ÍndexNavegació

índice     número 24: maig - juny 2001

Un autor de l’Amèrica profunda.| English Original

Rescatant
en Moon

Pinckney Benedict
Traducció de Joan Gayà i Sunyer

 

 La senyora Tencher em passa revista de dalt a baix. És la senyora que du el local, i té ferro a la mirada. "L'horari de visites ha acabat", diu. "Torni una altra vegada de dia i veurem si li deixem visitar el senyor Potterfield." No li agrada gaire el meu aspecte, a dir veritat. Sóc un home gros i realment no he estat mai allò que en diríem presentable. A més, el viatge ha estat calorós i dur i he suat fins mullar-me la roba davall els braços i esquena avall, i això mai no diu res a favor de l'aspecte d'un.
      "Vinc de molt lluny, senyora Tencher", li dic. Ella mira per sobre de la meva espatlla on el meu vell Dodge Dart està aparcat a la calçada de grava. Si fos un Buick nou i bonic, o alguna mena de cotxe estranger, em deixaria passar, però sé pel rictus de la seva boca que no li agrada l'única mà de pintura ni els llocs on el crom té l'aspecte esmorteït i lletós, com un ull amb una cataracta.
      Hi ha un parell de gallines esquifides i llardoses que furguen vora el cotxe. Mentre les miro, un gall petit amb la cua com un espolsador de plomes surt de darrere un cobert i salta sobre una d'elles. Ella l'esbatussa l'hòstia, però ell li fica aquelles ungles llargues dins les plomes de l'espatlla i li pica el bescoll amb el bec curt i l'empeny fins a terra mentre l'acobla. La gallina xiscla i intenta batre les ales que té subjectades, perd un parell de plomes. L'altra gallina ha trobat un cuc gras o una cosa així dins la terra un parell de peus lluny i no sembla adonar-se de res.
      "Vaja un puta viatge per les muntanyes, sap què li vull dir", dic. Encara estic tot garratibat d'estar en la mateixa postura tant de temps. Em componc les espatlles. A la senyora Tencher no li agrada gaire el so d'aquest "puta", i les celles gruixudes se li ajunten. Ha estat mirant l'aviram en la terra del pati, i ara em mira amb aquells ulls foscos i penetrants. Es una senyora grossa, ampla d'espatlles i gruixuda de cintura. Du un davantal de lli que està fet un desastre a la part de baix, és com si hagués estat matant porcs allà dins.
      "Em va escriure, em va demanar que vingués", dic, i li mostro la carta, té el meu nom al davant escrit de la mà d'en Moon -Grady Bell, Rural Route 4, Gilchrist- i em prega que el tregui d'aquí. La tinc alçada davant meu com si fos una ordre judicial o això. M’has de treure d’aquí, Grady, diu la carta. Amb el menjar d’aquesta dona i la seva xerrameca sobre Déu i amb això de tenir-me fermat tot el temps a la cadira perquè no caigui, aviat acabarà amb mi. No duraré gaire en aquest món si no m’ajudes, diu.
      Això és suficient per a mi. No surto de casa per res, però aquesta carta ho ha aconseguit i he partit. Així que em quedo on sóc, encarant la senyora Tencher damunt els escalons de la Llar de Gent Cran de la senyora Tencher. Ella no sembla que hagi de fer-se enrera, he d'admetre.
      Un home vell en una cadira de rodes compareix al porxo. Té els cabells blancs i les galtes enfonsades. Du un paladar del dentat postis que no para d'alçapremar dins i fora de la boca. Unes dents grogues ben grosses, unes dents falses, grogues i quadrades i ben grosses es el que té. Quasi atropella la senyora Tencher amb la cadira quan se li acosta, fent-la rodar molt bé amb els braços vells i escanyolits. Sota el plec pulcre de la bata d’hospital veig que li falta una cama.
      "Senyora Tencher", diu, molt esverat. Fa rodar la cadira entorn d'ella fent un semicercle, i ella es gira per mirar-se'l, també intenta no perdre'm de vista. Les llandes de goma dura de la cadira cruixen damunt els taulons balders del porxo. "Ei, senyora Tencher , diu", diu, girant la cadira enrere cap a ella amb una mà. Jo encara tinc la carta alçada davant meu i ella ni tan sols l’ha mirada. La plego per la meitat, me la fico a la butxaca.
