índex | índice | navegació  

 número 18 maig - juny 2000

  anglès | espanyol

CASA D’ACOLLIDA
de
Alden Jones
Traduït per: Domènec Ribes and Albert Ferré

Som a una casa d’acollida de transeünts a Ashville, NC. Ens sembla divertit. Com tota aquesta gent esdevé un sense sostre en aquesta mena de lloc terriblement rural com Ashville NC, es el que volem saber. Es tan ple que hem de dormir al terra. Estic amb aquesta bollera de la Sparky que la vaig conèixer a Ft Lauderldale, FL. Te un vell Toyota blanc y una tenda on em estat dormint el passat mes. Ella va voler veure els cims Apalatxes, així que allí érem, pujant camins pedregosos i ficant quatre gotes de iode en cada ampolla d’aigua de riu fangós, dormint en els sacs que ha pres del garatge al seu germà amb el que comparteix habitació. Vam agafar la seva fogona , també, i una llanterna , així que es probable que estigui tan empipat buscant la Sparky que farà xixines el seu petit cos amb les seves pesades botes. El problema es que el seu equipament estava pensat pels Everglades, això es el que diu la Sparky, que és un lloc càlid, però ara som al octubre, la passada nit vam beure quatre tasses de cacau calent cadascuna i vam acabar sortint de la tenda tota la nit per pixar una vegada darrera l’altra, el aire dels Apalatxes mossegant-nos els culs. A la merda tot això i comencem a calcular les nostres opcions i la Sparky comenta, em pregunto si hi ha una casa de transeünts per aquí, i li responc que això seria divertit, veiem qui hi es allí tan penjat, així que conduïm muntanya avall cap a la carretera nacional i trobem un local de gofres amb una guia telefònica, i contem els fast-foods en el camí fins aquí. Sparky afavoreix la meva imatge perquè jo sóc tota una dona mentre que la Sparky sembla un noi de catorze anys tot extremitat i fibrós. El primer que veu ella al centre és la xarxa de bàsquet sobre el tauler i continuació sé que ella està fora llançant bàsquets amb alguns payets mexicans acnerosos i vull saber com dimonis aquests payets mexicans van fer tot el camí fins a Ashville, NC només per acabar sense sostre . Però a la Sparky li agrada fer-se amistats, que em sembla bé sempre que ella se’n desempallegui després i torni amb mi, cosa que fa. Normalment cap a les nou ella està cansada i jo puc fer-li dir el que jo vull que ella digui perquè la Sparky sempre vol tornar als meus pantalons. Una o dos vegades vaig cometre l’error d’estar massa borratxa com per controlar que no em despullés i em mengés el cony, cosa que va fer, allà a Ft Lauderdale quan ella vivia damunt el Chaussie on una botella de Miller valia 85 centaus. Mai vaig sentir res, però la Sparky creu d’això que sóc una bollera com ella i es al aguait del meu pròxim cego , per a la Sparky els cegos son una senyal del veritable amor, i això es una mica trist. Així la Sparky es fora amb els nois, practicant el seu espanyol dient cabrón i maricón i provant d’ensenyar- los els seus nous ‘mots-falca’ , mots com merda i que et follin i maricón son apropiats de dir en aquesta zona, el Sur. Entro al edifici i busco entre els indigents a la dona que porta el cotarro, la qual cosa si som sincers no va ser difícil desprès de totes aquelles nits de burxar caus i rodar per la fangosa muntanya Grandfather. La Sparky provava sempre de regirar-se sobre meu inclòs mentre ella dormia, així que jo, fins i tot, vaig dormir fora al llot, tan sols per aconseguir dormir una nit decent. La dona, tota mala cara, es compadeix de mi, i em dóna una tovalloles i mantes, i començo a deambular pel lloc. S’assembla a la meva escola. Hi ha biblioteca, cafeteria, una gran cuina horripilant i a continuació unes poques habitacions amb llitets on haurien estat els pupitres. La Sparky arriba tota pila fent una pudor salobre a suor i decidim estirar-nos, a provar el terra. Es cobert amb una moqueta de taques blaves però encara veritablement més dur que la llosa de muntanya anomenada