índex | índice | navegació  

 número 23: març - abril 2001

Naufragis feliços:
tota la poesia de Ràfols-Casamada

Antoni Clapés



L'obra poètica d'Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923) va eclosionar amb la publicació de Signe d'Aire (Llibres del Mall, 1976), un volum de gran solidesa que reunia 194 poemes escrits en els anteriors nou anys. En efecte, el llibre va causar un positiu impacte en les persones que seguíem amb atenció la creació poètica d'aleshores, no solament perquè emergia amb força una activitat de Ràfols poc o mal coneguda (més enllà de la seva creativitat artística i de la tasca pedagògica), sinó perquè la qualitat i originalitat d'aquella veu contrastava amb l'enfadosa cançó que, en general, s'anava repetint i perpetuant amb noms diferents, al llarg d'aquells anys de suposada renovació poètica.

Després vindrien entregues tan importants com Territori de temps (Quaderns Crema, 1979) i Angle de llum (Edicions 62, 1987), que van acabar de consagrar-lo com un autor decisiu.

(No em puc estar d'esmentar, tanmateix, l'edició -austera, elegant, amb il·lustracions a la ploma- de paranys i raons per atrapar instants (Els dies, 1981), llibre que va tenir una difusió complicada, però que continuo creient que és un dels aplecs més suggestius de l'obra rafolsiana: una cerca fascinant, una experiència que, potser, no ha tornat a repetir.)

Ara ens arriba, com un veritable regal per a la ment i el cor, una nova "versió" de Signe d'Aire. Aquesta vegada, però, amb voluntat d'obra poètica completa (1939-1999): un volum de més de mil cent pàgines, que aplega 848 poemes, aproximadament la meitat dels quals són inèdits o de circulació restringida. Ramon Balasch, curador de l'edició, ha fet un extens i descriptiu pròleg, on desgrana les circumstàncies de cadascun dels diversos llibres i plaquettes que componen el volum final.

Seixanta anys de producció poètica finalment aplegats: vet aquí què és aquest Signe d'Aire que ara se'ns apareix com una aventura intel·lectual de primer ordre, amb uns resultats brillants i amb una radical coherència interna. Cal esperar que Ràfols, d'una vegada i per totes, sigui tingut en compte com el poeta important que és, ben al marge d'altres terrenys on ha excel·lit de forma brillant -incloent-hi la memorialística.

En aquest llarg caminar que la lectura del miler llarg de pàgines ofereix destaca, en primer lloc, la gran diversitat de registres que la veu de Ràfols adopta, sempre al servei d'un dir que ja s'entreveia en els primers poemes (datats en la immediata postguerra) i que no ha fet més que reafirmar-se al llarg dels anys: la creació d'un estat anímic en el lector per tal que aquest s'interrogui sobre ell mateix i sobre allò que l'envolta tot traslladant-lo a una altra realitat. Perquè aquesta és, segurament, la tasca de la poesia d'avui, car tota la literatura contemporània, com va dir Montale, només pot mostrar allò que no som, allò que no volem. I poca cosa més -i no és poc!

Els registres de què parlàvem incideixen, sobretot, en l'arquitectura del poema, en la sàvia utilització de l'espai del poema: així, Ràfols el reescriu en el blanc que hi ha entre els mots, utilitzant tant la prosa com el vers -rimat o en blanc, "mesura de l'instant"-, el cal·ligrama, el sonet, el fragment, l'aforisme, la tirallonga, l'associació d'imatges, la successió de plànols. L'elipsi.

I en aquest entreteixim és on reposen els elements comuns a tota la seva poesia -tan visual!-: el marc urbà (façanes, terrats, balcons, finestres, fums) i el marc de la natura (lluna, estels, firmament, arbres, escorces, fulles) -i, encara, l'inquietant món de les natures mortes. Així, cada poema (aquest "naufragi feliç" de què parlava Ràfols a paranys i raons...), adquireix una forma específica, que li és pròpia i que condensa el seu propi dir: el pensament resta amagat entre els versos per constituir un tot amb la forma.