      "Qué hi ha, Coronel Combs?", diu a l’home de la cadira, i diria pel to amb que ho fa que aquest tal Coronel Combs es quedarà sense panses amb els cereals calents durant una temporada. Ha emprenyat la senyora Tencher en importunar-la, no hi ha dubte.
      "No veu que estic parlant amb algú?", diu. Amb un peu falca la llanda de la cadira de rodes del vell Combs per tenir-lo en un lloc fix. "El Coronel Combs és un veterà de la Primera Guerra Mundial", em diu, com si necessités explicar on ha desaparegut la seva cama, com si m'hagués de pensar que va ser ella qui la hi va amputar o una cosa així.
      "Ho ha tornat a fer, senyora Tencher", diu en Combs. "S'ha desfermat i s'ha aixecat de la cadira i ara és a terra i no es pot aixecar. Em penso que pot ser que s'hagi romput el maluc aquesta vegada. Tot aquest renou que fa, un renouer." Això sembla la cosa més excitant que li ha passat a en Combs durant una temporada. Suposo que quan ets així de vell i has perdut una cama en una guerra fa molt de temps, les coses esdevenen solemnes durant períodes molt llargs de temps.
      La senyora Tencher es gira cap a mi com si m'hagués de matar amb aquesta mirada als ulls. Diria que m'ha d'escopir. "Deu ser el seu senyor Potterfield", diu. "No para de fer aquesta mena de coses, i això acabarà amb ell, amb ell i amb mi també", diu. I comença a moure aquell cossot pel porxo. Volta entorn d'en Combs i fa cap a la casa, i la porta mosquitera rebat al seu darrere. La sento caminar feixugament per dins la casa i no estic segur del que he de fer.
      Durant un parell de minuts som només jo i el vell Combs aquí fora al porxo. Jo el miro i ell em mira. Està fent carrisquejar aquell paladar postís dins la boca. No ha mogut la cadira d'ençà que la senyora Tencher l'ha aturat.
      La tarda és càlida. Hi ha granots per tots els voltants de la casa, allà dalt als turons de Dwyer County, i foten un escàndol de l'hòstia. Sonen a estiu, aquells granots. El gall se n'ha anat a l'altra gallina ara, però és més tranquil·la i se li consent sense cap problema. La primera gallina ha tornat a la seva feina de furgar el pati.
      "Bé, Coronel Combs", dic, "em penso que entraré a veure què ha passat amb el senyor Potterfield."
      El vell Combs no hi té res a dir. Encara està mastegant aquell paladar postís. "No s'hauria d'aixecar de la cadira d'aquesta manera", em diu. "M'hi jugaria el que sigui que s'ha romput el maluc aqueesta vegada", diu. Els seus ulls són d'un blau lluent sobre la cara desgastada. Em mira com si em volgués dir alguna cosa realment important, però no se'n sap desfer perquè li surti.
      "Podria ser", dic. Passo a tocar d'ell. La porta mosquitera balla damunt les frontisses i fa molt de soroll quan entro. Un corrent d'aire la tanca d'una portada al meu darrere. Quan miro a fora, veig que en Combs ha girat la cadira cap als escalons, ha estirat el cap per poder veure-hi dins el pati. Potser són els pollastres que el tenen tan interessat.
      Cap a la part del darrere de la casa sento la veu de la senyora Tencher intimidant algú, i m'imagino que deu ser en Moon. Espero que no s'hagi esberlat el maluc i a sobre hagi de sentir la senyora Tencher. La casa està fosca, com si estiguessin estalviant electricitat o potser esperant que sigui nit plena per engegar-la.
      Deixo una habitació a l'esquerra i veig que hi ha una parella d'ancians allà dins, mirant-me, un en un llit d’una plaça vora la paret, l’altra en una cadira amb el respatller de vímet al cantó.
      "Ei, O. John", em diu el del llit quan passo. M’acosto a l'habitació. "No sóc n’O John", li dic. Té un braç llarg estès cap a mi. "Ho sento", dic. La de la cadira és una dona amb una cofa a la falda. Està fent mitja, movent les agulles enrere i endavant enrere i endavant en les mans velles i encarcarades. No sé com hi veu per fer mitja amb l'habitació tan fosca com està.
      "Ei, O. John", em toma a dir el vell.
      "No l'escolti , diu l’anciana de la cadira, i les mans no paren el seu vaivé, no s'aturen ni un moment. "No sap què diu. Tampoc no sap a qui ho diu."
