Memòries! de Matthew Tree Ressenya

RESSENYES
Memòries! de Matthew Tree
Despresentació de Metafonia, de Carles Hac Mor
Litúrgies poètiques: deslectures de Palau i Fabre
Rebosteria selecta
********************

Memòries!
Matthew Tree
Columna, Barcelona, 2004

Antoni Clapés

Tota escriptura és sempre autobiogràfica; en prendre forma, però, sovint es disfressa amb oripells de diversa mena –que en diem ficció. El llibre que ens ocupa, escrit per un autor encara jove, Matthew Tree (Londres, 1958), porta l’insolent títol de "Memòries!". Fixem-nos en aquesta insolència, que és doble: d’una banda, és un exercici memorialístic, que tan sols és permesa a persones d’edat, en l’ocàs de la seva vida, llavors que sembla que la reflexió sobre el passat, individual i col·lectiu, pugui aportar als lectors unes gotes de sentit comú, derivat de l’experiència de l’escriptor; de l’altra, remarca el títol amb el signe d’admiració –la qual cosa no sabem si pretén la provocació (com si Tree volgués recalcar el seu agosarament), o bé que és una forma irònica de referir-se a un passat que ha estat ja assumit i que, per això mateix, pot mirar-se’l amb ironia.

Matthew Tree ha escrit aquesta memòria personal de quinze anys –tanmateix, un període decisiu en la vida de qualsevol persona: de l’adolescència a l’inici de la maduresa– amb una valentia, transparència i honestedat remarcables. Es tracta d’una vera "confessió modesta xiuxiuejada", per tal que els mots que s’hi diuen comuniquin: "era així i va passar així" (i ho escric així, afegiríem). Com ell mateix diu en l’epíleg del llibre, en un moment d’impàs de la seva carrera literària, troba que el millor material sobre el qual pot treballar és la seva pròpia vida, i fer-ho "de la manera menys literària possible". Explicar aquells anys del thatcherisme més salvatge a raig, amb un escriptura trepidant i directa, de manera que el lector no pugui alçar la vista del llibre ni un moment, fins que no l’acaba. (Un altre encert de l’autor: el text no passa de les cent trenta pàgines: va al gra, doncs; no s’està de fer alguna marrada i recórrer dreceres, però la narració no se separa un mil·límetre de l’objectiu fixat: explicar per explicar-se. Com en el millor Miller, cap disfressa no amaga un discurs que al lector li ha de semblar que ha estat escrit només per a ell.)

El llibre consta de quatre parts, corresponents a quatre èpoques vitals; per a cada un d’ells, la forma de la narració varia. Així, en el període 1974-1981, pren la forma de "Carta a Addie", un antic amor amb qui ha perdut el contacte: "On ets, ara? On he d’enviar la carta?". Als quinze anys, llavors que et creus i et fan creure que ets un "capullo llefiscós", hi ha el desig de ser famós, de sortir als mitjans de comunicació: somnis que la realitat s’ocupa prou d’enterbolir amb la realitat més crua: la dificultat de comunicació amb el pare, la frustrant descoberta de la sexualitat, l’alcohol massa aviat, la repressió a l’escola, a la universitat (institució a la qual Tree hi dedica unes quantes pàgines d’una àcida visió), el fracàs d’un matrimoni secret i precipitat, les pors neuròtiques, les crisis d’ansietat, el tractament psiquiàtric, les institucions sanitàries, la precarietat dels primers treballs, el tradicionalisme victorià, la vida en una organització trotskista... que només es veuen compensades per l’amistat fraternal de Max. En el període 1982-1984, la narració adopta la segona persona. Ara desfila el moviment anarquista i ocupa, el barri de Brixton, la repressió policial, més alcohol, la duresa de tot per tirar endavant... contraposada a la nostàlgia per la Barcelona ja visitada i somiada, els llibres escrits en un idioma que anys després serà (el?) seu ("Laura a la ciutat dels Sants", "Mecanoscrit del segon origen", "Self-service), la visió d’una Catalunya allunyada dels tòpics, que acabarà alliberant-lo; i el text que du per títol "La perla": quatre pàgines que constitueixen el nus gordià de les "Memòries!" i on creiem que l’autor aconsegueix una brillantor narrativa excepcional. El període 1984-1987 és narrat en tercera persona, i és un conjunt de reflexions sobre els tres anys ja viscuts Barcelona: les classes d’anglès, la nostàlgia (ara pel Londres abandonat; però també per un amor), les cerveses que tot ho estoven –fins i tot la solitud més radical–, l’habitació compartida al pis del Poble Sec. De 1988 a 1989 retorna la narració en primera persona. És l’època de la descoberta de la vida plaent, de la ruptura amb l’anarquisme, de les anades i vingudes al Maresme amb els amics: "els nostres passats ens semblaven increïblement breus". I, sobretot, el temps de la germana adoptada (a qui dedica el llibre) i de les grans sessions de records: veure els quinze anys transcorreguts com si fossin soldadets arrenglerats, cadascun d’ells vestit amb un uniforme diferent, amb un problema distint. La sensació d’haver "guanyat" el joc a la vida: trobar l’amor de la teva vida sense voler-ho –i saber que aquest és un amor per sempre.

En l’epíleg, Matthew Tree (s’)explica la vida com un film sense fi, en el qual un sembla no tenir-hi cap paper. Per descobrir, de sobte, que entres en la pel·lícula fent el paper d’escriptor –d’escriptor de debò, s’entén– i t’adones que ets allò que sempre has desitjat ser.