EN ELS CONFINS DE LA NIT
(a propòsit de "Metamorfosi del silenci" - poesia 1955-1997)
Gabriel Vinyals
El volum vint-i-tres de la col·lecció "Jardins de
Samarcanda" és una mirada damunt l’obra de Pietro Civitareale, un dels més
destacats hereus de l’ermetismo dels grans mestres italians del segle passat
(Ungaretti, Quasimodo, Montale). És clar que parlem, doncs, d’una tradició poètica
d’altíssim vol -d’alt voltatge, també- en la qual la construcció de la poesia
no s’allunya ni un pam de la reflexió sobre l’existència i sobre
l’escriptura mateixa.
En l’experiència poètica de Civitareale la
paraula es fa esdeveniment, presència, epifania. Una paraula excavada, pensada i
repensada amb la finalitat de vèncer-ne tota resistència i obtusitat per reconquerir-la
fins a l’esplendor de la poesia. La paraula evoca, dóna nom i crea, tot donant un
so, un sentit i una substància a allò inexistent.
Poesia, doncs, com a metamorfosi del silenci, com a
conversió de l’absència en presència, com a mutació del no-res en una realitat
del cor i de la ment per oposar, en una mena d’expansió visionària del jo, a
l’obscuritat i a la insensatesa del viure.
Però també poesia com a escriptura, com a culte
d’una forma i d’un estil, com a superació d’una idea
"naturalista" del llenguatge a favor d’una dicció simbòlica capaç de
tornar a assumir la pluralitat dels significats de l’enigma de la realitat.
El poema sovint recorre els passadissos de la memòria
-creuant crepuscles on convergeixen estols d’ocell, lents fums, boires de misteri,
nuvolades ferèstegues, celatges incerts, llunes d’oblit- per arribar al dolor de
viure en l’àmbit del silenci (interior): allí on no és possible que les paraules
hi penetrin.
Cal fer esment dels poemes darrers del llibre -que
corresponen a l’escriptura més recent-, recollits sota l’epígraf
"Rainbow". En ells, Civitareale ha abandonat la lògica de la construcció
convencional del poema per mostrar pensaments i imatges sense el suport lògic de la
frase; i així, el sentit del poema esdevé tot just a ser pur contenidor de les
juxtaposicions del material sensible que són les paraules del poeta.
Car viure consisteix a frequentar "només poques
paraules / entre les quals errem / com si fossin cambres buides". I és llavors que
arriba la fi del jorn (vida), expressat en la magnífica metàfora de la negra papallona
que "entra / per la finestra i es perd / en el reflex estelat dels miralls".
|
crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)