      "Vine aquí, O. John", diu el vell. Té la veu com paper de vidre damunt fusta dura, tan sols un brunzit i un soroll aspre a la gorja. És com el fantasma d'una veu.
      "Se'n va del cap, eh", dic a la dona. Ni tan sols estic segur que el vell m’estigui mirant, sembla com si mirés per sobre de la meva espatlla ara, cap a la sala buida, on només hi ha ombres que s’allarguen.
      "Té orelles, però, o no?", diu la dona. Para de fer mitja i em fita amb duresa, i suposo que te raó. No hi ha cap motiu per parlar de la gent d'aquesta manera. "Ho sento", torno a dir i m'esmunyo de l'habitació ràpidament.
      Encara sento la senyora Tencher al darrere de la casa i vaig cap on sona la seva veu. Ara que he conegut part del personal amb qui està, estic més disposat que mai a treure el vell Moon d'aquí. Això no és lloc per a un home com en Moon, llenyataire i caçador com era, amb vells bojos que parlen a gent que ni tan sols hi és i amb la senyora Tencher tot el temps al damunt.
      Entro a l'habitació on hi ha la senyora Tencher, i en Moon també hi és, instal·lat sobre la cadira de rodes i mirant-la amb les celles arrufades. Té el llum de l'habitació encès, una làmpada de peu amb una tulipa de roba amb borles. Hi ha un petit esqueix triangular a la pantalla de la làmpada que llança un raig fort de llum sobre el seu pit. Encara no em veu. L'inspecciono, veig que es frega la cama amb la mà, però no hi ha res que sembli romput. Estic content de veure-ho.
      És el que té millor, però. Ha perdut pes d'ençà que va pujar aquí, molt de pes, i la pell se li ha tornat groga. Això no m'agrada gens. Té la boca xuclada i amb mal aspecte, i ella li ha tallat els cabells al zero, com si fos un recluta de l'exèrcit. Les orelles li surten del cap com les dels nois que tenen a la garjola a Huttonsville o a la presó de maxima seguretat de Moundsville.
      "Per controlar els paràsits del cos", és el que em va contar en una carta, i sé que és així com ella ho va provar de vendre. Vaig veure per la manera com la cal·ligrafia s'inclinava per la pàgina amb lletres grans i fosques que l’emprenyava l'hòstia haver de seure fins i tot per una cosa com aquesta.
      "Tu, puta banyuda", diu en Moon, i mai no l'havia sentit parlar així a una dona. "Com és que sempre t'estàs ficant amb mi?" La seva veu és fluixa, com si ni tan sols pogués treure l'alè per cridar-li. Penso, aquest és l'home que solia cridar d'un comellar a l'altre, solia cridar els porcs amb una veu tan forta i viva que et pensaves que era alguna mena d'orgue d'església, tot s'aturava.
      "Heu de seure a la cadira, senyor Potterfield", li diu ella, amb un to ben raonable. A grapades l'ha tornat a asseure al seu seient, cap os romput ni cap problema. Tampoc no em veu al seu darrere, no sembla que estigui pensant en mi.
      "Les cames no us fan cap servei, així que heu de seure. Ho heu d'entendre. Per això us tenim aquí fermat, perqué no caigueu." Veig on tenen cordada la bata a la cadira. Fa tornar boig en Moon, ho sé, fa que s’hi afanyi i se’n preocupi fins que finalment s’amolla.
      Avanço per l’habitació, i la senyora Tencher retrocedeix, de sorpresa que està de veure’m. "Ei, Moon", dic. "He vingut a cercar-te." Envesteixo directament, no cal anar amb històries. Em penso que ho podem enllestir i sortir d'aquí aviat, anit. Veient la manera com la senyora Tencher té el queix, però, no estic segur que sigui tan fàcil com això. Encara porta el davantal de lli llardós, i la fa semblar com si anés per feina de debò.
      "Grady", diu ell. "Grady, cago’ndeu, Grady." No és ben bé una salutació, però jo l’entenc. Està content de veure'm, però no s’ho esperava mai. D’alguna manera em sap greu que no m’esperés. Alça una mà i jo la hi agafo. La carn és freda i prima damunt els ossos, a dures penes els encoixina. Tot i així, els calls de tant de caçar amb arc encara hi són, aspres i durs com un nus d'arbre. Recordo aquells calls com si fossin de les meves pròpies mans.
