| índex | índice | "X" Miranda | "Z" Miranda | Agustín Cerezales | Nicholas Royle |Lucinda Ebersole |Miquel Zueras | Ken Tesoriere | David Alexander |Dia del Llibre | Crítiques Breus (en anglès) | Números anteriors | Enllaços (Links)

Sobre l'autora | English Original

Enxampar un cristià per Aimee Krajewski



      Vaig començar tota aquella història per correu electrónic. El meu truc sempre havia estat enviar una carta a l'objecte del meu desig, potserfins i tot (quan era jove), un poema insinuant. Però sempre resultava ungest massa evident i infantil, un acte innegablement premeditat. Amb l'e-mail és diferent, sobretot si ets una malalta de LA informàtica i saps que ell també ho és. Pots dir "com que havia d'enviar unes dades al meu moderador, he pensat que, de pas, et podia deixar una nota." Podries incloure-hi els últims rumors sobre les intrigues a Apple, o bé alguns acudits d'oficina que has tret de la xarxa. D'aquesta manera fas que ell no sigui el centre d'atenció. O, com a mínim, que li ho sembli.
      Així, vaig redactar una nota breu que acabava amb una sortida de to intencionada, pero no passada de rosca, dient "Adéu, ocellet, adéu...Que tinguis un bon dia i que et sigui fructífer, Lilith.". Vaig pitjar el botó d' 'Enviar' mentre un calfred em pujava per tota l'esquena. Vivíem en el mateix bloc de pisos, teníem feines semblants, però mai no saps quina reacció et trobaràs quan et prens llibertats com aquesta. El seu sobrenom era Nuthatcher, o sigui, Pica-soques. Esperava que ho captés. Quan em va contestar amb un e-mail més llarg i personal, vaig entendre que allò anava pel bon camí. Vaig començar a deixar anar referències a fruites suculentes en els meus missatges: "M'acabo de menjar una pera. M'he tacat amb el suc, però m'agrada.", i tot seguit canviava de tema per evitar que hi seguís pensant. No volia que pensés que tot ho faig de manera intencionada.
      D'altres comentaris en d'altres cartes incluïen coses com ara que la meva habitació feia olor de melons; que el meu champú olorava a mangos; que la meva familia tenia arbusts de gerds amb protuberàncies carnoses de color vermell que creixien com focs incontrolats quan jo era petita; que, de fet, els veïns van demostrar estar en contra de l'ordre natural de les coses quan es van queixar perquè els arbusts s'escampaven pel seu terreny, reptant per sota la tanca cap a casa seva; i que si pogués ser una fruita, seria un kookameló (a la qual cosa em va enviar un missatge dient que mai no havia sentit a parlar del kookameló però que sí que existien ocells kookaburra, així que vaig dir que fantàstic, que això és el que seria).
      El que potser no va captar va ser que jo estava molt alerta del que passava a la seva vida i que treia converses que s'adeien de forma natural als seus interessos. Els seus interessos tenien a veure amb Déu. Era cristià, ho havia esmentat més d'un cop ( i no senten els cristians alguna cosa especial per la fruita, per allò de les pomes i tal?) Era, de fet, un cristià convençut i per això m'agradava.
      Algunes persones dirien que havia estat una noia dolenta la major part de la meva vida. Havia fet un menage-a-trois (un cop, quan la tercera persona no sabia que hi havia una tercera persona); m'ho havia muntat sota uns gira-sols i en un riu que passava prop d'un cementiri; als lavabos d'una biblioteca pública; sota un llit; tot escrivint una carta i fumant un cigarret (vaig fer tan poc que va ser com si no hagués estat allà); mentre posava com a Joana d'Arc (un altre vegada, tampoc no vaig fer gaire perquè estava lligada); i en posicions estranyes que eren incòmodes però possibles, gràcies a la flexibilitat extrema amb què estava dotada quan era jove.
      L'època en què el vaig conèixer, jo era més neutral. Més adulta. Menys impressionable. No és que jo volgués ser bona; no crec en el bo i el dolent. Però volia saber com era estar amb algú que ho fos.
