| # 11 índex | índice | Michael Knight | David Alexander | Juan Abreu | Mary Warren | Marcia Morgado | Crítiques Breus (en anglès) | Números anteriors | Enllaços (Links) |
| LA CIUTAT TRIADA Fragment autobiogràfic  Matthew Tree
Ell no era dels que descriuen un lloc com ho faria un anglès a l'estranger, un expatriat de merda, un agent dels serveis d'intel.ligència trucant amb missatges xifrats a un fumador de pipa impersonal i impassible - "Em volies veure, N?" [un badall ofegat] - en una habitació de Whitehall amb vistes al Big Ben a través de les finestres plenes de la llum humida de Londres, d'Anglaterra, de la pàtria. Barcelona no és un lloc exòtic, no és un recull de clixés, no és un lloc sobre el qual els escriptors de viatges puguin escriure les seves cròniques fotetes del tipus jo-sé-de-què-va, mirant per sobre de la pipa amb tolerància anglosaxona als pobres llatins, oh no, res d'això no els servirà en el cas de Barcelona, que és casa seva, és a dir, el lloc que no abandonarà per amor o diners. *** Somnis de la primeríssima visita a Barcelona el 1978 li venien al cap a Londres, de matinada, estirat al llit - de vegades amb alguna nòvia agradable que el premia contra la paret i amb unes quantes llaunes d'aquell cony de cosa meravellosa Special Brew rodolant per terra - somnis de cortines vermelles que donaven pas a espais on se servien copes a totes hores, de voreres ruixades per homes vestits de taronja, i terrasses nocturnes plenes de gent relaxada que cridava i reia, somnis de pisos amb màscares a les parets i xarxes de pesca al sostre i paquets de cigarrets ficats en cistelles penjants, somnis de banderes espanyoles cremant sota el sol de migdia i alguns gilipolles engominats afanyant-se per salvar-les i rebent patacades d'alguns i ajut d'uns altres, de nens fumant porros i demanant diners i adolescents que punxaven rodes d'autobús tot cridant a favor de l'anarquia i la independància, de la paraula VISCA alçant-se en onades, de vàters fastigosos i de l'olor penentrant de pols i clor, de terrasses nocturnes plenes de gent relaxada que cridava i reia; fos el que fos, i ell no estava segur de què era, hi volia tornar, tornar i sortir d'aquella habitació on la lluma humida de Londres ja començava a escolar-s'hi, tal i com feia cada matí sens falta, havia de fugir i no cap a un lloc qualsevol sinó cap a aquell lloc aliè i xafogós, aquell port dat pel cul, aquella ciutat esgotadora que estava allà, que l'esperava. *** Així doncs, allà estava ell, corrent cap a l'estació, tan empapat d'alcohol que quasi no podia respirar, amb tothom donant-li copets a l'esquena fins que va emprendre la marxa, fent xuc-xuc a través de les terres franceses, ajupit sota els llums grocs del passadís, aferrat a una llauna de cervesa, i esperant que ningú no volgués petar la xerrada - un breu parèntesi, França, entre Londres i Catalu-uh-nya. I quan hi va arribar, allà estava, sentint l'estranya olor del tabac negre, ja no podia fer-se enrere. *** Rara, era, gent rara. Pensava que havia arribat preparat per tot, com un boy scout, la salutació perfecta i l'uniforme passat de moda sense una arruga, i que amb el català i les bones intencions a les butxaques havia arribat amb tot l'equip necessari per encendre foc i anar d'acampada però, però mira que n'eren, d'estranys, i com d'aliè els era encara i com n'hi eren ells mentre seien al voltant d'una taula tot bevent-se un got de vi rera l'altre i parlant de coses que ell escoltava de bona fe, sense entendre res, posant-hi tot l'esforç, semblant tan perdut i sentint-se tan invisible entre la dringadissa dels coberts i els girs sobtats de les frases i les ganyotes i les espatlles que s'encongien i els cossos que es tiraven enrera i els crits i els riures relaxats. *** I els matins de ressaca - la ciutat, pàl.lida i rosada - ell posava automàticament una d'aquelles cançons mediterrànies que tothom tenia i ningú ja no escoltava: veus malenconioses que queien rodolant del disc, i que ell escoltava amb llàgrimes als pensaments i un nus a la gola de boy scout, cançons