      Quan era un nen, en Moon m'ho va ensenyar tot, de l'arc; em va ensenyar com estar quiet entre els arbres i estirar-lo fins al màxim sense tremolar. Em va ensenyar la postura, el llançament, me'ls va mostrar. En Moon podia clavar una fletxa al cor d'un cèrvol a setanta iardes, un blanc perfecte, i seguir el rastre de l'animal anés per on anés, per esllavissades d'esquist, a través de rierols, per pendents poblats d'heures salvatges. No hi havia cap home blanc que se semblés tant a un rastrejador sahwnee com ell. Era una cosa de veure, ell i el seu arc d'un negre lluent, el guant a la mà dreta amb el palmell tallat.
      Era amb mi quan vaig rompre l'esquena del meu primer cérvol decent, em va veure clavar-li de ple aquella fletxa de cap gros de quatre talls a l'espinada enmig de la creuera. Em va fer uns copets a l'esquena amb aquella mà, tan plena de força i tan ferma. Recordo l'olor que feia aquell cèrvol quan m'hi vaig agenollar devora, aquell gran cos calent en aquell dia tan i tan fred, i en Moon dret al meu costat. No era més que un infant aleshores. Em va mostrar les puces que abandonaven el cadàver, dirigint-se qui sap on, cap a algun altre cérvol, potser, de qui poguessin viure.
      "Com els fomuts Marines", em diu en Moon, llepant-se els llavis secs, sense mirar la senyora Tencher. "Sabia que no llançaries aquelles cartes. Sabia que vindries." No és veritat. No sabia que jo compareixeria. La manera amb què va dir allò a la senyora Tencher -"puta banyuda"- era com un home que lluita per la seva vida, intentant aferrar-se a alguna cosa. No tant com un home que creu que és a punt de ser rescatat.
      "Ja ho pots dir", dic.
      La senyora Tencher és ara just al meu darrere. "Em pensava que ja li ho havia dit, no són hores de visita", em diu al bescoll.
      "Em trauràs d'aquí?", diu en Moon. Em sembla que té llàgrimes als cantons dels ulls, i no vull veure plorar el vell. Ha estat prou temps aquí dalt com per ara haver de plorar en públic com una dona, davant meu i de la senyora Tencher i tot plegat. Em fa sentir empegueït per ell, com si l'hagués vist pixar-se als pantalons o una cosa així.
      És estrany sentir això d'en Moon Potterfield, que és un home a qui he admirat tota la vida i de qui he après un munter de coses, més que les que he après mai a l'escola. Per a mi és una lliçó sobre el que els anys poden fer tornar un home. És fràgil i està malalt, i de sobte em ve al cap que potser aquí és on li cal estar al cap i a la fi, potser necessita l'esment que una llar com aquesta li pot donar. Massa tard per a aquesta mena de pensaments, tanmateix. Ja li he parlat de marxar.
      "Vinc a emportar-te amb mi", dic.
      "No ho pot fer, això", diu la senyora Tencher. Es manté ferma entre mi i la porta, té els braços plegats sobre el pit. "No ho pot fer", diu a en Moon. Després torna a dirigir-se a mi. "Qui s'ha cregut que és, que entra aquí i es pensa que pot fer això? Això és casa meva", diu.
      M'imagino que en Moon li suposa uns dòlars cada mes, alguns de la seva filla de Memphis que va trobar aquest lloc quan les cames se li van posar malament i l'hi va dur, alguns altres de l’estat. La senyora Tencher deu trobar que té dret a aquests diners. Probablement també es queda la petita pensió de ferroviari d’en Moon que cobra cada mes, posats a filar.
      "Vaig provar de telefonar-te, Grady", diu en Moon. "Vaig agafar el telèfon per mirar de trobar-te, però no hi va haver manera." Es mira la senyora Tencher. "Sempre m' aturava."
      "La quota no inclou despeses de conferències", diu la senyora Tencher. "Si deixés que tothom fes servir el telèfon tota l’estona, aleshores on seria, jo? No ha pagat per tenir privilegis amb el telèfon", diu, assenyalant en Moon.
      "No feia falta, Moon", dic. "Tanmateix no tinc telèfon al campament ara. Se'l van endur."
      La senyora Tencher riu com si tot el que ha estat pensant de mi s'acabés de confirmar. "Un home que ni tan sols té telèfon", diu.
