 CHESTERFIELD
Xosé María Álvarez Cáccamo
Traducció de
Xavier Rodríguez Baixeras A
Rosa Santos Zas
He fet la ruta un munt de vegades. Amb lluna, gebre, calamarsa, a
gran nit o amb sol alt. Conec cada minúcia del reble: els canvis inesperats en la textura
de l’asfalt, les erosions que mostren el fràgil secret de l’epidermis terrera,
els diversos graus de les revoltes, els ritmes variables de la carretera, que promouen
canvis d’estil en el maneig de l’automòbil. Recordo amb precisió els paisatges
successius de la vora: els matolls foscos, l’ascensió lenta dels ribassos assecats,
els casinyots dels vilatges deserts, la vila mesquina al mig de l’altiplà, i, tot
seguit, la davallada dolça entre castanyedes i rouredes que fan una cúpula sobre el riu,
travessat per quatre pontarrons difícils, de tirat quasi perpendicular, perillós de
debò si hom no obeïa la recomanació de velocitat limitada. I, més avall, els primers
llampegueigs de la mar alta que anucien la fi del viatge i posen a l’esperit una
alenada de quietud.
Per bé que, des del límit de la plana fins a
l’entrada a les terres baixes de la vall, el recorregut resulta més llarg que no el
del primer tret, ràpid, dissenyat en rectes llargues i declivis lleus, un cop travessada
definitivament l’extensió erma, sempre he sentit que el viatge arribava a la seva fi
i que, al cap de poc, acabaria a l’albereda, davant l’hotel on cada mes tenia
reservada una cambra per a un parell de nits. Aquesta darrera part de trajecte obliga, ben
cert, a una conducció més tensa, però el fet que la carretera davalli cenyida a les
corbes de nivell, tot adherint-se als relleus de la muntanya, condicionada també pel curs
del riu, provoca el miratge d’una fluència major en el transcurs del temps. Com si
el tirat de la via en aquesta zona obeís un dibuix natural i l’automobilista no
hagués de realitzar cap esforç, només deixar-se esguimbar pel traçat espontani de la
carretera.
Conec prou bé la ruta i amb els anys he arribat a
recórrer-la d’esma, un cop perduda la meva identitat en benefici del cotxe, que
llisca vers la mar tot sol, buit i automàtic. De vegades, he provat sense èxit de
reconstruir en la memòria el meu discurs interior al llarg d’aquells desplaçaments,
he provat de recordar quina cosa anava pensant quan un gos coix travessà la carretera
obligant-me a frenar en sec, quines fantasies o projectes o evocacions m’ocupaven en
el moment d’afrontar la pujada als turons per on s’escampen les restes dels
vilatges deserts. Però només aconsegueixo recordar un camió foll que es llança cap a
l’esquerra per a impedir que l’avanci, una moto sense llums que sorgeix,
inesperada, d’un camí veïnal, una furgoneta malfardada conduïda per un borrratxo.
Tanmateix, de la nit de l’accident en conservo
tots els detalls del meu angoixós recorregut mental, per bé que no gaires que atenyin a
la carretera o al seu contorn.
Començava a entrar a la part alta de la vall, per on
sempre vaig imaginar, secretes, encauades entre pedres i arbustos, les deus del riu, quan
va semblar-me que feia olor de cremat. Vaig evocar, llavors, les excursions parsimonioses
de la infantesa, en el Bradford matrícula de Madrid 1110, les aturades constants per a
comprovar d’on provenien els avisos de foc, verificar si la sensació de roda punxada
responia a la fastigosa evidència, esbrinar les causes d’un soroll estrany que hom
escoltava cap a la banda de l’eix posterior. Però mentre les imatges antigues
ocupaven la meva memòria i el cotxe continuava, intel·ligent, precís, la davallada cap
a la mar, l’olor intensificava la seva crida. No era olor de goma ni d’oli
cremat, ni tampoc no semblava de foguera ni d’incendi distant. Venia del darrera i es
produïa a dins de la cabina. Feia olor de tabac ros. I no fumo, jo.
Sé que el cansament o els efectes d’una feina
repetitiva poden produir al·lucinacions dels sentits. No és fruit de la llegenda la
borratxera del navegant solitari, que es figura que veu illes, o grans vaixells
transatlàntics, o belles presències nues, surant damunt l’escenari de l’oceà.
El meu trànsit de vila en vila també ho és, navegació solitària.
Venia passant revista a una col·lecció
d’estampes grates i enyoradisses de la meva vida. No s’hauria pogut
materialitzar, per ventura, entre les imatges del record, una sensació física enganyosa?
Aquella olor de Chesterfield que avançava acompanyada per un fum dens i que
s’instal·lava formant filempues immòbils al voltant del meu cos i damunt el seient
de la dreta, era la materialització d’un fantasma de la meva pròpia història, la
confusió de la sensibilitat ensopida de repetir sempre els mateixos trajectes, les
mateixes solituds. Ben bé podia venir del fum, conservat a l’espai i tornat
d’aquell temps, de les cigarretes de l’oncle Marcial, el qual n’encenia una
amb la llosca de l’altra, rossa sense filtre, quan ens portava d’excursió amb
el seu cotxe, els diumenges a la tarda. Quina basca reprimida em van provocar, als dies de
la infantesa, aquells núvols espessos que jo, exercitant primitives fantasies
simbolitzadores, matisava de groc!