Però -no podia ser altrament en un artista immers amb tant de rigor i intensitat dins la pintura- els elements que més sovintegen són la llum i el color: un univers de gammes com a metáfora del seu propi territori intel·lectual. El compendi del que s'apunta es troba a Policromia o la galeria dels miralls (Polígrafa, 1999), on Ràfols sembla que hagi volgut fer una mena de llibre-resum de la seva obra. Apoteosi dels sentits per al lector; darrer viatge, per ara, del poeta.

En la poesia de Ràfols hi ha tocs de Salvat-Papasseit, com s'ha dit tantes vegades. Però també m'hi sembla escoltar les veus de Reverdy i Ungaretti (a qui, com a Celan, va traduir) i ressons de la millor tradició poética del nostre temps. Seria injust no fer esment de la quantitat (i qualitat) de petges que poden resseguir-se al llarg del volum, i que palesen un aspecte, no prou destacat, en la personalitat de Ràfols: la seva qualitat de lector -en uns temps de definitiva pobresa intel·lectual- i l'interès mostrat per totes les coses, per totes les disciplines del saber. És en aquest sentit que el poeta se'ns apareix com un veritable mestre d'humanitats, en el sentit més clàssic del mot.

Amb Signe d'Aire guanya espais la poesia que conrea la nuesa de la paraula, l'essencialitat i precisió del mot, "el silenci fet paraules". La síntesi. Després d'aquesta edició, ja ningú no podrà posar en entredit -per si hi havia algun dubte- que Albert Ràfols-Casamada és un dels (pocs) noms imprescindibles de la poesia -no solament catalana, però també- de la segona meitat del segle vint.

© 2001 Antoni Clapés

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

SEMBLANÇA D'ALBERT RÀFOLS-CASAMADA

CARLES HAC MOR


Volia fer -i tot seguit la faré- una semblança de l'Albert Ràfols-Casamada. En començar-la a redactar, però, al cap d'unes quantes pàgines, poques, em vaig bloquejar. No m'agradava el to i no en trobava cap altre. I no podia agafar distància tocant al personatge.
           Per raons en gran part desconegudes i que deuen ser psicoanalitzables, la seva figura m'imposava respecte, que és el pitjor que em pot passar en posar-me a escriure sobre alguna persona o cosa. I vaig esborrar tot allò gargotejat.
           Segons com, puc tendir a mitòman, i, tot amb tot, no ho sóc gens en absolut i miro de lluitar contra la mitomania; i aquelles ratlles regalimaven nostàlgia mitificadora, mistificadora i tòpica; i també massa afecte, impropi en un paper públic i fins i tot en un de privat.
           Tanmateix, d'aquell esborrany, me'n va sortir l'article següent, que vaig publicar al diari Avui (el 8 de febrer del 2001). I val a dir que, abans de començar l'esbòs de semblança, ja m'havia proposat d'enviar alguna cosa a l'Avui sobre l'Albert Ràfols. L'article, el vaig intitular La lliçó d'Albert Ràfols-Casamada; i feia així:


"El cos existeix dins l'ànima, i no pas a l'inrevés; les ànimes tenen cos, i tots els cossos, i no solament els humans, habiten cada un en una ànima. I, a més a més, les ànimes es barregen i es confonen entre sí i amb llurs cossos, de manera que podem albirar una ànima-cos única que pot ser perceptible en tot, des d'una pedra a una finestra, un arbre o una persona.
          Això, que ja sabem i que no tenim mai en compte, és, més o menys, el que ens ve a dir Albert Ràfols-Casamada. I no és que ell ens ho vulgui fer avinent, sinó que, malgrat ell mateix, ens ho acaba fent veure. I ho fa amb mitjans molt diversos, entre els quals, ultra la poesia i la pintura, hi ha la seva mera presència d'esperit.
          Ell no la imposa mai, aquesta presència, tan puixant que pot conviure amb totes les altres presències i que àdhuc, de tan discreta, pot passar desapercebuda. En efecte, el posat natural d'Albert Ràfols és tan subtilment contundent i a l'encop tan elegantment respectuós amb l'entorn, que ell ha pogut fer prodigis tan extraordinaris, com, posem per cas, a vegades donar lliçons, a classe, a Eina, amb la seva sola presència, sense dir res ni fer res. I no us penséssiu que això és una hipèrbole.
          Ensenyaments així de magistrals són llegendaris entre els seus alumnes i li han aportat fama ben merescuda de carismàtic i de grandíssim professor inigualable. La influència de la seva presència sobre promocions i promocions d'alumnes ha estat enorme i molt més important que no les explicacions i indicacions d'estols de professors convencionals.
          Ens referim a un do que, és clar, no exclou pas la intel·ligència racional. Ell, l'Albert Ràfols, precisament n'és molt, de racional, intel·ligent, llest i cultíssim; la racionalitat, emperò, hi roman supeditada a -digue-m'ho com cal- un nivell superior de consciència.
          La poesia, la pintura i la presència d'Albert Ràfols-Casamada són la plasmació de l'aurèola de l'existència -així, tal com sona- i prou, que ja és molt per pair. Ell no mostra pas l'halo de coses concretes, ni l'abstracció de coses definides, sinó la de la vida, la qual, com ell ens ha demostrat, també tenen els objectes, la matèria inorgànica, perquè formen part d'un tot viu, del món.
          Ara, l'edició en un sol volum, significativament titulat Signe d'aire, de tots els seus poemes publicats fins avui, ens permet de fer més llum sobre una personalitat amb una saviesa cabdal, la de l'actitud d'acceptar que la vida no és sinó un seguit de detalls quotidians que ens poden sorprendre contínuament, la de la capacitat, senzilla i difícil, d'enraonar amb les coses, de mirar-les, escoltar-les, llegir-les i veure-les dins llurs ànimes."

Fins aquí l'article de l'Avui, que té un precedent, un altre article, publicat al Quadern del diari El País, el 29 de desembre de 1985 i reproduït a l'Àlbum Ràfols-Casamada, el 1994. Heus-lo aquí, aquest article, que té per títol Els silencis heterodoxos de Ràfols-Casamada:

"Albert Ràfols-Casamada és un practicant del silenci. El vol i el sap mantenir al llenç, als reguitzells de mots i també en el tracte amb altri. En aquest darrer camp amb prou feines conec dues persones que el superen: el realitzador de vídeo i teòric del vídeo Eugeni Bonet i el pintor Patricio Vélez.
Aquests dos, en Ràfols i jo -fa dos hiverns, a Cadaqués- érem, tots quatre sols, a l'ampli menjador d'una fonda molt tranquil·la, on, durant una estona llarguíssima de mutisme, només s'hi sentien les xarrupades i els nyam-nyams de la mestressa de l'establiment, que sopava lluny de nosaltres, a la cuina. Quan, a l'últim, la bona dona va acabar la sopa i la resta de l'àpat, el silenci va arribar a fer-se tan total i tan tens per a mi (i no pas per als altres tres) que el vaig haver de trencar tot dient la primera bajanada que em va passar pel cap, la qual cosa no va servir de res.
          Talment, si fa no fa, devien ser els silencis famosos de James Joyce, la saviesa dels quals va encomanar a un secretari eventual seu, Samuel Beckett, i als personatges de les obres d'aquest, els pallassos apagògics que no són sinó emblemes gloriosos del silenci, força sepulcral, en aquest cas. I ara recordo que Pina Bausch, en la seva estada recent a Barcelona, va desmentir un periodista francès que havia publicat la notícia que, en conèixer-se ella i Beckett, s'havien posat "d'acord en tot" (sic) -suposo que es referia a l'existència- asseguts tots dos a una taula i romanent, de cap a cap de la trobada, en el silenci més absolut. Ben mirat, la Bausch no hauria pas hagut de negar aquesta feta ben possible, i menys en nom de la sempre discutible, per inexistent, Veritat, i, en canvi, podia haver pensat en allò de si non è vero è ben trovato.
           Pel que fa a la pintura d'Albert Ràfols, la voluntat de mutisme pot no resultar evident a primer cop d'ull. Així, en entrar als espais de la Fundació Miró, actualment ocupats per l'Exposició Antològica Ràfols-Casamada, hom hi pot restar enlluernat pel conjunt de "sensacions cromàtiques" (que és com diu ell mateix que veu el món). I després, nogensmenys, a través de "l'ordre serè dels elements", del "sensualisme plàstic", de les "subtileses tonals", del "lirisme intens", hom hi veurà la "meditació", l'"austeritat", l'"ascesi", els "buits sonors" i el "silenci" (són mots de la crítica). Un tal mutisme és més palès en l'època actual, per bé que és present tot al llarg de la seva trajectòria artística.
          Quant a l'escriptura de Ràfols, el silenci dels seus poemes tot just és esberlat delicadament per les paraules que l'evoquen. És ben apropiada la referència que Josep Maria Carandell fa de Mallarmé -el líric de la passió freda pel silenci- en glossar la poesia de Ràfols, al catàleg de l'antològica esmentada.
           Ara bé, és al dietari L'escorça dels dies on el mutisme esdevé més protagonista. Això també és difícil de veure d'antuvi. I a desgrat d'això, i afirmat rotundament, es tracta d'un llibre excel·lentment radical, en el sentit més literal: afecta l'arrel mateixa de la literatura, l'artifici literari. És una obra mestra del noucentisme portat a extrems avantguardistes per mà d'uns apunts, agosarats, de la quotidianitat, de la coberta externa de la vida. Per la porositat d'aquesta escorça, hi flueix permanentment, al llibre, el silenci, allò que no és dit.
          Radicalitat, gosadia i avantguardisme es confonen correntment amb cridadissa, truculència i efectisme. Em sembla que és per això que L'escorça dels dies no ha estat ben entès i no ha tingut un gran ressò. Al pròleg de Poesia rasa, de Joan Brossa, Manuel Sacristan hi subratllava que aquest poeta lliurava coses a la impremta que ni tan sols els surrealistes les hi haurien portades. Ràfols-Casamada ha anat, en certa manera, encara més lluny: va deixar a la impremta un seguit planer d'anotacions d'allò que, des de la perspectiva literària tradicional, son "coses de no res". El temps valorarà aquest dietari tan peculiar, el qual, de fet, és molt més que una novel·la i, doncs, per sort, molt menys que no un dietari."
Fins aquí l'article del Quadern d'El País.

A través de la finestra, 1995

Entre els meus tresors, hi servo una lletra que en Ràfols em va trametre, el gener de 1986, en resposta a l'article. Hi diu, referint-se al sopar a la fonda de Cadaqués: "Ho recordo com si ho hagués viscut".
           Quan la semblança ja havia arribat a aquest punt, em vaig trobar, un vespre, la Dolors Udina, que és qui m'havia esperonat a fer-la. Li vaig comentar que estava bloquejat tocant a escriure sobre en Ràfols i que, a despit d'això, me n'acabaria sortint, tot i que no sabia pas com.

I justament aquella nit va venir el desbloqueig, amb un somni, molt intens i sens dubte inspirat per la Dolors Udina, el qual passo a relatar amb l'estil més fidedigne possible.
           Jo era a les ruïnes ibèriques de Calaceit i, a la barra d'una barraqueta de canyes, demanava un cafè a la Dolors Udina, que era a l'altra banda de la barra. ¿Un cafè, vol?, em preguntava ella. Sí, un cafè, si us plau, responia jo. ¿Un cafè, vol?, repetia ella. Sí, un cafè, tornava a dir jo. La sensació del somni, en aquests moments, era de molta angúnia. De sobte, però, jo m'enlairava horitzontalment alhora que igualment ho feia la Dolors Udina. I la sensació d'angúnia desapareixia completament substituïda per una altra, indefinida, de gran benestar.
           Jo aterrava en un camí (la Dolors ja no hi era) i l'Albert Ràfols caminava al meu costat; era ell i, això no obstant, jo sabia que era així mateix el profeta Isaïes i que jo era el profeta Eliseu. Una papallona gegant, de la mida d'una persona, em va agafar per les aixelles amb les seves potes i se m'endugué volant cap a la barraqueta de canyes, on la Dolors Udina ja m'havia deixat el cafè a la barra. I jo li explicava: En comptes de venir amb un carro de foc, m'ha portat una papallona i he fet d'Isaïes en comptes d'Eliseu. La Dolors no m'escoltava, m'ignorava, fins al punt que es va convertir en un llibre. El vaig agafar i hi llegia -lletrejant molt a poc a poc i amb dificultat- una semblança consonàntica (o sigui, amb supressió de vocals) de l'Albert Ràfols que jo hi havia plasmat i que, poc ençà poc enllà, era una cosa similar a aquesta:


FGR D L VN H PSSR N RC MG PRTT RR D MNGT
Q H FC BGD L BTLL LS BBS
L PRT D GM GM MNTR LS NNS TRRN
CGRNS ST SNS CM VL N CMCST
PLTR N MBTRN R BLDM-S DL V
SCD LGR L GR ML Q H PNGSSM LS
CCNTS S'N MSTGRN DBT CSTLLSHVNT-VS
DSPRTS PGT CNTR CM S N RS D RSPSTS
N H CB D'NTNDR MB CF D SSTRMRT
N'H SRTN FRÇ LG SBR N N'H H VST PS CP
L CS H SDVNGT TN FMT NTR LS NS LS
LTRS LTR X BN MRT S N'H HGU PTXNS
R PSSBLS TRPLLMNT D CRLLTS
PR DNRT N PRMTR LS LBS D FT SN
D'L MLGNYDS MS MS PR Q N L'NDMG
H NTFRSSS MLDSTR J BRXV MB SMFN MNBRS
TRSTQS Q PLGN GRGNC CM SSNT
PT Q T'N DSCDSSS Q M SNTS MB

Avergonyit del meu poema, compost tan sincerament (malament rai!), observava, des d'un pedrís d'una ermita de les moltes que hi ha als voltants de Calaceit, com l'Albert Ràfols anotava no sé què en un bloc petit. Jo li tirava pedretes petites fins que tots dos ens posàvem a redactar i dibuixar anuncis amb cal·ligrames. Eren com els que -inspirats en els anuncis d'Arthur Cravan a la revista Maintenant- fèiem tots dos i la Maria Girona per a la revista Ampit.
Fins aquí el somni. I just en despertar-me, em vaig adonar que no m'havia pas desbloquejat, i, tanmateix, d'una revolada, vaig escriure el poema vocàlic que ve a continuació, amb el qual pretenia copsar un dels silencis eloqüents d'en Ràfols:

A A AA
E AI
A UAA E AIEA
EE O A I O OA
A UA EEA UAU E O AÍ
E IA
I A O O AUÍEU OU OA O I O E
A AIUAE
U OUE I E EUE
EAU E E AUEAIO ÉU OIA A AEA
EI-O A EU E O
AAA AE
OU UE E EEI O EAOEI AEE
EE E EE IAE IO A OA
UE E E
UA AIÒ
I AUÀ UA OA E AAU UE EUAAA

I avui, dos dies després, rellegeixo la semblança (és a dir, els dos articles, el somni, els dos poemes i les explicacions sobre el meu bloqueig) i comprenc que això de sentir-me engalavernat era una meva argúcia inconscient contra mi mateix a fi de no deixar-me anar, de cenyir-me a fer una semblança que em fes el pes. I ho he aconseguit.
           Passats un parell de dies, he tingut temptacions d'esborrar-ho tot menys el darrer poema, el vocàlic, que penso que ho resumeix tot. No ho faig perquè en resultaria una visió potser massa essencialista de Ràfols-Casamada.

© 2001 Carles Hac Mor

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:  

barcelona review número 23    març -abril  2001 

-Narrativa, Poesia, etc

Màrius Serra: extracte de Verbàlia.
Ring Lardner: Hi ha somriures
Ester Xargay: Nou tanques
Ricard Ripoll Villanueva: Del somni a l'illa
Matthew Tree: ressenya de Verbàlia
Joan Sellent: El traductor recomana

-Especial

Albert Ràfols- Casamada:

Selecció de poemes
Correspondències i contrastos
Antoni Clapés: Naufragis feliços...
Carles Hac Mor: Semblança ...
D. Sam Abrams: Short and Sweet

-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il