      "És el meu noi", li diu en Moon amb aquesta veu tranquil·la i gastada. No vol dir que sóc el seu fill, perquè no ho sóc, sinó algú que va créixer devora ell i va aprendre d'ell. És estrany sentir-ho, trenta-quatre anys i encara un noi per a aquest vell de la cadira.
      "Ah sí", diu, i els ulls se li estrenyen. "No sabia res d'un noi. El vostre fill, voleu dir?"
      Cap dels dos no li respon, i ella no s’aparta del portal. Veig algú que es mou a la sala darrere d’ella. És una noia que es mou per dins la casa fosca, que ve de la cuina. Entra dins l'habitació fregant la senyora Tencher, i veig que també du un d'aquests davantals gruixuts, amb sang pel davant i sobre el pit. Penso, Què cony foten allà dins?
      La noia és jove, potser encara no ha fet els vint, i ben rossa. Darrere el davantal -el té ben fermat a la cintura- veig que té el cos terriblement madur, la mena de maduresa que fa que un home miri dues vegades, pensi dues vegades. Porta alguna cosa en direcció a mi, un cosset petit sense pèl, com una cosa treta d'un somni. De primer em penso que és un bebé.
      "Tenim conill, senyor Potterfield", diu a en Moon, i veig que no em mira per res. "Sé que us agrada la carn de caça, senyor Potterfield. Sempre m'heu dit que us agradava. No em dèieu mentides, senyor Potterfield."
      "Toma a la cuina, Ellen", li diu la senyora Tencher. "Això és entre el senyor Potterfield i jo", diu.
      "Un noi que parava trampes els ha caçat i ha vingut a vendre'ls. El vostre amic pot quedar a sopar si vol", diu n'Ellen, però encara no em mira. "Tenim un munt de conills d'aquests allà darrere."
      Me la imagino escorxant un conill, amb el ganivet d'escorxar prim i esmolat ben agafat amb la mà. Fins i tot fent això m'agrada, aquesta noieta fina amb la sang pel davant. Em dóna una sensació d'estretor a la gorja, tan rodona com té la cara, tan nets com són els seus cabells desats darrere les orelles. Em demano què fa en aquestes muntanyes amb tota aquesta gent vella a les fosques. Hauria de ser a alguna altra banda, que jo sàpiga, però on exactament i com hi hauria d'arribar no ho sabria dir.
      "És guapa, eh, Grady?", em diu en Moon. Sap el que estic pensant. Sempre ho sap, sembla. "Em penso que és tot el que enyoraré d’aquest lloc, Grady, n’Ellen i els seus darreres preciosos." Em fa sentir avergonyit sentir en Moon parlar així d’una dona que és a l’habitació amb nosaltres, però ella li somriu com si fos una broma que ve d’enrere entre ells.
      "El seu amic no queda", diu la senyora Tencher a n’Ellen.
      "I tant que no", dic. M’arrambo a la cadira de rodes d'en Moon, miro d'empènyer-la cap a la porta, però no roda. Les llandes de goma xiriguegen sobre el trespol de fusta. En Moon allarga un braç cap avall, destrava les rodes. Faig rodar la cadira cap a la senyora Tencher, i de primer ella no es mou. Penso que hauré de passar per damunt d'ella o a través d'ella o una cosa així per sortir d'aquí. Al darrer moment, es fa fora del camí. N'Ellen també.
      "No aneu enlloc", diu la senyora Tencher. M'estira el darrere de la camisa, però ara l’hem deixada enrere, fem cap al davant de la casa. Així que passem la primera habitació, sento el clic, clic, clic constant de les agulles de fer mitja de l'anciana. "O. John", diu el vell, però sé que no es dirigeix a ningú que sigui prop.
      "És n'O. John i sa mare que hi ha allà dins", diu en Moon. "És un bon tipus."
      "Sa mare", dic. "Vaja, em pensava que tots dos tenien devers cent anys."
      "No es pot dir mai", diu en Moon. "Ella ni tan sols ha de menester ser aquí. Hi és per cuidar n'O. John."
      Després trec la cadira d'en Moon per la porta del davant i sortim a l'aire de la tarda, on sentim els granots cantant. "Bon noi", em diu en Moon. Mirant cap a baix, li veig la pell del crani a través dels cabells tallats com si fossin un raspall, tan groga i malsana com la resta d'ell. "I ara què en dius, Tencher, puta vella", diu per damunt l'espatlla, i és la cosa més forta que li he sentit dir fins ara.
