(...)
El català
no admet l’ús
dels pronoms ell,
ella, ells, elles,
referits a coses.
Dels vostres dibuixos,
n’he vist uns quants.
N’hi ha
que repugnen a
segons qui.
Ah!, i emporta’t uns
quants euros.
Als teus enemics,
els hauries
de llegir la lletra.
Fem-nos amics.
Posem-nos l’abric.
Arregleu-vos.
Acosteu-vos.
Concediu-me un altre
permís.
Que em sentiu?
Tu et penses
que es diu
que ara ens escriu
la pàgina del mig?
Guaita! Tinc un llibre,
mira’l,
ara l’obro,
el tanco
i el vaig a desar.
Encara que no ho sembli,
em pensava
que aquesta senyora era
la veïna de casa,
i no l’és pas;
i va i els fot
un cop,
a cadascuna
de les altres dues,
que sí que eren
veïnes meves,
i jo no ho sabia.
No hi veig d’aquest ull
i només hi sento
de l’orella dreta,
i és per això
que he obert
l’armari i no n’he tret
la roba. He tret
la roba de l’armari
i l’he tancat,
i no és pas per això
que hi sento de les dues
orelles i que hi veig
dels dos ulls.
Ja en són fora, de casa.
Quan seran madurs
aquests melons,
envieu-nos-en
quatre o cinc.
Si no la vols tota,
pren-ne la meitat.
I si n’eren
tres tambors,
què? Que te’n puc donar
de molt bones.
De què?
En tinc quatre de grans
i tres de petites,
i, ves, avui
no n’hi ha d’altres.
De cartells, n’és privat
d’afixar-ne. En fi,
tu mateix;
és cosa teva.
De fet,
s’escriuen ben sovint.
De bitllets,
compra’n tres.
En resta poca,
de farina.
De patates,
tot just en collirem
catorze.
Ens n’ha sortit
un bon ram,
de flors.
Narrativa