tradicionals que eren les que sempre s'havien cantat a Eivissa, a Mallorca, a València, a Catalu-uh-nya durant uns quants centenars d'anys o cançons protesta pels últims fets i cops de porra de la policia i, tant li feia de quina cançó es tractés, sempre s'adeia a la llum que queia directa i clara amb un angle de quaranta graus per sobre de les teulades de la ciutat i directa a través del vidre i directa com un punyal als seus ulls atordits, els seus pàl.ids ulls estrangers que miraven fora del cervell educat-a-l'estranger, que es concentrava profundament en aquelles cançons passades de moda que suraven allà fora per sobre del mar que s'estenia gandul i misericordiós a l'abast de la mà. *** Després d'un mes de viure de gorra es va instal.lar pel seu compte, amb claus per a la seva pròpia porta barcelonina; dos anys després va tenir per fi la sensació que no s'hi estava prestat d'una altra ciutat, que de debò de debò vivia allà a Barcelona on fins llavors havia sobreviscut a separacions i atracaments i estafes i febrades i ressaques i ficades de pota i directors sonats i estava allà per quedar-s'hi i s'hi va quedar. *** I no dirà res més que això, estant com està a la ciutat de la seva elecció que està al país de la seva elecció és a dir una capital ambigua en un país ambigu. Com va descobrir dos anys, dos anys i mig més tard quan finalment va conèixer a Barcelona algunes persones de l'illa de Gran Bretanya, persones que vivien aquí com ell però envoltades de britànics a diferència d'ell, de fet la majoria semblava que no hagués fet altra cosa que aferrar-se els uns als altres entre les restes del naufragi dels prejudicis i les opinions preconcebudes de l'Illa, s'aferraven els uns als altres, a les restes d'un imperi disfressades de llengua universal de la qual ells eren els parlants orgullosos, uns universalistes amb els cervells encara clavats al plat a taula a casa i que tenien tendència a menysprear la gent amb la qual precisament havien vingut a viure i a informar-la, la gent d'aquí, a informar-la amb l'estil altisonant d'uns modernos professors d'anglès, que la seva visió del món era errònia, el seu idioma erroni, els seus topònims erronis, els seus propis noms erronis; insultant la gent nascuda precisament al lloc on ells, els britànics, els estrangers, havien decidit d'aparcar els seus culs fofos i internacionals; era inútil picar de cap contra aquells totxos, a la fi se'n va adonar, així que va deixar de fer-ho. Ara fuig dels fills de puta com de la pesta. *** Perquè per a ell, per a ell això no és Espanya no ben bé i Catalunya té dret a una vida normal com se sol dir dels minusvàlids. Ell no és nacionalista i per a ell això no és Espanya i tothom s'hi ha de sentir benvingut, aquí. Això no és Espanya però allò que fa que sigui el que és no és no ser Espanya sinó ser l'altra cosa que certament és. I allò que fa que sigui aquesta altra cosa és, segons ell, sobretot i principalment, aquesta altra llengua no espanyola que va aprendre amb tots els ets i uts, paraula de boy-scout, aquesta llengua catalana, perseguida en altres temps i menyspreada per uns capullos internacionals, és a dir aquest altre codi del marit gelós que escridassa la seva dona a través de les parets d'un pis del carrer Sardenya que és el mateix codi que el de la noia que diu al seu amant que no la tregui encara, que és el mateix codi dels nens que criden torna cabró al seu amiguet mentre aquest gira cua carrer avall, que és el mateix codi de l'indigent del metro que explica que abans era un alcohòlic. És aquest codi, aquest és el codi - un accent a l'aire, audible, que fa de Catalunya i per extensió de Barcelona el que són, que no és, ell creu, part d'Espanya, és a dir, part d'un estat-nació artificial, totalitari per definició i auto-suficient, del tipus que avui en dia embolcalla, emmordassa i escanya tot el món sencer. *** Bé, ha passat molt de temps, molt de temps, oi que sí, carrers de Barcelona que no són especialment els seus, bars que milloren l'aspecte a mida que passen els mesos, gent fent això i gent fent