      "Està matant aquest vell, és clar com l'aigua", diu la senyora Tencher darrere meu. El vell Combs, assegut al porxo tot el temps, fa rodar la seva cadira per encarar-nos a mi i a en Moon. Ens mira i té la cara llarga. "Aneu enlloc?", demana.
      "Marxem", diu en Moon. "Marxem d'una puta vegada."
      "Vaja", diu en Combs. "Que tinguis sort", diu. Aturo la cadira, perquè pugui parlar, i la senyora Tencher alenteix el pas darrere nostre, alenant fort. En Combs mira els taulons de terra. "No trauràs gaire cosa d'enlloc, diria jo, però per descomptat et desitjo sort."
      "Sempre donant ànims, eh, fill de puta?", diu en Moon. Pica damunt els braços de la cadira. "Posa en marxa aquest carro, Grady", diu.
      Em costa un minut menar la cadira d'en Moon pels escalons desiguals del porxo. Tenir la senyora Tencher així ben al meu darrere em posa nerviós. Un dels escalons cedeix una mica i tinc por de caure-li al damunt, de tombar-lo de la cadira. A dalt del porxo en Combs ens està vigilant, acariciant-se el monyó de la cama.
      La senyora Tencher encara ve darrere nostre, passat en Combs, escales avall. "Entra el Coronel Combs", diu a n'Ellen, que ve darrere d'ella. N'Ellen queda a l’escaló de dalt, mirant. Encara té el conill a la mà, agafat per les cames del darrere.
      "Vostè li donarà les pastilles?", em diu la senyora Tencher. "Qui li donarà les pastilles, a aquest home? Vostè no, vet aquí", diu. "Vuit classes distintes dc pastilles ha de prendre, diu el metge, quatre vegades al dia. Vostè farà això per ell?"
      Jo no dic res, només continuo fent rodar la cadira cap al cotxe. No vull cap brega amb ella. "Capsigrany", li diu en Moon. "Colla de capsigranys", torna a dir, més fluix.
      "Au", dic. "Anem d'aquí."
      "Ajuda'm a pujar al cotxe", diu en Moon. "Les cames no em serveixen. M’hi has de pujar a pes."
      "I això de les pastilles, Moon? , dic. De sobte m’adono que no hi havia pensat.
      "No he de menester pastilles", diu. "Puja’m al cotxe."
      "No ha de menester pastilles", diu la senyora Ten cher. "Serà ben mort d’aquí a quinze dies, una setmana, això és el que passarà. Mort i podrit. Ja ho veurà."
      Desfermo la bata, alço en Moon de la cadira. És lleuger com una noia, i veig que el cap li ve feixuc al coll. No té ni força ni pes. Té la carn seca i freda, com la pell d'una serp. No és bo de fer, obrir la porta del cotxe, però ho faig, poso en Moon al seient de l'acompanyant. Ell es deixa anar, i el fermo tan fort com puc per mantenir-lo assegut. "Un puta jornal", em diu. "Continua." Tanco la porta del cotxe.
      "Ho portarà a la consciència", diu ella. "Quan s'agafi el pit i tussi sang, aixo li pesarà. Haurà de portar aquest crim davant Déu Tot Poderós", em diu ella.
      No li faig atenció, malgrat que m'ho està dient a crits a l’orella. Per un moment no sé què fer amb la cadira de rodes. Veig que s'aplega i penso si l'he de posar dins el portaequipatge.
      "Ni s'ho pensi", diu la senyora Tencher. "Porti-se'n el vell si vol, però la cadira és meva. Ningú no m’ha pagat la cadira." La deixo on és.
      "No pateixi, senyora Tencher", li dic. Amb en Moon fora d'escena i sense que la maleeixi per un moment, se m'acut de calmar-la una mica d'una manera o altra. "Estarà bé."
      "No pateixo", diu ella, i té la cara deformada i lletja, d'emprenyada que està. Li surten els músculs del coll. "És vosté qui ha de patir. És vostè qui l'està matant."
      Pujo al seient del conductor, arrenco el cotxe. La senyora Tencher és vora la cadira de rodes, fitant-nos a mi i a en Moon dins el cotxe. Sento la seva olor, assegut al seient del meu costat. Per molt que ho provi, un home no pot anar sempre net de debò en un lloc com aquest, sense poder-se banyar com cal ni res. Fa olor de suor de malalt i de fregues d'alcohol. Fa olor de sala d'espera d’un veterinari.