Ara, però, no era pas basca, la sensació que
s’emparava de mi. Sentia, i no m’ho volia confessar amb claredat, una mica de
por,. Tant si era al·lucinació olfactiva com un fum autèntic, el fenomen no encaixava
en coordenades de raó. Vaig obrir la finestra. El gas presoner va sortir amb un espetec i
va deixar algunes filagarses, que ballaven en forma de bandes lleugeres. Vaig dubtar
d’aturar-me a comprovar. Què pretenia descobrir, tanmateix? Què hi volia trobar,
part darrera la cabina? La simple idea de dur a terme la comprovació em produïa un
esborronament insuportable. Qui manava en mi era un paràlisi de sospites temibles, les
tenalles d’una presència impossible que enviava fums de cigarreta rossa. No podia
demanar auxili. Fins al final de la baixada de la vall, aquell paradís de dolces figures
fluvials, no hi havia cases. Les rouredes i les castanyedes llançaven al voltant de mi i
del cotxe una ombra opressiva que intensificava la foscor de la nit i la negror del meu
temor creixent. Que m’aïllaven més del món.
La presència d’algú que m’acompanyava,
amenaçadora., s’anava tornat evidència. Em va semblar sentir una lleugera raspera
de fumador, un sanglot mínim de roba que es mou, continguda. Vaig fer el pensament
d’allargar una mà, ràpida, cap als seients posteriors. Un moviment velocíssim que
em permetés tocar quelcom --què-- sense arriscar-me que el meu braç resultés capturat.
Vaig rebutjar la possibilitat d’aventurar-me en aquesta direcció, cap a aquell volum
d’entitat imprecisa i violenta.
Conduïa molt a pleret. El motor, en marxes curtes,
martellejava amb un soroll opac que, aleshores, servia per a desviar el meu esment i
fondre la meva pensa amb el ritme repetitiu, adormidor. La contínua remor, procedent de
la combustió de substàncies evidents i de l’acció de mecanismes indiscutibles,
col·laborava a combatre la pressió d’aquelles altres remors irreals, per exemple,
la d’una sabata que frega la catifa, en bellugar-se una cama, suposant que el fumador
tingui existència corpòria. Suposant que sigui un home.Potser sigui la dona rossa que,
segons diuen, fa autoestop, puja al cotxe i, en agafar un revolt, comenta amb naturalitat:
--Aquí vaig morir, jo. Va ser en un accident. --I,
tot seguit, es fa fonedissa, sense deixar rastre.
Vaig voler apartar de mi la llegenda de la dona rossa
i concentrar.me un altre cop en la música atonal del motor, però el motiu de la
seductora morta i vella se m’apareixia contínuament.
Conec tan bé la ruta, que aquella nit no vaig tenir
necessitat de racionalitzar, en cap moment, el meu exercici de pilotatge. No agafava les
revoltes, jo, ni canviava les marxes. Era la màquina, la que ens menava. O la pròpia
carretera qui es movia com una veta sense fi i se’ns enduia. Però els moviments de
l’automòbil o de la veta, dirigits sense dubte vers la mar, vers la fi d’aquell
malson, eren massa parsimoniosos. Suposo que d’ençà de l’ingrés del polissó
i de les seves primeres mostres d’activitat, el meu peu dret va restar immobilitzat
sobre el pedal de l’accelerador en una posició fixa, ancorat, com la resta del cos,
al fangar del terror.
Fins que, quan entràvem a la zona dels revolts més
tancats, on se succeeixen els quatre pontarrons que obliguen la carretera a vinclar-se en
cercles gairebé complets, vaig sentir l’empenyiment d’un genoll en la meva
esquena, la sensació que l’estructura blana del seient cedeix impulsada per quelcom
indissimulablement actiu, un afegit corporal que modifica la seva posició i, sense poder
evitar-ho, prem el teixit de la butaca que aïlla el conductor de l’ocupant que no ha
estat invitat. La pressió lleu d’un genoll, un volum matisadament esfèric, de
vibració humana, no dóna lloc a dubtes.
Aquest va ser el moment en què el meu peu, un cop
perdut el control, intensificà, tot d’una, la seva força sobre el pedal. El cotxe,
desbocat a causa de l’ordre involuntària que jo havia transmès al motor, va anar a
topar contra l’arrambador d’un pont, es desplaçà després en direcció
contrària i va caure per un barranc. Vaig perdre els sentits.
Quan vaig despertar-me, era una tarda neta de la
tardor. Viatjava al seient del copilot, acompanyant algú que m’havia agafat en
autoestop. La carretera baixava cenyida a les corbes de nivell, adherint.se als relleus de
la muntanya per sota una cúpula de roures i de castanyers. Ens apropàvem a una zona de
revolts tancats, en cercles gairebé complets. Al primer pontarró, en virar pausadament,
vaig sentir que em deien:
--Aquí vaig morir, jo, en un accident.
|
crítiques breus/ressenyes (en català)