Grandfather. La pobra Sparky, en comptes de en el seu cul ossut, ja te ganes amagades de ficar-se en peu, així que s’alça, balla aquella petita dansa que fa per treure’s el nervi, em tira amunt i em treu enfora. De fet, sóc una persona molt vaga per naturalesa i la Sparky em va bé en aquest sentit, sempre fent-me fer coses. El meu cos tan de dona es un avantatge casi suficient com per poder fer del terra un lloc confortable per una estona. Encara que no és productiu, ara ho és. Els nois mexicans han sortit així que ens seiem al porxo i la Sparky cargola una cigarreta .Diu que fuma Drum perquè no té impureses però jo sé que li agrada cargolar el seu propi tabac per sentir-se més com un cowboy . Llavors engego a dir-li Cowboy, donant-li cops amb la punta del peu, i es posa tan presumida i vergonyosa i comença a llançar-me miques de tabac que semblen tal com els cucs sangonosos secs congelats que utilitzàvem per alimentar el seu peix lluitador japonès allà a Ft. Lauderdale, FL, el mateix peix que ara probablement està podrint-se flotant en la peixera. Pobre Sticky. Una noia surt fora i ens callem per poder esbrinar la seva història. Es diu Amy. Es grassa com una fruita passada i té un cap del tot destenyit. Una pena de permanent. Massa esperma, de fet, l’Amy està prenyada de vuit mesos. Ens conta que es el seu tercer i que s’ha desfet dels altres dos però d’aquest se’n ocuparà. També penós que el pare es casat i no vol saber res ni d’ella ni del fill. Li preguntem perquè no va ja avortar i l’Amy diu que no creu en això, cosa que de debò enfurisma a la Sparky. A veure, la Sparky té aquella cosa amb les noies que estan contentes de ser trepitjades pels homes: les odia. Si ara l’Amy plorés o es queixés i es lamentés de com-ell-ha-pogut- fer-me-això-a-mi, la Sparky li faria un discurs de com la seva vida podria ser millor, que consisteix en ser més com la Sparky mateix, una bollera com tal, i fer amistats amb ella –però la noia és del tot conforme i satisfeta, arrossegant el seu Kool. Clarament, la bona de l’Amy és més heterosexual del que la Sparky pot esbrinar, encara que la Sparky no vulgui aquesta conversió .Llavors l’Amy ens comenta que el centre li ha trobat un apartament i ja li ho estan pagant. Demà es trasllada. Ara, això sí que ens enutja ja que per què no paguen per nosaltres per tenir un racó, doncs sóc prou fina per comprar condons i la Sparky és prou elegant per ser una bollera i cap de les dues és prou estúpida de tenir tres nadons a l’edat vint anys, per què ara no ens recompensen per això? Però l’Amy és massa curta per filosofar d’aquesta manera, ella no pot amb l’evidència, així que llença el seu mentolat i torna dintre llagrimosa i fastiguejada com si ella fos Atlas i nosaltres només estiguéssim donant-li cops de colze a les costelles amb mala llet. La Sparky i jo concloguem que la majoria dels sense sostre deuen ser estúpids i miren tot el temps de donar les culpes als altres dels seus problemes, i just arribem a aquesta conclusió ens trobem al JT. El JT és un tio de Est Orange, NJ i porta posat unes mitges pantalons al cap i confirma la nostra teoria. ‘Drogues’ ens diu, ho arrodoneix com un rot , com la paraula aquest és amenaçant i comença i acaba tot de un cop i explica la història del tot. Li pregunto per què va baixar fins Ashville, NC només per drogar-se. Ens explica doncs la teoria, que va venir , però inclòs a Ashville, NC els amigachos et troben. La Sparky i jo trobem això realment estúpid i li demanem per què no beu solament com una persona decent i s’estalvia les despeses del viatge.
      Li diem que, de fet, anem cap aquest lloc conegut com el jardí de l’estat i perquè no ve amb nosaltres i el matxacarem cada nit i podrà veure què fàcil és deixar les drogues i poder tornar lliure a casa. JT riu però llavors llença una mirada dura i fixa a l’Sparky com si endevinés que és una lesbiana. Li dóna una vella mirada sospitosa i malintencionada, tal i com ho faria un gamarús. Pensem que potser pertany a aquí.