      Mentre faig marxa enrere, veig que n’Ellen encara és al porxo, vora el coronel Combs. Ell gronxa la cadira endavant i enrere com si estigués nerviós, remenant el peu. N'Ellen està tan empipada com la senyora Tencher ara que veu que no podrà tenir cura de nosaltres, ara que ens hem sortit amb la nostra. Em ve de nou veure-ho, una noia tan maca i tan enfurismada. Remena el cap, amb les celles arrufades. No ens menjarem la seva carn de caça que li ha dut tanta feina.
      D'una boleia llança el conill escorxat al cotxe, i s'estampa en el parabrisa ben davant de la meva cara, sona com una pilota de softball. Rebota, queda damunt la grava vora el cotxe, pàl·lid contra les pedres. Un parell d'ossos romputs surten de la carn. Hi ha suc al parabrisa allà on ha pegat.
      "Déu", dic, posant el cotxe en marxa. "Vaja una cosa de fer."
      El pneumàtic posterior de l'esquerre passa per sobre d'alguna cosa petita, alguna cosa que fa un cruixit. La senyora Tencher crida. Per un moment estic segur que li he atropellat el peu. Clava un cop de puny al darrere del cotxe.
      Mirant pel retrovisor, la veig inclinada sobre les plomes, les plomes lluents de la cua del gall esprimatxat. Li he passat la roda per sobre sense voler. Veig com una lleugera brisa fa tremolar les plomes mentre la senyora Tencher plora a sobre d'elles. Estic sorprès de veure-li les llàgrimes a la cara. Freno, començo a sortir del cotxe.
      "Estàs boig?", em diu en Moon. "No hi vagis. Et matarà. Estimava aquell puta pollastre."
      "Sí", dic. Té raó en això. En sortir del pati, cap a l’asfalt de nou peus d’amplària, veig que la senyora Tencher s’ha aixecat, remena el puny darrere nosaltres, cridant. No puc sentir el que diu.
      "Òndia", diu en Moon. Riu. Ho ha vist tot i, malalt com està, riu com per partir-s’hi el cul.
      "Cago’ndéu", diu. S’eixuga els ulls i m’agrada veure’l tan content, malgrat jo no n’estigui segur de què és tan divertit. Mirant darrere nostre, veig n’Ellen que entra en Combs dins la Llar. La senyora Tencher és a baix al pati, té la mà en el petit munt de plomes, sense mirar-nos més. Surto amb el cotxe a la carretera i el poso a tanta velocitat com puc.
      "No sé si mataràs aquest vell", diu en Moon, i encara riu, "però el que és cert és que has deixat el pati d’aquella dona ple d’animalons morts, eh?"
      Col·loca el cap enrere sobre el seient com si s’hagués de posar a dormir. Mirant-lo, amb aquests ulls enfonsats i la pell ressecada com una mòmia, em ve la imatge de l’aspecte que tindrà en ser mort. La carretera s’allarga al meu davant, camí endins a través de les muntanyes i del gran pla fins al campament sobre el Jackson.
      I després què, vull demanar a en Moon, però tremola una mica com si estigués rient per dintre. I després què quan arribem al campament, vull dir, però no hi ha cap resposta correcta que em pugui donar. És una pregunta que d’una manera o altra m’hauré de respondre a mi mateix, en un altre moment. I penso, El que he de fer ara és conduir.

© Pinckney Benedict
©Traducció de Joan Gayà i Sunyer


Aquest conte forma part del llibre El cementiri de cotxes, publicat per Documenta Balear, el 00, a la col·lecció Varoic. Podeu llegir un comentari del director de la col·lecció, Hilari de Cara, sobre Pinckney Benedict i la seva obra: Un autor de l’Amèrica profunda.


Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:  

barcelona review                número 24            maig - juny  2001 

-Narrativa, Poesia, etc

Martí Domínguez: Dos capítols de Bestiari
Pinckney Benedict: Rescatant en Moon
Carles Hac Mor:Què és la paraparèmia?
Ester Xargay: La lletra informa la forma
Oscar Gil: Un de cada tres
Victor Sunyol i Marina Sans: Raval Ferida
Ramon Farrés: cinc poemes
Sergi Jover Rejsek: tres poemes

Festival de Poesia de Barcelona
Dorothy Porter
i Lionel G. Fogarty

-Ressenyes

El cementiri de cotxes, Pinckney Benedict
Bestiari,Martí Domínguez
El fantasma d’Anil, Michael Ondaatje

-Art Sabala
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il