Un temps després del nostres intercanvis per e-mail, les nostres converses cara a cara van passar de la xerrada informal a la porteria a les confessions en el seu pis. Solíem parlar, em feia la vulnerable mitjançant històries dels mals moments de la meva vida, i escoltava la història de com Jesucrist el va 'salvar', mentre m'empassava tota l'estona la meva aversió al cristianisme. Però a la vegada que sentia repulsió vers el cristianisme, m'inspirava un gran respecte, sobretot pel poder que tenia per fer que algú s'hi entregués del tot a ell. Em preguntava com devia ser això, tan mancada com jo estava d'un sentiment com aquell. L'única cosa que se'm va ocórrer va ser que lliurar-te a Déu era com ser una núvia eternament.
      Durant un vespre determinat que m'havia fet la vulnerable, vaig plorar. Em va abraçar i vam acabar despullats en el seu llit, ja sabeu com funciona això. Bàsicament crec que el canvi va arribar quan el vaig agafar en el moment que ell creia que jo era més vulnerable, vaig agafar la seva cara amb les ungles vermelles que deia que li agradaven i el vaig besar. Per tant vam acabar al llit, el seu cos massís de metre noranta, tan apressant, tan real. Era un descans estar per fi allà en el seu llit on no hi havia cap dubte sobre res, cap pregunta a fer, res en què pensar, tan sols cossos, pesats, estrenyent-se, submergint-se l'un en l'altre. I tot just quan anava a penetrar-me, vaig mirar el llibre de Charles Swindoll que hi havia a la tauleta del racó, el rostre distant i borrós (no portava les ulleres) d'en Charles i li vaig fer un petit somriure maliciós. Aquest era el meu triomf personal; res de gran, res d'èpic, només un petit triomf sobre la bondat, sobre les creences en general, sobre la veritat, sobre tot allò que, atès l'ordre de les coses, altrament no se m'hauria permès tenir.
      Bé doncs, tot just quan estava a punt de penetrar-me, tot just quan estava somrient a Charles Swindoll, es va aturar. Es va contenir. Vaig trigar un moment a adonar-me quÈ era aquell espai que sentia vagament, aquell espai entre el seu perllongat moviment cap a la penetració i el meu somriure maliciós, aquell espai que es va instal.lar quan jo no mirava. Aquell espai era un moment sense fi en el qual no passava res. Em vaig tombar cap a ell amb el que devia ser una cara d'estranyesa. Es va incorporar i es va embolicar ràpidament amb una manta.
      - M'importes massa com per a malmetre't - va dir a poc a poc i amb cura, com si les paraules desfilessin una rere l'altra, en renglera.
      - Qué? Malmetre'm?
      - No està bé que faci això - va continuar,- que ho fem.
      - Per qué? Volem fer-ho -vaig replicar.
      - No ho em rumiat prou. Ha estat un moment de debilitat.
      - Però m'hi jugo el que sigui que si t'ho haguessis rumiat amb
cura, ho trobaries bé.
      - Déu no ho aprovaria -va dir al cap d'un moment.
      - Però, per què? Per què? Són els nostres cossos. Els nostres
cossos ho necessiten. És bi-o-lò-gic -vaig dir, com si el fet de remarcar
cada vocal pogués perfilar la lògica natural del que estava dient.
      No vam parlar més del tema, o, més aviat, ell no en va parlar més. No em va donar cap més explicació, i això em va saber greu. I em va saber més greu em va anar sabent més greu a mesura que passava el temps sense que en fes cap més comentari. Finalment un dia a l'església vaig deixar anar que no era cristiana.
      Havia anat a recollir-lo a la seva església; ell havia donat per descomptat que jo anava a una altra. Més aviat jo el vaig deixar creure que era practicant, que era cristiana sense entrar en detalls, i senzillament, mai no havíem parlat sobre les meves creences fins el dia que el vaig anar a recollir.
      Quan vaig arribar a la Primera Església Adventista de Jesucrist, una multitud s'aplegava en el pàrquing, al voltant d'una ambulància. Homes i dones grans amb les galtes flonjes i carregats d'espatlles, dones amb perfums amb olor a llimona i els cabells recollits, i homes amb la clenxa ben feta i la pinta a la butxaca de darrere. La primera cosa que em vaig preguntar va ser com és que els cristians són tan tanfaners. No se suposa que són una espècie de representants de Déu? No han de causar bona impressió, tant en aparença com en fets? Vaig arribar a la conclusió que de fet la majoria que formen les multituds és cristiana. Aleshores em vaig adonar que era perquÈ es creuen que són testimonis de Déu, els secretaris i tresorers de Déu prenent nota del bo i el dolent, una cosa així.