allò, (el cel que canvia a poc a poc del blau al groc al verd); ha passat molt de temps des que ell caminava pels carrers amb els ulls mig tancats pel sol mirant els quioscos bars restaurants agències de viatges i felicitant-se per haver-ho fet, per haver-ho aconseguit, la clau de la seva porta barcelonina a la butxaca i el-beneit-que-havia-estat-ell-a-Londres sotjant des dels terrats la persona aturada al carrer assolellat, els ulls aclucats, agraint la seva bona estrella, el cor accelerat. Tant de temps des de tantes nits de borratxera amb amics que ploraven després de massa beguda, o amb la noia que va acabar sent la seva germana i que encara ho és, un bon grapat de bars musicals i pistes de ball, tant i tant de temps des de tots aquells dies que anaven passant, tots aquells carrers llargs i confusos a trenc d'alba molt de temps des de l'arrossegar-se d'un metro a l'altre, cansat i amb la boca seca, des dels sandvitxos mastegats de pressa a l'autobús, des de tots els diferents pisos i habitacions a les quals donava lliçons d'anglès, des de les llargues caminades cap a casa; quant de temps des dels viatges en autobús fins a Badalona tot al llarg de l'inacabable carrer Pere Quart (rés a veure amb l'escriptor satíric de Sabadell), des de les lliçons a les oficines de la fàbrica, des del treball a L'Hospitalet, des de tots els estudiants que badallaven, des dels adolescents que creixien, des de tota aquella gent, tota aquella gent que encara segueix endavant tret dels que han quedat pel camí i ha passat tant de temps des de les llunyanes escapades de cap de setmana passades a pobles de la costa i de muntanya, les pensions de parets sense decorar, les tardes a la platja, des d'una sorpresa casual en alguna habitació gairebé sense llum amb una esquena nua, una vagina entusiasta, algún petó als genitals, i un dinar tardà el dia següent els dos somrient l'un a l'altre amb la complicitat de dues persones que s'han vist més temps despullats que vestits, tot esperant el cambrer per demanar, demanant una cervesa abans d'hora per allargar la lleu eufòria compartida amb l'altre, bé doncs tot allò va passar fa molt i molt de temps però encara en fa més, de temps, des que vas olorar l'olor polsosa de Barcelona per primera vegada, la primera vegada, en sortir de l'estació cap a la pols humida i els joves captaires i el trànsit i els terres dels bars coberts de cendra i tot allò, que era Barcelona abans que en sabessis gran cosa, quan estaves capficat en altres coses, les cames tremoloses, Barcelona era només un teló de fons per a totes les inquietuds que t'assaltaven, tu que eres molt jove, un teló de fons que malgrat tot et va agradar, un teló de fons del que no podies deixar de somiar quan vas tornar a Londres, que vas enyorar durant anys fins que finalment t'hi vas mudar i el vas convertir en casa teva i tot i que ha estat casa teva durant anys i anys encara ara hi ha moments que pots olorar, com si fos la primera vegada, la pols humida barrejada amb la grava del metro i els terres coberts de cendra com si encara estiguessis saltant d'un tren a l'altre, fet pols, la vida per endavant en un mon aliè que se t'escapava de les mans com si es tractés de temps, només de temps. |
| © 1999 Matthew Tree Traducció al català: Marta Larroy, Antoni Pina, Anna Buxaderas i Elena Marigó Aquesta història no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització Matthew Tree |
Matthew Tree (Londres, 1958) va publicar la primera novel.la escrita en català per un angloparlant (FORA DE LLOC) el 1996. (La segona edició s'ha gairebé exhaurit, tot i que encara es poden trobar algun exemplar a www.llibres.com). Després es va apuntar als Germans Miranda, amb els quals està a punt de treure una segona antologia de contes, 'La Barça o la vida' (Edicions Columna), després de l'èxit comercial del primer recull, 'Agggggggh' (45.000 exemplars venuts). Tree actualment escriu i presenta l'espai satíric 'Llibres per a patums' a l'emissora Catalunya Cultura, cada dimecres a 11.30, i està a punt d'acabar una novel.la en anglès.
|