot ser un gran defecte i una virtut immensa, o que pot resultar totes dues coses alhora, com és en el cas que ens ocupa.
         Altrament, la mena d’espontaneisme un xic tòpic en l’expressió d’un patiment, inseparable del que Foz en diu finalitat (o intenció) literària, fan que el valor precisament literari (convencional i anticonvencional) del dietari no sigui sinó dubtós, precari, per bé que totes les pàgines són molt interessants, i corprenedores, com a autoretrat, i consti que entenc que això darrer ja és, fet i fet, un valor literari, que, tanmateix, en aquesta ocasió no s’ajusta gaire als criteris acceptables quant al concepte, controvertit i subjectiu, de “qualitat” literària.
         Al marge d’aquestes meves consideracions, ben discutibles i tal vegada errònies, val a dir que nosaltres dos (Ester Xargay i jo), com a dipositaris de l’original del dietari, el posem a disposició de qui el vulgui editar o simplement fer-se’n ressò, o només llegir-lo o consultar-lo.

dividing line

© Carles Hac Mor

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