      Gairebé som un equip, l’Sparky i jo. La gent no arriba a comprendre qui dimonis som, som com Jack el Sardineta (l’Sparky) i la dona de Jack el Sardineta (jo), però com que les dues som ties, no saben com tractar-nos. Tinc un bon riure fàcil i m’agrada jugar amb les llargues metxes pèl-rojes quan un desconegut parla amb mi. O tractar-lo de col.lega com si fos l’Sparky. A ella li agrada tenir bon rotllo. Així que assaltem la cuina i ningú ens atura perquè som massa ràpides perquè ens obliguin a definir-nos. És divertit, omplim les tasses verdes de plàstic fins l’última gota de l’enorme màquina expenedora de te fred i jo trobo un cistell sencer de plàtans, i els pelem un a un per llençar-los al terra, passant-s’ho de conya fins que descobreixo una coctelera enorme de MSG a l’estanteria on hi diu "Intensificador de gust" i ens agafa fàstic. Considerem un pla per carregar-nos els Sense Sostre d’Asheville, NC, enverinant-los amb MSG, i ens preguntem quin significat té en relació al contingut del te fred. Ho tirem a una pica prou gran com perque l’Sparky s’hi pogués banyar. Una pena, perquè estem més seques que la hòstia. No hem tingut realment res per beure des de l’última nit, quan vaig fotre un litre de Jack Daniels mentre l’Sparky distreia un paio comprant dues llaunes de Strohs. Mira, és per això que l’Sparky em necessita, perquè sembo tan innocent que ningú pensaria en acusar-me de robar. Però ara estem seques. Res de borratxeres a dintre, ens van dir per telèfon, res de drogues, res d’alcohol i res de relacions sexuals, i l’Sparky i jo pixant-nos de riure al sentir això, sabent que nosaltres MAI podríem ser unes Sense Sostre si aquestes eren les normes. Especialment l’Sparky, que havia de dormir en una habitació plena de ties. Ens ho van registrar tot abans de donar-nos tovalloles i mantes i nosaltres prou que sabíem de no tindre res que ens poguessin fotre i malgastar.
      Però ara estem pelades i fartes d’això, i l’Sparky es posa tota nerviosa i fastiguejada quan això passa i hem de trobar alguna cosa que ens distregui. Sortim cap a la sala recreativa on aquest paio negre i prim està jugant sol a escacs. Està agradablement capficat i ens nota, però no es distreu, només ens mira un cop i després torna amb les seves negres i blanques, reis i reines i tots aquests petits i pobres peons. El miro, i l’Sparky m’empeny de la cadira que compartim, cosa que em comença a posar nerviosa. Començo a pensar que aquest tio és com Déu, que mata qui vol però que de vegades s’enreda en destins que fins i tot Déu no s’adona que està creant i, de sobte, la peça que menys esperaves és a la posició perfecta per ser aplastada i aquest sentit de creació que menys esperaves pot ser l’única cosa que eviti que Déu s’avorreixi, jugant tota l’estona amb sí mateix. Però llavors l’Sparky interromp aquest pensament que m’està perforant el cervell tan agradablement i diu Sortim d’aquest cony de lloc i fotem el camp. Li dóno un cop al petit i fràgil cap de l’Sparky i li dic que calli i que pari d’arruinar-me la nit. Molt bé, diu l’Sparky, tant aviat com obris el teu cul estret, pija violenta. Creuo els braços i intento mirar seriosament enfadada l’Sparky, però no fa el que espero que faci, que és dir "Angel -aquest és el meu nom- no t’enfadis, deixe-m’ho Angel", amb aquest mirada femenina i suplicant que sovint guarda per mi. En lloc d’això, es queda totalment callada. És estrany que es quedi callada l’Sparky, així que jo no sé com reaccionar. Quan encara espero que canviï d’idea, s’aixeca i va cap a la taula, s’asseu amb el paio i agafa una torre i la mou de lloc.