      Un cop vaig passar la gentada me'l vaig trobar. Estava a primera fila, a les portes de l'ambulància. Dins d'aquesta hi havia una trompeta al terra.
      - Hola, qué ha passat? Qué ha perdut cap cargol, la trompeta? -vaig dir rient per sota el nas.
Es va inclinar cap a mi i va xiuxiuejar: - Un home s'ha desplomat a l'església.
      - Ah -vaig dir de manera solemne,- però, hi ha una trompeta a l'ambulància, oi?
      - Sí.
      - On és l'home?
      Va suspirar: - Ara el treuen.
      - Per qué hi ha una trompeta a l'ambulància?
      - Perquè -va dir molest,- abans de perdre el coneixement, la va demanar.
      Em vaig preguntar si en aquesta església tocaven la trompeta en lloc de l'orgue. Vaig tornar a riure per sota el nas. Bé, potser més aviat va ser una rialla.
      - Lilith!
      "Què?"
      - L'home és mort.
      - Però si jo no me'n ric d'això.
      Un cop m'havia tret de la multitud agafant-me pel colze, va dir amb un xiuxiueig sec: - En què estaves pensant?
      - Ha estat només un acte reflex! Resulta divertit que hi hagi una
trompeta a l'ambulància. No sabia que l'home estava mort!
      - Un acte reflex! Potser hauries de pensar una mica més.
      - Penso més del que et penses. Qui ets tu per dir això? La fe és l'acte reflex més gran de tots.
      - No, aquí és on t'equivoques. Per mi no és cap acte reflex. És molt pensada.
      - Molt pensada?
      - Sí.
      Semblava que un corrent elèctric es desplacés per sobre el terra i per sota els nostres peus, entre ell i jo.
      - Deixa'm preguntar-te una cosa," vaig dir molt nerviosa, "El dia que quasi...ja saps, que et vas aturar. No va ser per mi, oi?"
      "No. Si. No ho sé, vull dir, si, no volia fer-te mal i no podia trair a Déu."
      "A veure..., va ser per mi o per Déu, o fins i tot, va ser perquè t'importava? A més a més de Déu? Jo." Em vaig posar la mà sobre el pit i la vaig deixar allà. "Espera, primer digue'm, què et va fer parar, vas veure el llibre a la tauleta del racó?"
      Va tancar els ulls amb força. "El llibre? "Quin llibre? Vaig sentir les campanes de l'església."
      "Les campanes de l'església?"
      "Si, de l'església catòlica de la cantonada. No les vas sentir?"
      "No. No. Jo no les vaig sentir. Déu meu! És com si haguessis sentit la veu de la teva amant."
I va somriure satisfet; ni tan sols va protestar. I aleshores vaig saber que era com qualsevol altre home: sempre hi ha algú altre acaparant la seva mirada. Encara pitjor era el fet que hagués estat Déu qui l'havia acaparat la mirada, Déu que no té ni carn ni ossos ni cos, com jo. Però el pitjor de tot és que mai no vaig obtenir una resposta. Mai no vaig saber si de veritat l'importava. Tot i que crec que ho sé, no és suficient.
Perfecte. Només que no puc deixar d'anar amunt i avall, de vagarejar al llarg dels passadissos entre el seu replà i el meu. Camino en una mena de llimbs. Maquino estratègies que mai no porto a terme: missatges electrònics amb acudits com ara "Tothom necessita ser salvat d'alguna cosa. Tothom necesita una ambulància amb una trompeta dins." Però mai no hi faig res. Tan sols vagarejo, conscient de que ell es troba en algún lloc com un planeta que gira i gira i que potser veuré algún dia. Que potser entendré algun dia.



 
© 1998 Aimee Krajewski

Sobre l'autora | English Original

Traducció de l'anglès:
Marta Larroy, Antoni Pina, Elena Marigó i Carla Montané; (coordinació de Matthew Tree).		 Aquesta història no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

| índex | índice | "X" Miranda | "Z" Miranda | Agustín Cerezales | Nicholas Royle |Lucinda Ebersole |Miquel Zueras |Ken Tesoriere | David Alexander |Dia del Llibre | Crítiques Breus (en anglès) | Números anteriors | Enllaços (Links)