      Penso que fa això per fotre la partida del paio i estic a punt d’agafar-la del braç per treure-la fora d’aquí, però el paio es frega la barbeta i deixa anar un gran Hmmmmm, i mou un cavall al mig del tauler. L’Sparky fa copets amb els dits damunt la taula fins que penso que estic a punt d’explotar. On ha après l’Sparky a jugar a escacs? Això és el que em pregunto. La seva petita mà flota per damunt d’un peò fins que ja no aguanto més. M’abalanço cap al taulell i agafo la reina de l’Sparky perquè, si hi ha alguna cosa que sé d’aquest joc, és que la reina és la peça que realment importa, sempre vigilant el rei mentre aquest dropo només sap moure el cul de quadre en quadre, i ja saps, estàs fotuda quan has perdut la reina. No és com quan perds el rei, cosa que significa que el joc s’ha acabat. Quan perds la teva reina, t’has de passar la resta de la partida preocupada, i haver-se de preocupar mentre jugues és pitjor que no jugar. L’Sparky s’aixeca i intenta arrencar-me de la mà la dama de plàstic. Els seus cabells estan despentinats perquè ha estat pensant i quan l’Sparky pensa, li agrada gratar-se els cabells amb els dits. Està de mala llet i enrrabiada i em sembla veure com els seus ulls passen del blau al groc com si estiguessin cremant alguna cosa. Mai l’havia vist tan emprenyada com ara i, entre això i els seus cabells, de cop començo a pixar-me de riure sense poder parar. Llavors sento una mà gran i pesada sobre meu i me n’adono que és la del paio que em recordava Déu, així que paro de riure i renuncio a la reina.
      L’Sparky i jo estem acollonides, qui sap què pot fer un Sense Sostre quan li espatlles una partida d’escacs... Però el tio es torna a seure i fa rodar la reina entre el dit polze i l’índex, i després diu això: Sabeu què m’agrada fer quan em poso nerviós com vosaltres dues titis. M’agrada sortir i representar el que jo anomeno "Accions poètiques". Com ara què?, volem saber. Com ara fer entrepussar senyores amb abrics de pell, contesta, o posar escarabats cremats a la bústia del banc. L’Sparky i jo ens quedem callades, pensant què fort és això, i l’Sparky en diu una de les seves: Què et sembla pixar-se dintre d’un Cadillac? Li dóno un cop a l’Sparky per fer veure que té una cigala, però aquest cop tots pensem que és divertit. L’Sparky i jo decidim que aquest paio ens ha alegrat la nit i ens adonem que tothom excepte nosaltres se n’ha anat a dormir, així que diem bona nit i deixem aquest tio i jo li dic a l’Sparky, hem conegut un Sense Sostre realment excel.lent.
      L’Sparky i jo estem estirades una al costat de l’altra en la catifa de taques blaves i escoltant respirar l’altra gent. Per què tots aquests Sense Sostre han de respirar tan punyeterament fort? Són pitjor que grills. L’Sparky intenta magrejar-me i jo li foto una puntada, però l’Sparky és persistent i decideixo deixar que posi la seva mà sobre la meva samarreta, d’aquesta manera s’estarà quieta. Pensa que si es mou li tornaré a fotre una puntada. Però crec que no ho faré aquesta nit. No sé perquè no. Això em rebenta perquè no m’agrada no saber la raó de les coses. Puc sentir l’Sparky fent servir tot el seu poder per no posar-se nerviosa, i el meu cervell s’aclareix tant, que ja no puc dormir més, així que li dic a l’Sparky, fotem el camp, conduïm tota la nit fins que la 7-11 decideixi que és dilluns.
      
© 2000 Alden Jones
Traduït per:
 Domènec Ribes and Albert Ferré

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
Alden JonesAlden Jones es va llicenciar en Literatura Creativa a la New York University, on també va rebre el premi University Fellowship in Fiction. El seu treball ha estat publicat, o està a punt de ser-ho, a Puerto del Sol, The Iowa Review, Time Out New York i altres publicacions. Viu a Vermont i es pot contactar amb ella a través de la següent adreça: LaChicher@aol.com
       

navegació:                                  barcelona review número 18     maig - juny 2000  
-Dolors Miquel:
Yamaha Nòrdica
Les Maduixes trucaven a la finestra
-Alden Jones: Casa d’acollida
-Alice Mullen: Kuka de llum
-Deirdre Maultsaid: Cues de gossets
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il